Ens fem ressò del treball del pedagog Mario Andrés Candelas publicat al tercer número de la revista de pensament llibertari Estudios («Control y obediencia», 2013), que ha estat traduït al català.

Aquest article se centra en la infància i el control social que s’hi exerceix, establert per causa de la condició de futur de la primera. Com a institució destinada a la infància, s’analitza el paper que hi juga l’escola. Aquesta anàlisi es realitza entorn a l’estudi d’alguns mites nascuts al seu voltant, relacionats amb:

1. La població objectiu, els nens i nenes com a futur social a protegir, encobrint intencions de control relacionades amb la reproducció social.
2. Els seus orígens, ja que se li atribueix una tradició mil·lenària inexistent.
3. Els problemes de significació entre educació i escola.
4. La seva suposada defensa dels interessos comuns, basant-se en una neutralitat ideològica que resulta impossible en educació.
5. La seva finalitat orientada a la desaparició de les desigualtats, quan en realitat, en els últims temps, aquestes desigualtats no han fet més que augmentar.

En destaquem algunes cites:

«Considerem que allò públic (del poble), és allò que pertany i és gestionat per tots els implicats, tant de forma directa o indirecta. En una altra estratègia més d’ocultació, l’Estat/capital s’ha erigit com l’amo i senyor d’allò públic, fent que confonguem allò públic amb allò estatal. Com hem vist al llarg d’aquest article, el sistema escolar no defensa els interessos de les persones, sinó els interessos de l’Estat[x]. Per això, l’escola estatal està lluny de poder ser considerada pública. Com recullen Rogero y Fernández de Castro[x], és necessari senyalar l’existència de tres categories clarament diferenciades: allò públic, allò estatal i allò privat, trencant d’una vegada per totes aquesta dicotomia públic/privat amb què l’Estat/capital pretén enganyar-nos.

En aquest marc on els interessos de l’Estat/capital es prioritzen front als públics, les escoles s’erigeixen com a espais tancats vetats per a la participació i l’opinió, tant de la comunitat com dels nens i nenes. Les famílies són vistes per la gran majoria dels docents com una amenaça al seu treball, els centres són aliens a les comunitats en les que s’insereixen i els nens i nenes no compten com a subjectes d’identitat i decisió pròpia.»

«Fins aquí les nostres apreciacions sobre la institució escolar com a eina en mans de l’Estat/capital destinada al control social-punitiu de la infància, a la reproducció social, a la justificació de les diferències socials i al control de l’excedència. En la nostra anàlisi ens hem cenyit al context del món desenvolupat, però existeixen treballs interessants de com han utilitzat l’escolarització els Estats en context de pobles originaris com l’elaborat per García Olivo[x] sobre Mèxic o el dut a terme sobre el poble Maputxe a Xile[x]. En aquests casos es pot comprovar com l’escolarització obligatòria és utilitzada per desplaçar la cultura autòctona, substituint-la per la cultura dominant, influint de forma determinant en el futur d’aquests pobles. Aquest és un procés similar al que es va anar donant a començaments del segle XX a Europa per intentar destruir la cultura de la classe obrera i substituir-la per la burgesa.»

Per valorar i apostar pels projectes d’educació alternativa i avançar cap a formes d’educació realment públiques (populars, autogestionàries), dins l’objectiu general d’una transformació integral de la societat i de les persones, cal desenvolupar i posar sobre la taula la crítica a l’actual sistema escolar. A la CIC es treballa aquesta qüestió des de l’Oficina d’Educació.

El tercer número de la revista Estudios es pot descarregar aquí (pdf) i l’article en concret en català aquí (odt).