Articles/Opinió

Autogestió, llenguatge i poder

Print Friendly, PDF & Email

[Un article de Xavi López García (Terrassa, 1977). Ha viscut Sant Cugat del Vallès i ara viu i està vinculat a la Serra de Collserola. Es dedica a l’escriptura i a la música. Actualment, prepara un llibre i diversos escrits sobre autogestió i cultura llibertària. S’ha vinculat a la CIC i a un projecte d’agricultura tradicional i permacultura a Can Santoi (Molins de Rei)]


Des de fa ja molts anys (gairebé, i a grans trets, uns trenta), una feixuga bateria de conceptes s’ha estat filtrant en el llenguatge popular i quotidià. Comprar un armari és «una inversió»; gastar més diners en un producte equival a obtenir «qualitat». Fora del lloc de treball, factures, tarifes, i fins i tot oscil·lacions borsàries d’índexs hipotecaris han adquirit importància creixent en la vida diària, per no dir res de les despeses i els beneficis i, en general, de la noció d’«interès», omnipresent en els jocs d’apostes en línia o en les plataformes digitals de compra-venda de productes, però també en moltes relacions personals que van més enllà del que habitualment s’entén per economia.

En el lloc de treball, tothom s’ha acostumat que valorin la seva feina segons criteris d’oferta i demanda, segons l’índex de productivitat, el grau de competència que suporta, la importància cabdal del client amb qui ha de tractar, l’eficiència de la qual és capaç. Per molt que donem per suposat que vivim en una democràcia, en el lloc de treball es dóna per fet que aquesta democràcia no existeix, no ha d’existir. Són les tiranies quotidianes del capitalisme en la seva fase neoliberal. Colonitzar la vida quotidiana implica en primer lloc un accés a l’inconscient col·lectiu que imprimeixi el principi de valorització capitalista en les ments de la gent comuna; implica naturalitzar l’apreciació pel benefici econòmic en tothom que, mig segle enrere, havien sostingut la cultura antagonista al capitalisme. No estem parlant de teoria, sinó de la pràctica diària i de la relació que establim entre nosaltres, el llenguatge i el poder.

Tot això té alguna cosa a veure amb el concepte d’autogestió. Gerents de tota mena han envaït els ajuntaments i d’altres ens privats i públics, fent-se «responsables» de les vides dels altres. Fins i tot les petites associacions de comerciants o de veïns, i moltes cooperatives sense una vocació clara de transformació social, es veuen obligades a dilapidar una enorme quantitat d’energia i capital social en la «gestió econòmica» de les seves entitats, de la mateixa manera que una gran part dels nostres ingressos mensuals van a parar a les butxaques dels intermediaris, la funció dels quals només és inflar els preus i guanyar diners i poder sense produir. La vida de barri, que no hem de mitificar, però tan plena antigament d’actes i llenguatges que no pertanyien al món de la «gestió», també s’ha fet «financer»: tothom en va ple, dels seus equilibris pressupostaris (el que popularment es coneix com a «arribar a la fi de mes»). L’observació diària de tots aquests fenòmens, mitjançant els quals el llenguatge i els actes de la «gent comuna» han perdut originalitat, creativitat i força material, ens poden conduir a contraposar-los a una alternativa existencial possible i, de fet, real: l’autogestió. A molta gent no familiaritzada amb el llenguatge de la tradició llibertària, dels comuns, o de l’economia cooperativa, la paraula li pot sonar a concepte merament econòmic. Però resulta que l’autogestió és principalment un concepte antropològic que s’oposa punt per punt a qualsevol sistema social basat en la dominació: econòmica, social, racial, patriarcal, especista…

Hi ha un costum tan arrelat a fer servir el llenguatge dels economistes professionals que fins i tot arribem a «gestionar» les nostres emocions; talment com fan (o volen fer) els psiquiatres que treballen per a les administracions públiques. Fem servir la paraula «gestió» com a sinònim d’administració, direcció, és a dir, domini, exercici d’autoritat. El gestor sempre és una espècie o subespècie de càrrec. Si la mirem d’aquesta manera, l’autogestió podria significar senzillament un autodomini, és a dir, «ésser un mateix el seu propi cap». Però aquesta és la noció «d’autònom» que els governs i les grans empreses han promocionat; no expressa un sentit veritable de l’autogestió. Governs i grans empreses no necessiten autogestió, sinó un «autodomini», un «self-control», és a dir: la certesa que no ens queixarem, que no tindrem conviccions, compromisos polítics, sentit comunitari ni vocacions determinades. Que no exigirem un tracte digne ni una excessiva voluntat de «pensar per nosaltres mateixos». Que serem «flexibles» i podrem desplaçar-nos per autopistes i rotondes allà on ho necessiten. Com si fóssim fitxes de Monopoly subjectes a contractes temporals i precaris. Però l’autogestió, no; ni parlar-ne. No podem passar de llarg de les institucions existents, preocupades sempre a prevenir-nos d’actuar per nosaltres mateixos.

«Colin Ward recorda que no existeix cap teoria tècnica que demostri que l’autogestió resulta impossible; el que sí que és una realitat, i que constitueix un obstacle per a practicar-la, són els interessos de privilegi creats en la distribució del poder i de la propietat.»[i] Com el mateix Ward afirmava, bé que amb una certa i entremaliada ironia, les guerres, el poder econòmic, l’explotació i l’autoritarisme són només «petits contratemps» per a l’autogestió. Aquesta ja existeix i probablement ha existit des de sempre. La qual cosa ens porta a la constatació que hi deu haver algun tipus de contrapoder que la faci possible, alguna forma social primigènia de prevenir l’emergència de grans concentracions de poder com són els estats, les multinacionals i els imperis, les monarquies o les dictadures.

El concepte amb el qual podríem treballar, doncs, és el de l’autogestió entesa com l’exercici d’un control sobre tots els aspectes de la nostra vida, en tant que individus i en tant que formem part d’un grup, sense comptar amb cap autoritat superior, i sense esdevenir nosaltres mateixos una autoritat superior. L’autogestió no és l’absurda negació del poder; implica, diferentment, una idea d’escampar el poder en múltiples «nòduls». Davant l’objecció que diu que sempre hi haurà un gran poder central disposat a aixafar-nos en les nostres pràctiques autogestionàries, hem de concloure que és una objecció més que raonable; tanmateix, l’autogestió es reprodueix insistentment: «El món contemporani està ple d’aquests espais anàrquics, i quant més èxit tenen, menys en sentim a parlar. Ni tan sols quan s’acaba violentament amb ells ens arriben notícies de la seva existència».[ii]

L’autogestió no només nega i combat la propietat privada o estatal dels mitjans de producció. Marx, segons la tradició llibertària, es va equivocar tot pensant que la propietat dels mitjans de producció era l’origen de la dominació. La dominació resideix en la propietat privada o estatal dels mitjans de decisió. La qual cosa, en les economies marxistes, va conduir inevitablement a una dictadura dels dirigents per sobre dels executants o productors. És a dir, que es va re-crear la societat de classes en un nou sentit. Per tant, l’expropiació dels mitjans de producció de les mans dels posseïdors burgesos no condueix per ella mateixa a una societat igualitària. La revolució de 1936, amb els seus errors, excessos i xacres, va ser una revolució social que no es va jugar tan sols en l’expropiació dels mitjans de producció, sinó, i sobretot, en l’expropiació dels mitjans de decisió. És curiós constatar com el procés «estatitzador», mitjançant el qual la Generalitat, amb la col·laboració del PSUC i del govern central republicà, es va refer i va retenir el poder a les seves mans enfront dels avenços revolucionaris, es va jugar en gran mesura quan es van retenir els mitjans de decisió; els mitjans de producció, col·lectivitzats al principi de la guerra, van ser recuperats paulatinament, mitjançant decrets que anaven un pas enrere de les col·lectivitzacions.[iii] Hem de tenir clar que l’autogestió implica no només la possessió d’uns mitjans per satisfer necessitats humanes, sinó la possessió de la presa de decisions per part dels qui produeixen i consumeixen.

Els costums mentals de la guerra freda persisteixen molts anys després de la caiguda de l’URSS. La burgesia occidental continua creient (o fent veure que creu) que la història només té dues sortides: o la burgesia propietària, és a dir, ella mateixa, o una improbable burocràcia de partit i dictatorial. «O jo, o l’abisme», semblen dir-nos. El neoliberalisme ha «confirmat» que l’única opció és la primera (però també la ineficiència dels partits comunistes d’arreu). L’autogestió ens ve a dir que aquest dilema és fals. L’autogestió va ser la veritable derrotada de la Guerra Civil i de la Segona Guerra Mundial. En aquells temps estava representada per l’àmplia adhesió del moviment obrer ibèric a l’anarquisme. Avui en dia no podem girar la cara i fer veure que no sabem quina és la paraula màgica que comença per A. És un primer pas per posar en evidència, cada cop per a un públic més ampli, que una pràctica de l’autogestió comença per imaginar les possibilitats que se’ns obren si optem per apropiar-nos dels mecanismes de la presa de decisions. Un dels camins possibles és assenyalar, per posar-lo cap per avall, el llenguatge heretat del capitalisme de finals del segle xx.

Notes

[i] Capi Vidal, «Colin Ward y la anarquía en acción«, a http://acracia.org/colin-ward-y-la-anarquia-en-accion/

[ii] David Graeber, {Fragmentos de antropología anarquista», a https://edicionescrimental.files.wordpress.com/2014/05/fragmentos-de-antropologia-anarquista.pdf

[iii] Frank Mintz, «Autogestión y anarcosindicalismo en la España revolucionaria}, https://www.traficantes.net/var/trafis/storage/original/application/868ee4f6bc63e03446a4e77791e40f5c.pdf 

També Miquel Izard, «Que lo sepan ellos y no lo olvidemos nosotros», http://assets.espapdf.com/b/Miquel%20Izard/Que%20lo%20sepan%20ellos%20y%20no%20lo%20olvidemo%20(5182)/Que%20lo%20sepan%20ellos%20y%20no%20lo%20olvi%20-%20Miquel%20Izard.pdf.

També Antoni Castells Duran, {Les col·lectivitzacions a Barcelona», http://www.cedall.org/Documentacio/e-books/Colectivitzacions/Colectivitzacions.pdf.

Share Button
Comparteix això:Share on Facebook56Tweet about this on TwitterShare on Google+0Share on Reddit0Digg thisEmail this to someone
Tags: , , ,

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Optimization WordPress Plugins & Solutions by W3 EDGE