Articles/Opinió / Revolució Integral

Cooperatives integrals. Cap a una societat autogestionada

Aquest article també està disponible en: Castellà German

Print Friendly, PDF & Email

Article publicat en el número 41 de la revista basca “Ekintza Zuzena”:

Les forces de la cooperació

L’ideal llibertari d’una societat organitzada d’una manera honesta, equitativa i justa es basa en la tradició de la cooperació.

L’ésser humà, com a ésser social que és, es veu obligat a interactuar de per vida amb els seus semblants i a formar part d’algun tipus d’organització social. La tradició de la cooperació es desenvolupa quan aquest comprèn les possibilitats que li ofereix la col·laboració i l’ajuda mútua, enfront la seva inexistència o la competició (la lluita de tots contra tots). Quan entén que el bé personal i el bé comú poden (i han de) sintonitzar-se, que fomentar el desenvolupament de les capacitats personals dels individus dins d’un ambient de cooperació és el millor camí a seguir.

Inclús en les societats on s’han instaurat estructures de tirania, sotmetiment i competitivitat, el teixit social s’ha articulat en base a les formes i relacions de col·laboració entre iguals. Aquestes són les que donen sentit a la vida dels individus, perquè són les úniques fèrtils per al sorgiment i el cultiu de l’amor, i d’altres necessitats humanes de primer ordre. La mateixa reproducció de l’espècie té lloc a partir de la cooperació i l’amor.

La cooperació es dóna quan un s’entén a si mateix i entén l’altre des de la igualtat. Això no és assistencialisme parternalista, no és caritat: és solidaritat, reciprocitat. Així doncs, la cooperació s’oposa a la jerarquia, el privilegi i la concentració de poder, abraçant d’aquesta manera l’organització social assembleària, la igualtat en allò polític i social, així com el col·lectivisme i l’equitat en allò econòmic. També s’oposa a la devastació de la natura i els ecosistemes, ja que és una greu forma de no-cooperació amb les generacions futures.

La(es) crisi(s)

La crisi que afrontem no és només ni sobretot la recessió econòmica. És un conjunt de greus problemàtiques de naturaleses variades al què ens enfrontem com a humanitat, que es preveu que segueixin agreujant-se de forma notable[1]. Aquestes es deuen a les dinàmiques i el funcionament de l’actual sistema de dominació hegemònic, instaurat fa més de 200 anys, els pilars fonamentals del qual són l’Estat modern i el capitalisme, en el seu temible conjunt[2]. El sistema estatal-capitalista ha afiançat el seu poder carregant contra les forces i les pràctiques de la cooperació i l’ajuda mútua. Aquestes el deslegitimen i, suficientment desenvolupades, conscients i organitzades, poden aspirar a enfonsar-lo, substituint-lo per formes cooperatives d’organització social.

Les solucions als grans problemes contemporanis passen, doncs, pel ressorgiment de les forces de la cooperació, enfocades dins del projecte d’una transformació integral revolucionària de l’organització social, el sistema de valors i la forma de ser de les persones, que aspiri a desarticular les actuals institucions estatals i capitalistes. Aquesta és una empresa complexa i dura, sens dubte, però no és possible trobar aquestes solucions en el marc del sistema actual.

Per tant, hem de fer ressorgir el valor de l’ajuda mútua, com a principi fonamental sobre el qual desenvolupar la cultura, construir-nos a nosaltres mateixos i organitzar tota la vida col·lectiva. Això significa combatre tota la xacra de disvalors, idees, conductes i tendències negatives que l’Estat i el capitalisme han estat promovent amb èxit entre les diferents capes socials dels diversos pobles del món, amb poques excepcions. En el cas de la història recent de l’Estat espanyol, es va haver de massacrar, amb l’aixecament militar del 36 i el posterior període franquista, el bullent caldo de cultiu de consciència i cultura popular cooperativista i autogestionària, és a dir, anticapitalista. Després, com a la resta de països del “Primer Món” –i en els que es troben, utilitzant l’eufemisme, “en vies de desenvolupament”–, es va instaurar la societat de consum –també anomenada de l’adoctrinament–, per elevar exponencialment l’acumulació de poder, la submissió i la degradació del poble: amb l’adoctrinament de “l’educació” primària[3], secundària i universitària a mans de l’Estat o del capital privat; el treball assalariat, que buida el subjecte[4] i absorbeix la seva energia i temps vital; l’anomenat “Estat de benestar”[5], hereu del despotisme il·lustrat (“tot per al poble però sense el poble”) i substitut dels sabers i formes populars d’autodependència mitjançant el mutualisme i l’assistència recíproca[6]; l’assalt massiu a les consciències de la gent produït pel bombardeig de missatges, imatges i estímuls, anuncis de publicitat i altres, amb l’objectiu d’envilir-nos; la denigrant farsa, anomenada“democràtica”, del parlamentarisme i els partits polítics[7], seguida per tots els mitjans de “comunicació” de masses; la completa deriva de l’esquerra[8] i el sindicalisme institucional[9] cap a la veneració dels diners i l’oblit de tot el demés…

Ara ens trobem davant l’enfonsament del somni d’abundància (malbaratament) de les classes mitjanes, en el qual es van retirant o reduint molts components de “l’Estat de benestar”, la crisi social augmenta i sembla que això només ha fet que començar. Hem d’afanyar-nos, doncs, a exposar les nostres propostes: no enyorem el que era la societat de consum ni trobem cap legitimitat en la institució de l’Estat (tampoc el “de benestar”, encara que no anem a renunciar totalment a ell d’un dia per un altre), enyorem la cultura popular i les formes autoorganitzades i no-jeràrquiques d’afrontar i resoldre els problemes. Recuperem-les!

Hem de reconstruir-nos com a poble, estant ara pràcticament descompostos com a tal. Reconstruir el teixit social popular, és a dir, al marge de les institucions estatals i capitalistes, mitjançant tot tipus d’iniciatives i pràctiques de caràcter autogestionari, cooperativista, plural i solidari. A la vegada, hem d’estar en primera línia en el terreny d’allò propositiu, la reflexió, l’anàlisi actualitzada del més important del moment present i la discussió de les idees, promovent l’esperit crític i el debat públic, desmuntant els puntals ideològics del sistema perquè aflori la consciència que ens porti a plantejar el projecte revolucionari, que contingui: 1) una anàlisi radical –que vagi a les arrels– i antisistèmic de la realitat; 2) una visió –general però sòlida, assenyada, sense dogmatismes ni utopismes– de les bases de l’alternativa quant a organització social i sistema de valors; 3) unes línies i principis generals d’una estratègia transformadora.

Les cooperatives integrals es plantegen com una eina estratègica.

Les cooperatives integrals

Les cooperatives integrals són una proposta per a la construcció d’aquestes bases de contrapoder popular, que siguin el reflex de la nova societat anhelada. S’organitzen en base als principis de democràcia directa (assemblea oberta), cooperació en xarxa i descentralització. El seu sentit és que ens permetin avançar en les tasques de:

1) Mostrar (recordar) quina és l’alternativa a l’organització social i jeràrquica: l’organització assembleària en xarxa, en base als principis d’autodeterminació/autonomia de les persones i les comunitats humanes, a processos de presa de decisió directa i a la gestió comunal dels béns econòmics fonamentals. El mateix quant als valors: ajuda mútua i solidaritat-fraternitat enlloc de dominació i indiferència; esforç per l’autoconstrucció i la millora personal i compromís amb el bé comú enlloc de deixadesa amb un mateix i adhesió al egoisme; valentia i integritat per lluitar contra l’opressió enlloc de covardia i servitud, etc.

2) Construir una base popular de poder material i tècnic (econòmic, financer, tecnològic, comunicatiu, etc.) amb la qual impulsar i fomentar tot tipus d’iniciatives estratègiques que promoguin la construcció d’una economia popular com a alternativa integral, en tot, per superar la dependència de l’economia estatal-capitalista. Des d’aquesta força constructiva es podrà anar teixint l’autoorganització i exercint l’autodefensa, indispensables per poder aplacar possibles agressions perpetrades per les elits, com s’ha anat repetint a la història. Això es pot entendre com el principi de “destruir construint”, al qual s’ha apel·lat recentment des de la nova tendència grega en consolidació de “l’anarquisme social”[10].

3) Fomentar la transformació en allò substantiu de les persones, al permetre que experimentin i assagin per si mateixes les pràctiques autogestionàries i cooperatives, amb tot el que aquestes impliquen (autoorganització assembleària, compartir, aprendre a relacionar-se i a resoldre els conflictes interpersonals…). Això s’aconsegueix al aconseguir que cada vegada més persones puguin viure el més al marge possible de les estructures i els disvalors del sistema. És fonamental el canvi personal, interior, perquè pugui avançar, de la mà, el canvi social.

Les cooperatives integrals fan ús d’alguns aspectes de la legalitat vigent, al recolzar-se per a això en la constitució d’entitats jurídiques cooperatives. D’aquesta manera, es protegeixen els recursos col·lectius mentre es deixa d’alimentar l’Estat i es redistribueix en l’acció autogestionària. Protegir-nos, minimitzant les obligacions burocràtiques, ens permet generar unes condicions qualitativament més favorables per al desenvolupament dels nostres objectius.

La primera vegada que es va exposar la idea de les cooperatives integrals va ser a la publicació massiva “Podem!”[11], el 2009. Tres anys més tard es va tornar a plantejar de forma molt més desenvolupada a “Rebel·leu-vos!”[12]. La primera cooperativa en constituir-se, ja fa més de tres anys, va ser la Cooperativa Integral Catalana (CIC), després d’una sèrie de processos d’experimentació, reflexió i confluència de persoens i iniciatives diverses.

La Cooperativa Integral Catalana

La Cooperativa Integral Catalana (CIC) inicia el seu camí el maig de 2010, recollint principis i pràctiques que venia desenvolupant un sector ampli d’activistes en aquell temps, en el marc de projectes i iniciatives d’autogestió i de defensa del territori, principalment vinculats al moviment pel decreixement.

Sobre aquest context emergeix la voluntat d’impulsar una iniciativa en transició que a través de l’autoorganització permetés generar les condicions per superar els límits de la societat capitalista actual, basats en l’hegemonia de l’Estat, la banca i el mercat.

En aquest temps s’ha desenvolupat una estratègia per protegir l’activitat autogestionària dels poders hegemònics ja mencionats, principalment en l’àmbit econòmic i jurídic. És per això que l’ús tàctic i col·lectiu de les cooperatives per a tal menester proporciona la protecció de moltíssimes persones insolvents, l’activitat econòmica de centenars de projectes autònoms en el territori, el patrimoni en l’àmbit de la col·lectivització de finques o el finançament de nous projectes que permetin seguir nodrint xarxes autogestionàries emergents. A més, el desenvolupament col·laboratiu de la tecnologia i l’expansió de la informació i del coneixement a través d’internet aviat permetran generar eines clau per superar la dependència del poder econòmic i bancari, per tant i en gran mesura, de la fiscalització que l’Estat exerceix sobre els éssers humans.

Mentrestant, aquestes pràctiques han permès consolidar les vies d’autofinançament i autogestió i, en conseqüència, han fet latent la responsabilitat col·lectiva de les decisions assembleàries sobre la redistribució coherent de recursos, amb l’objectiu de generar béns comuns i eines que continuïn alimentant les xarxes autoorganitzades del territori.

Amb el sorgiment d’aquestes xarxes, són ja una realitat nombroses iniciatives autònomes d’autoorganització bioregional com són les “ecoxarxes” i els nuclis d’autogestió en un àmbit més local, amb una presència creixent de les monedes socials i altres sistemes de relacions econòmiques basats en la confiança.

Així mateix, s’han començat a establir les bases de sistemes que promocionen el bé comú mitjançant l’ajuda mútua i la cooperació, més enllà dels termes de competició i abús que promou el binomi Estat-Mercat. Aquests sistemes emergeixen com propostes de “Sistema Públic Cooperativista” –com a projecte alternatiu a “l’Estat de benestar”–, on s’emmarquen l’educació, la salut, l’habitatge, l’alimentació, el transport o inclús la justícia, grups de treball que de manera coordinada comencen a desenvolupar petites experiències d’autoorgaintzació en aquests àmbits. Això, tenint sempre en compte que el desenvolupament del factor comunitari i de la responsabilitat a nivell individual és sempre clau.

De la mateixa manera, és també un objectiu prioritari el suport a les iniciatives productives autogestionades, l’atenció a les relacions humanes i als conflictes que emanen d’elles, així com el desenvolupament de xarxes i canals de comunicació que donin veu a una realitat autogestionària emergent (més enllà de la CIC)[13].

Inspirats per l’experiència de la CIC i d’altres iniciatives autogestionàries col·lectives, han emergit en aquests últims anys diversos projectes de cooperatives integrals i altres processos d’autoorganització en xarxa, principalment a la península ibèrica, illes i sud de França. Són exemple d’això la Cooperativa Integral Valenciana (A Tornallom), la Cooperativa Integral Aragonesa, la Cooperativa Integral Granaína, la Cooperativa Integral Asturiana, la Mancomunidade Integral Galega, l’EcoXarxa Mallorca, l’EcoRed Salamanca, la Cooperative Integrale Toulousaine, l’EcoRéseau Pays Nantais, Herri Kooperatiba a Euskal Herria, etc. També existeixen iniciatives amb objectius similars, com són les Redes Autogestionadas de Málaga, la Red Horizontal de Autogestión i la Red de Colectivos Autogestionados (Madrid), el col·lectiu Auzolan a Euskal Herria, etc.

És a través d’aquesta experiència acumulada en xarxa, des d’on es dibuixa el camí de la revolució integral, el reflex d’allà on anem. A mesura que avanci la construcció de contrapoder popular aquest s’anirà assentant amb força i entitat pròpia en l’àmbit local i regional. Aquest seria l’escenari bàsic on s’articularia la sobirania del poble en una futura societat autogestionària, en base a la relocalització de la vida política, econòmica i social. Això, clar, sense oblidar la dimensió global de la revolució i la necessitat de fomentar l’avenç dels processos emancipadors a totes les parts del món.

Una revolució integral

La noció de revolució integral pretén ser una base per tornar a abraçar el projecte revolucionari, aprenent del passat[14]. Així doncs, cal comprendre la importància fonamental de la transformació qualitativa de les persones revolucionàries i del poble en general, que necessàriament ha d’acompanyar la transformació en allò polític, econòmic i social. La mirada emancipadora no pot centrar-se només en l’exterior, sinó alhora en l’exterior i l’interior.

El compromís amb la millora personal, especialment oblidat i menyspreat per culpa de l’hegemonia de l’imaginari del sistema actual, ha de passar a ser una cosa quotidiana de les persones revolucionàries, vinculat a la reflexió individual i grupal. Hem d’anar reconeixent col·lectivament els mals que patim, quins són els pitjors i els més problemàtics, i donar-nos suport per anar-los treballant i superant. Desenvolupar realment les nostres capacitats i qualitats en concordança amb els principis, idees i objectius revolucionaris.

Si tenim en compte que l’actual força del parell Estat-Capital i de la dominació en general es basa en la degradació, la docilitat i la construcció de les persones des del poder –d’on prové l’actual decadència dels valors i ideals, la cultura, l’ètica, la filosofia, la convivència…–, és evident que cal construir a consciència una nova cultura subversiva i fraternal que ens faci forts, basada en l’esforç i el donar de nosaltres mateixos. Això implica una tasca de reflexió profunda i existencial, significa prendre les regnes de nosaltres mateixos, com a persones davant la vida, finita.

Va escriure fa poc Heleno Saña que “La revolució no és només una manera de pensar, sinó també una manera de ser que comença amb coses tan elementals com la bona educació, la delicadesa, la tendresa, la noblesa de sentiments, la cavallerositat i la gentilesa, atributs que constitueixen el fonament del que Schiller anomenava ‘ànima bella’. Inclou així mateix l’autocrítica i la disposició a admetre els propis errors. Sense aquest fons humil sucumbirà inevitablement a la temptació sempre latent de l’autoglorificació, el triomfalisme, el dogmatisme, la petulància i l’abús, una de les tares morals que sovint han enterbolit la puresa espiritual de la causa revolucionària.”[15] Aquest company ens recorda la importància crucial de “la dimensió subjectiva”, ja que no existeixen unes “forces objectives de la història”, automàtiques i impersonals, que ens portin pel camí de l’alliberació.

Per exemple, una de les tendències negatives actuals més problemàtiques és la del freqüent enfrontament interpersonal, la dificultat per conviure i tractar-se amb bones maneres comprenent la diversitat i les diferències que es donen en el si del poble, veient el que ens uneix més que el que ens separa.

Com ja es va dir, “portem un món nou als nostres cors”. Aquells que estem per la revolució hem d’autoconstruir-nos com a persones íntegres per poder ser exemples i inspiració en tot el més important.

– – – –

Notes:

[1] Sobre la crisi econòmica, política, social, ecològica… des d’una perspectiva dels últims 200 anys, veure “Crisi multidimensional i democràcia inclusiva” (Takis Fotopoulos, 2005); sobre la crisi de l’ésser humà com a deshumanització, pèrdua d’allò més fonamental que el caracteritzava, veure “Crisis y utopía en el siglo XXI” (Félix Rodrigo Mora, 2010); sobre la crisi energètica veure les aportacions més importants del pedagògic bloc “The Oil Crash”, d’Antonio Turiel, i “La quiebra del capitalismo global: 2000-2030. El inicio del fin de la energía fósil: una ruptura histórica total” (Ramón Fernández Durán, 2011); sobre la crisi ecològica, amb més profunditat, veure “El Antropoceno. La crisis ecológica se hace mundial” (Ramón Fernández Durán, 2010).

[2] Per a l’anàlisi històrica-experiencial i teòrica-pràctica d’això suggereixo la lectura d’“Hacia una democracia inclusiva. La crisis de la economía de crecimiento y la necesidad de un nuevo proyecto liberador” (Takis Fotopoulos, 1997) i de “La democracia y el triunfo del Estado” (Félix Rodrigo Mora, 2010).

[3] En el tercer número de la revista de pensament llibertari “Estudios” (“Control y obediencia”, 2013), Mario Andrés Candelas aporta un lúcid treball sobre la qüestió: “Infància i control social: desmuntant mites sobre la institució escolar”.

[4] Sobre això, és imprescindible la lectura de “La condición obrera”, recopilatori de textos de la francesa Simone Weil.

[5] Es desenvolupa la crítica a aquest en dos textos bastant recents, com “Per a una crítica radical a l’Estat Social de Dret” (Pedro García Olivo, 2012) o “Estat de benestar o revolució?” (Grup Antimilitarista Tortuga, 2011).

[6] Veure, per exemple, “El Estado de bienestar ha contribuido decisivamente a la destrucción del movimiento obrero consciente y organizado”, capítol XXIV d’“El giro estatolátrico. Repudio experiencial del Estado de bienestar” (Félix Rodrigo Mora, 2011). També, “Les cooperatives obreres de Sants. Autogestió proletària en un barri de Barcelona (1870-1939)” (Marc Dalmau i Ivan Miró, 2010).

[7] Interessant llegir la “Nota sobre la supresión de los partidos políticos” de Simone Weil (“Escritos de Londres y últimas cartas”, 1957).

[8] Antón Dké explica perquè cal “treure el tap en què s’ha convertit l’esquerra” en un article publicat el novembre de 2013 a “El blog de Nanín”.

[9] Miguel Perera i Miguel A. Pérez, “La larga deriva del sindicalismo oficial: crisis, control, erosión y la reconstrucción anarcosindicalista de la reivindicación”, revista “Estudios” número 3.

[10] “Anarquisme social, una corrent de futur”, d’Aris Tsioumas. Publicat originalment a “Κοινωνικός Αναρχισμός” (“Anarquisme Social”) i traduït al castellà en el tercer número de la revista “Estudios”.

[11] El 17 de març de 2009 van sortir 350.000 exemplars d’aquesta publicació. La idea de les cooperatives apareix a la pàgina 14. [http://enricduran.cat/es/publicaciones-masivas-2]

[12] Aquesta altra publicació, amb 500.000 exemplars, va veure la llum el 15 de març de 2012. A la seva portada es llegeix “encara creus que necessitem l’Estat?” i “germinem la llavor de la revolució integral”. [http://rebelaos.net]

[13] Es recomana la lectura del balanç que s’ha publicat a finals de 2013 a la pàgina web de la CIC sobre el seu estat de desenvolupament. [http://cooperativa.cat/es/que_ha_hecho_la_cic-en_2013]

[14] L’any passat es va fer una crida per a la creació d’un marc polític i ideològic internacional que prenia la idea de revolució integral. Les seves bases són una recopilació interessant de principis. La CIC els va assumir i altres cooperatives integrals han mostrat afinitat per aquests. [http://integrarevolucio.net]

[15] “Emancipació i cultura. Reflexions sobre els nous moviments de protesta”. Publicat al número número 37 de la revista “Enciclopèdic”, el novembre de 2011.

Share Button
Comparteix això:Share on Facebook21Tweet about this on TwitterShare on Google+0Share on Reddit0Digg thisEmail this to someone
Tags: , ,

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Optimization WordPress Plugins & Solutions by W3 EDGE