El comú català. La història dels que no surten a la història, de David Algarra Bascon, era un llibre llargament esperat pel que significa de recuperació d’una memòria col·lectiva que semblava haver desaparegut dels annals de la nostra historiografia, ja que durant el segle XIX la burgesia havia escampat «la idea que la història del poble català era tan singular que no coneixia ni els procediments assemblearis ni la propietat col·lectiva», com detalla Félix Rodrigo Mora al «Pròleg». A més a més, hi havia una manca gairebé absoluta d’investigacions al respecte, i les poques que existien havien estat arraconades i marginades.

Els tabús a l’entorn de les assemblees populars i el consell obert tenen una causa fàcil de determinar —com assenyala Rodrigo Mora—, que mostra i descobreix que l’anomenada pomposament «democràcia representativa», o sigui, el règim parlamentari i partitocràtic, és una forma de dictadura política, una tirania, un ordre sense llibertat política per al poble. Per dissimular això s’ha escollit el procediment d’amagar tant com es pugui quelcom tan central, tan fonamental, de la vida dels pobles peninsulars com les assemblees veïnals populars tradicionals.

El llibre d’Algarra Bascón s’ocupa, doncs, d’allò que és popular català, de la saviesa de la gent comuna, dels seus assoliments i realitzacions i és una contribució notable a l’esforç i a la lluita per l’alliberament de Catalunya, més enllà de la politiqueria dels partits polítics. De fet, sorgeix en u context diferent del dels darrers anys, ja que actualment ja comptem amb més estudis, provinents de l’autogestió del saber i del coneixement i no del món acadèmic, sobre la història dels pobles peninsulars.

Segons Algarra, la història que més ha de concernir-nos, com a pertanyents a les classes populars, és la història dels pobles i dels subjectes que els constitueixen, perquè la història oficial amb prou feines parla del poble sinó del poder de la minoria. Per a l’autor, «cal deduir que si la història oficial està en mans d’un poder il·legítim, aquesta ha d’estar plena de falsificacions, de silencis i de mitges veritats perquè, com va dir George Orwell: “qui controla el passat, controla el futur i qui controla el present, controla el passat”.» Per tant, la història dels pobles catalans, entesa com a manifestació popular, no ha de ser tal com ens l’han explicat i si hi ha un respecte per la veritat, aquesta ha de ser cercada, en la seva dimensió humana, que és finita, concreta, imperfecta, i per tant, sempre revisable.

Això, que en el seu moment va ser una curiositat natural per a l’autor, va esdevenir una necessitat vital i per aquest motiu es va proposar fa dos anys començar a estudiar de forma autodidacta les expressions de la vida autònoma popular catalana. En aquest treball, que ha sorgit d’aquest estudi preliminar, intenta aclarir si realment la vida de les classes populars catalanes va ser tan diferent de la vida de la gent d’altres pobles pròxims al territori català i ho fa recolzant-me en la bibliografia acadèmica, treballs que no se solen difondre al públic amb el mateix impuls que els continguts escolars o els de divulgació històrica als mitjans de comunicació de massa.

El comú català aporta i dóna a conèixer alguns trets d’aquesta història silenciada de l’autogovern veïnal de les comunitats locals catalanes i dels costums que el van facilitar. És un llibre que se centra en les classes populars i òbviament no és un tractat complet d’història de Catalunya. La història del poble ha suscitat escàs interès, davant l’atenció desproporcionada posada en la història de l’elit. «En aquest llibre —diu Algarra— farem el contrari, per respecte als nostres avantpassats, que mereixen un reconeixement.»

El comú és molt més que la suma dels veïns d’un lloc, és, també, l’estreta solidaritat, sorgida de la interrelació i els nombrosos vincles que va produir un col·lectiu que, al marge dels altres poders, en gran part decidia el seu propi futur. Si la història no en parla massa és perquè l’escriuen els vencedors, és a dir, perquè el comú va perdre. Però, aquest comú és en bona part responsable de la cultura i de la llengua que hem heretat, i és raonable que formi part del nostre patrimoni històric cultural, expressió de la identitat d’un poble. En aquestes pàgines, busquem aquest retrobament, intentant endinsar-nos en la història del comú català, la història dels que no surten a la història.

Al capítol d’agraïments que fa l’autor cal destacar l’esment de molts activistes de la Cooperativa Integral Catalana, com Gorka Pinillos, Pere Ardèvol, Diana Valèria, Blai Dalmau (autor de l’«Epíleg») i Joan Pedragosa (Can Tonal) i Xavier Borràs, que han contribuït desinteressadament a la correcció del llibre.

Com adquirir El comú català

• El llibre en format digital, amb llicència Creative Commons, el podeu demanar en aquesta pàgina.
• Fent clic en aquest enllaç podreu fer la comanda del llibre en paper.

Tots els beneficis que s’assoleixin, mitjançant la venda de la versió en paper d’aquest llibre, aniran destinats a la continuïtat de l’estudi i divulgació de la història social popular de Catalunya.

D’altra banda, us recomanem el web germà reconstruirelcomunal.net, on trobareu moltíssima informació relacionada amb els béns comunals.