Laia Vidal descriu en aquest article l’experiència dels Grups d’Estudi de Democràcia Inclusiva de Catalunya i el Grup d’Acció de Democràcia Inclusiva de Catalunya, article que es basa, en part, en una autobiografia inèdita que van començar a escriure fa un temps amb Blai Dalmau, amb què pretén explicar amb més detall la seva evolució personal, política i intel·lectual en els últims anys.

Introducció

En el període 2009-2012, en Blai Dalmau, jo mateixa i altres companys/es vam impulsar a Catalunya diversos Grups d’Estudi sobre el projecte de la Democràcia Inclusiva (DI), amb la intenció d’oferir una nova forma d’aprenentatge col·lectiu i autogestionat, amb un contingut radical i transformador, compartint fraternalment els nostres aprenentatges i reflexions, després d’anys de patir l’asèptic academicisme imperant, l’estancament del coneixement a la universitat i la fragmentació dels moviments socials al carrer.

Les iniciatives educatives autogestionades i amb continguts radicals eren pràcticament inexistents a la Catalunya d’aleshores. Aquesta situació, la manca d’alternatives, que avui perdura en gran mesura, portava a moltes persones cap a la universitat estatal, malgrat ser conscients que, en la seva major part, “les universitats són fabriques de fum” (Kenneth Rexroth).

L’experiència dels Grups d’Estudi de DI (GEDI ‘s) i la creació del paral·lel i subsegüent Grup d’Acció de Democràcia Inclusiva (GADI) de Catalunya van ser iniciatives que van tenir molts fruits i de les quals intentem encara aprendre errors i encerts, per la qual cosa les exposo, a grans trets, a continuació, per si pot ser útil a altres persones que es plantegin la creació de grups d’estudi en el sentit de la Revolució Integral.

Constitució i desenvolupament dels grups

Tot va començar a principis del 2009, quan en Blai va aconseguir trobar un dels últims exemplars que quedaven a Espanya del llibre Cap a una Democràcia Inclusiva – La crisi de l’economia de mercat i la necessitat d’un nou projecte alliberador (Takis Fotopoulos, 1997) i el va devorar amb fruïció. A continuació, va proposar a un grup de companys i amics, tots ells involucrats en la Xarxa pel Decreixement que estava molt activa en aquell moment, la lectura compartida i reflexionada del llibre, la qual cosa va suposar un primer albir positiu, encara que menys organitzat i rigorós , del que després serien els Grups d’Estudi de DI.

Uns mesos més tard, per fomentar el sorgiment de grups semblants d’una forma més organitzada, ens vam posar a dissenyar un programa d’estudi detallat de l’esmentat llibre, “Cap a una Democràcia Inclusiva”, amb propostes concretes per abordar col·lectivament el contingut i metodologies serioses i, en part, innovadores. Al cap de poc temps, vam començar a difondre el programa entre diferents xarxes socials, col·lectius, espais autogestionats, amics / es i companys / es, en portals d’internet, etc. amb una convocatòria per a la primera trobada que serviriria per conèixer les persones interessades, explicar la motivació del projecte i la proposta de funcionament, així com establir un dia i hora setmanal de reunió.

Els grups que van començar gràcies a aquest impuls inicial -més tard en vindrien d’altres, en diversos llocs, inspirats per la nostra experiència- van ser a Girona, Figueres i Barcelona. A Barcelona, el grup més nombrós, ens reuníem a la Universitat Lliure La Rimaia, un projecte d’acolliment de l’educació autogestionada que va okupar diversos edificis de la ciutat consecutivament durant uns 3 anys. Aquest projecte havia sorgit de les lluites a la universitat i de persones i grups que, com nosaltres, s’havien adonat que calia pensar en un altre tipus d’espais de formació aliens a la universitat convencional, amb nous continguts i formes. De fet, en plena cúspide de les mobilitzacions estudiantils, a la primavera de l’any 2009, va sortir a la llum Podem!, una publicació massiva (500.000 exemplars) impulsada per Enric Duran i altres companys/es, en la qual en Blai escrivia:

«Necessitem potenciar la nostra capacitat de reflexió i aprenentatge independent i crear institucions educatives alternatives que reemplacin la imposició per l’autonomia i la competència per la cooperació. L’actual negació de les reformes neoliberals ha de conduir, tard o d’hora, al desenvolupament d’una visió positiva que generi noves escoles lliures i universitats auto-gestionades. És aquí on tots i totes tenim un gran futur per explorar…»

A la Universitat Lliure la Rimaia ens vam fer un grup fort, amb membres provinents de diferents àmbits i edats, des d’adolescents que acabaven de sortir de l’institut fins a persones jubilades, passant per gent enèrgica de vintitants d’anys com nosaltres i d’altres persones en la trentena que buscaven alternatives i respostes a un món que semblava començar a enfonsar-se. Els processos de transformació de la consciència que succeïen als grups eren certament impactants: persones que s’havien apuntat al grup per simple curiositat i ganes de compartir col·lecivament, amb un bagatge força reformista-sistèmic, o gairebé sense formació política, es radicalitzaven i aprofundien el seu qüestionament del sistema Estat-Mercat a una velocitat increïble; alguns dels més joves es motivaven meravellosament per canviar el món i decidien deixar aparcada la universitat o la formació laboral i dedicar-se a promoure i estudiar la Democràcia Inclusiva i alhora muntar projectes autogestionats en base a l’ajuda mútua. Qui més i qui menys, tots apreníem a pensar, a argumentar, a imaginar i a projectar una imatge de societat molt més desitjable i sostenible, empoderant-nos individualment en preparar les sessions, exposar continguts i elaborar dinàmiques per a tot el grup. El nombre aproximat dels membres del grup oscilava entre un mínim de 8 a un màxim de 15 o 20.

Dels grups d’estudi que vam impulsar en diferents punts de la geografia catalana el que més constància i activitat va tenir va ser el de Barcelona, amb la qual cosa després d’uns mesos de pràctica reflexiva vam decidir formar un grup més encarat a l’acció política, que portés a terme una difusió molt més àmplia de les idees que estàvem estudiant, desenvolupant i reflexionant. Així va néixer el Grup d’Acció de Democràcia Inclusiva de Catalunya (GADI), a la primavera de 2010. Amb aquest grup, format pels participants més implicats i motivats dels grups d’estudi, vam seguir promovent grups d’estudi, seminaris, cicles de formació, així com una publicació anomenada Demos en la qual escrivíem articles tractant de relacionar les nostres problemàtiques concretes i immediates (Vagues generals, construcció d’empreses cooperatives, eleccions, etc.) amb l’anàlisi global que ens proporcionava la perspectiva de la Democràcia Inclusiva. També publicàvem un butlletí bimestral digital i informatiu, amb les novetats i activitats relacionades amb la Democràcia Inclusiva, amb una audiència que va arribar a més de 1000 subscriptors, i, de tant en tant, emetíem comunicats públics per intervenir en qüestions punyents d’actualitat. Així mateix, en Blai i jo vam traduir en aquesta època el llibre Crisi multidimensional i democràcia inclusiva (Takis Fotopoluos, 2005), el qual, a part de ser més actual, era més sintètic que “Cap a una democràcia inclusiva”, i amb capítols més curts, cosa que permetia realitzar les sessions dels grups d’estudi de forma més pausada i abastable en poc més de 2 hores que duraven les nostres sessions.

El desert revolucionari en què ens trobàvem semblava començar a reverdir i amb això mobilitzacions com les del 15-M de 2011 van portar a les places de forma més o menys implícita o intuïtiva algunes de les idees i propostes que constituïen el cor central del projecte de la Democràcia Inclusiva que veníem promovent, especialment, les assemblees i la democràcia directa com a forma d’autogestionar els assumptes públics, impugnant les institucions polítiques representatives i els partits. Allà vam estar, a les places, realitzant xerrades i intervencions, aportant material reflexiu i constructiu, però encara amb un discurs massa minoritari i poc articulat com per poder contribuir substancialment a que l’esclat del 15-M desenmboqués en una substantiva transformació social i personal en el camí cap a un nou sistema. Un any més tard vam publicar una anàlisi sobre el 15-M a la publicació massiva Rebel·leu-vos! amb el títol “De l’autoorganització a les places a la construcció d’una nova sobirania popular“.

Anàlisi d’encerts i limitacions

En primer lloc, m’agradaria posar sobre la taula alguns encerts i punts forts d’aquests grups, així com els elements que segons la meva manera de veure van ser clau perquè tinguessin l’impacte que van tenir:

• Motivació, serietat i entusiasme: alguns dels impulsors dels grups ens dedicàvem en cos i ànima a la tasca de difondre el projecte de la DI durant aquells anys. Crèiem que era fonamental fer-ho, que era una contribució històrica, que ens millorava a nosaltres i que aportaria eines, conceptes i idees per millorar radicalment el món. Ens ho preníem amb igual o major serietat que un treball “remunerat”. Érem seriosos i dedicats, per la qual cosa les persones que participaven en els grups també ho eren o ho esdevenien, i, si no ho vivien així, no trigaven a marxar perquè la cultura grupal era de molta disciplina, serietat, motivació i consciència sobre la importància de la tasca.

• Responsabilitat individual: les persones assumien la preparació d’alguna/es sessió/ns, així com la dinamització d’elles, tot i que tothom havia de llegir-se igualment els capítols del programa. Encara que els resultés difícil comprendre algunes qüestions d’anàlisi econòmic o polític, per exemple, els dubtes es resolien entre tots, resultant de tot això una elevació del pensament que no s’hagués donat si ens haguéssim limitat a estudiar el que ens resultava “fàcil”, còmode o simple. No era un problema exigir-nos més de les nostres possibilitats del moment, ja que consideràvem que estàvem en evolució constant i que qualsevol podia aprendre.

• Lideratge intel·lectual i estratègic: les persones que impulsàvem i vam promoure els grups, particuarment en Blai, portem ja alguns anys implicats en l’estudi, la reflexió i la pràctica política amb idees similars a les que estudiàvem, reflexionàvem i difoníem en els GEDIs i GADI. Les diferències d’experiència i coneixements aportats al bé comú del grup ajudaven a superar estancaments i dubtes sobre continguts quan aquests existien així com donaven una certa empenta i visió estratègica que ens feia avançar en el projecte en general i en els subprojectes que anaven sorgint.

• Compromís: lligat amb la serietat dels cursos que plantejàvem ens trobem la qüestió del compromís: calia assistir a un mínim de sessions per formar part del grup, ja que sinó es notava molt la diferència entre els que estaven seguint les anàlisis i raonaments col·lectius i els que no, i això dificultava l’avanç.

• Proactivitat i innovació: Per a mi, un punt fort era el fet que no ens limitàvem a seguir el que s’estava fent en altres grups o xarxes sinó que teníem clara la nostra proposta i funció, i ens esmerçàvem en ella. Això no vol dir que ens marginéssim o que no coneguéssim a altres grups i projectes -en algun moment sí que va passar una mica que ens vam aïllar al nostre propi paraigües- però erem creatius en el sentit d’intentar més aviat que les persones s’interessessin i es motivéssin pel nostre projecte i no tant d’anar cap a ells a l’espera de coordinació o suport. Érem bastant auto-dependents i buscàvem auto-crear un focus d’atracció per a persones que desitgessin formar-se en els camps que cobríem. Això ho fèiem perquè crèiem fermament que la Democràcia Inclusiva suposava una síntesi i una superació de molts plantejaments i projectes existents.

• Assaig micro de com seríem si fóssim més: Encara que en proporció a la realitat social érem poques persones les que participàvem en els grups, sempre teníem metodologies de funcionament assembleari molt conscients i institucionalitzades, ja que consideràvem que el que estàvem fent era un entrenament i aprenentatge que, per tant, havia de servir tant per a un context en què fóssim poques persones com per a un context molt més gran. Això podia semblar una mica ridícul o exagerat per al moment en qüestió, però ens ajudava a apuntar alt i a intentar ser un mirall del que hauria de ser a nivell macro el funcionament social democràtic.

• Compartir una visió: les persones que vam participar en aquests grups i en el seu successor, el Grup de Reflexió per a l’Autonomia, compartim un bagatge ideològic que ens ajuda a entendre’ns i a poder parlar i analitzar diverses experiències des d’una perspectiva fonamentalment comú.

Pel que fa a les limitacions o errors, podria parlar del següent, vist en retrospectiva, i en relació al mateix temps a continguts i a formes:

• Ens basàvem en un paradigma de canvi sobretot intel·lectual, a través de les idees i l’estudi, de la ideologia, per dir-ho d’alguna manera. Tot i que els grups creaven xarxa, comunitat i amistat, eren sobretot grups polítics i amb poc component vivencial-experiencial, cosa que ens feia perdre potencial al trobar-nos poques hores a la setmana i constituir l’experiència, per a molts, només un breu lapse de temps en seu quefer diari.

• Estudiàvem un sol llibre i d’uns temes limitats, la qual cosa podia conduir a desconeixement o errors en altres qüestions, a biaixos d’anàlisi o desconeixement de la realitat en uns altres. Al ser un projecte sobretot de canvi polític i econòmic corríem el risc de caure en el politicisme i economicisme, com de fet es va donar una mica. Ara alguns parlem més de la revolució integral, noció que va més enllà de la implementació d’un projecte polític de canvi social, cap a la creació d’un paradigma més holístic que tingui una perspectiva política però que no es limiti a ella.

• En alguns moments la diferent implicació o lideratge entre els membres va causar algunes dificultats i problemes, tant perquè no es reconeixia que hi havia persones que dedicaven més energies al grup com per altres que no trobaven exactament la seva funció i espai en ell. La distinció entre lideratge i dominació, i la pràctica de formes de lideratge i de seguiment que no impliquin dominació ni subjugació, és una qüestió molt important que encara està pendent de ser resolta plena i satisfactòriament en molts moviments socials contemporanis.

• Potser ens faltava una actuació més estratègica en el sentit de mirar més a qui anava dirigida la formació per tal de formar persones que després poguessin efectivament ser multiplicadors d’aquests coneixements i proactius en la creació de projectes.

• Vam donar poca importància al factor ètic, personal i de valors, a l’autoconstrucció de les persones com a peça clau de la revolució. Després vam veure que aquest factor és crucial, i que cal abordar-lo explícitament, no només implícitament.

• Ignoràvem les limitacions de la Democràcia Inclusiva, o les passàvem per alt quan les entrevèiem. En el moment en què vam descobrir les propostes de la Democràcia Inclusiva ens va semblar que contenia un enfocament radical i superador tant en l’anàlisi com en les propostes, al mateix temps que recollia molts elements per articular un projecte d’autonomia social i revolucionari. Aquest judici va ser i és cert però amb el temps ens vam adonar que no deixava de ser un enfocament parcial del canvi -bàsicament economicista i politicista-, que algunes qüestions que vèiem importants d’analitzar no cabien en la seva perspectiva o es consideraven totalment inapropiades -per exemple el qüestionament dels atemptats de l’11-S a Nova York, la qüestió del pic del petroli i la crisi energètica, o els nous enfocaments sobre la vida que les investigacions de la nova biologia posen damunt de la taula, entre d’altres temes. A nivell estratègic també ens vam trobar, en la Xarxa Internacional de Democràcia Inclusiva, amb rigideses, centralisme i dogmatisme que limitaven seriosament l’autonomia del grup i a nivell personal amb actituds i valors que distaven molt de ser exemple del canvi que volíem ser. Va ser principalment per aquests motius pels quals ens vam decidir a dissoldre el GADI i repensar la nostra activitat política, creant poc després el Grup de Reflexió per l’Autonomia des del qual seguim promovent idees similars a les de Democràcia Inclusiva però des d’una perspectiva més nostra i oberta a nous avenços, sinergies i estratègies.

Resultats

Com he comentat, en total, diverses desenes de persones van poder participar en aquests grups d’estudi i acció, realitzant tasques d’autogestió del coneixement que els van portar a millorar substancialment la seva visió política del món i del seu entorn, i aportar-la als seus respectius projectes i cercles pròxims. Així doncs, crec que els coneixements adquirits han significat una important evolució personal i intel·lectual per a molts i un gran impuls a projectes relacionats amb les idees estudiades. Així, d’una banda, hi ha persones que han seguit avançant en el desenvolupament, ampliació i poliment de les idees, per constituir un nou paradigma i nous grups d’estudi en sintonia amb les nostres evolucions ideològiques i que actualitzin i ampliïn la nostra visió del món (aquest és el cas particularment d’en Blai, amb el paradigma Vitalista Integral); d’altra banda, hi ha qui ha impulsat projectes cooperatius i populars al seu barri (com Eduard, a l’Ateneu Cooperatiu La Base); altres que han creat comunitats convivencials pro-comunals (com Can Tonal de Vallbona) i intenten influir en candidatures municipalistes per radicalitzar-les; altres tenen projectes editorials i/o blocs; altres s’han implicat en la Cooperativa Integral Catalana per intentar aportar idees organitzatives i formació ideològica de manera més o menys informal; hi ha també qui intenta contribuir al desenvolupament del concepte de Revolució Integral o a una xarxa internacional que treballi en aquest sentit; hi ha també els impulsors inicials de la Xarxa d’Estudis per a l’Autonomia, els quals, havent experimentat l’aprenentatge autogestionat en el marc dels GEDIs, van decidir estendre’l en forma de xarxa, fomentant així la creació de grups d’estudi de diversa índole i temàtica , etc.

Conclusió

Aquest text s’ha escrit sobretot amb la finalitat de compartir l’experiència viscuda i els aprenentatges generats amb l’esperança que pugui ser útil i inspirador per a altres persones o col·lectius transformadors que es plantegin el desenvolupament d’eines formatives i educatives com a part integrant d’un procés revolucionari. Em sembla que la importància de les idees i ideals, del desenvolupament del factor conscient, en els processos de canvi no sempre és tinguda en compte en la mesura que seria adequada, ja que la urgència de moltes situacions ens fa prioritzar actuacions més visibles i “pràctiques” deixant en un segon pla la reflexió i la difusió d’idees. Penso que cal apostar per vincular ideologia i pràctiques, unint reflexions que podem generar a partir de les nostres vivències concretes amb idees generals i globals que ens ajudin a analitzar i orientar-nos en el món en què vivim.

Cada experiència és única, tant com ho és cada moment històric i el que aquest demanda. Actualment, el desenvolupament d’idees i pràctiques revolucionàries segueix estant a l’ordre del dia, potser molt més que quan vam començar a desenvolupar els grups de Democràcia Inclusiva. És cada vegada més evident que necessitem dur a terme una gran transformació integral del sistema en què vivim, ja que aquest s’ha tornat un sistema bio-da i que atempta contra l’autonomia i la llibertat de cada vegada més persones. Necessitem entusiasme, idees, projectes, paradigmes, comunitats, grups d’estudi i acció, llavors que brollin per tot arreu amb cada vegada més força i sinèrgia per anar renovant aquest món caduc i insostenible que s’ensorra Amunt els cors, i els caps! Mans a l’obra pel desenvolupament de l’autonomia i la preservació i potenciació de la Vida.

Laia Vidal, Barcelona, maig de 2015.