Articles/Opinió / Destacats / Ecomonia comunal

Proposta de transició cap a una societat del bé comú

Aquest article també està disponible en: Castellà

El text que us presentem és un document de treball que es va elaborar per a la dinamització de les IL Jornades Assembleàries de la Cooperativa Integral Catalana, dedicades a la «Redistribució dels recursos comuns», que es van celebrar del 17 al 19 d’octubre de 2014 al Centre Cultural Cooperatiu de Vallbona d’Anoia.

1. ASPECTES GENERALS

1.1. Models econòmics

Els models econòmics actuals funcionen al voltant de teories d’altres segles que han acabat al servei de l’acumulació de poder de les elits: liberalisme capitalista, planificació central i models mixtos. Per tant, tots aquests models impliquen variants del poder en mans del binomi mercat capitalista/estat, tot deixant la població com a espectadora. A més, s’ha promogut en tots els àmbits educatius i de comunicació el pensament únic que no hi ha alternatives. No ens podem estancar en models econòmics d’altres segles; ja han tingut molt de temps per a demostrar que no funcionen. Paral·lelament, sempre hi ha hagut formes minoritàries que han sobreviscut al marge dels corrents dominants que s’han centrat en el comú i la col·laboració com, per exemple, l’economia comunal del nord de la península Ibèrica a l’Edat Mitjana. Vegem tots aquests models anteriors i, després, la proposta d’un nou model basat en la democràcia econòmica.

Base econòmica

Model

Origen

Economia comunal

Comunitari

S.VII

Mercat competitiu

Liberalisme capitalista

S.XVIII

Planificació central

Comunisme d’estat

S.XIX

Mixta: mercat + estat

Socialdemocràcia

S.XX

Planificació col·laborativa

Democràcia econòmica

S.XXI


Ec
onomia comunal (model comunitari, experiència pràctica al nord de la península Ibèrica segle VII): representa un exemple dels models col·laboratius que han existit al llarg de la història, generalment de forma marginal respecte a corrents dominants i antagònics. Són un exemple que hi ha altres formes d’afrontar l’economia al marge dels corrents dominants proposats actualment i dels quals es parla a continuació.

Mercat competitiu (liberalisme econòmic, teoria del segle XVIII): decisions individuals sobre qui i què es produeix que són referendades en funció del retorn d’informació des d’un espai impersonal d’oferta i demanda («la mà oculta del mercat») i que es tracta de preveure i controlar amb tècniques de màrqueting. El principal valor teòric és la llibertat per damunt de la igualtat, encara que a la pràctica la llibertat també és erosionada per la realitat dels mercats imperfectes (oligopolístics, amb absència d’informació suficient). S’acaba comprovant que la llibertat no és possible sense igualtat.

Mercat planificat centralment (comunisme d’estat, teoria del segle XIX): estudi d’un grup reduït de gent sobre les necessitats i recursos generals i imposició a la població d’una determinada producció. El principal valor teòric és la igualtat, encara que a la pràctica s’estableixen dues classes amb diferents privilegis: els planificadors i la resta del poble. S’acaba comprovant que la igualtat no és possible sense llibertat (perquè igual no vol dir ser similar, sinó que cada persona —irrepetible i amb necessitats de realització úniques— té el mateix valor que una altra).

Mercats mixtos (socialdemocràcia, teoria del segle XX): tracten d’agafar el millor dels 2 apartats anteriors, encara que acaben basculant cap a algun d’ells.

1.2. Desmuntant mites dels «mercats»

Entre els models més estesos actualment —liberals, socialdemòcrates— i, fins i tot, alguns de caire anarquista i autogestionari, es considera el lliure mercat com una eina econòmica indiscutible i insuperable en eficiència i eficàcia. Cal sortir del pensament únic que promulga que l’economia de mercat, sobretot si es traca d’un mercat competitiu perfecte, és la forma més eficient i justa d’assignar els recursos a les necessitats de la gent. Vegem alguns exemples que desmenteixen les «excel·lències» de l’economia de mercat:

Els mercats perfectes no existeixen: els mercats «perfectes» (atomitzats i amb informació instantània i disponible per a tothom) amb què de vegades es justifica la raó de mantenir una economia de mercat, amb multitud de productors i compradors sense capacitat d’influir sobre el mercat i amb disposició de tota la informació en temps real, només ha existit en el cap dels teòrics. Tot mercat competitiu, per molt «perfecte» que volem que sigui inicialment, tendeix de forma inevitable cap a la creació d’oligopolis (qualsevol petita distorsió en la demanda o un problema en la oferta d’alguns productors crea una acumulació de poder que, un cop iniciada, cada vegada és més gran).

Ineficiència: suposant que algun mercat competitiu s’apropés a ser «perfecte», aquest encara seria molt ineficient comparat amb una economia col·laborativa que disposi dels recursos i de les persones adequats. Vegem algunes ineficiències de l’economia de mercat: a) duplicació d’esforços i recursos (I+D, infraestructures, personal), b) recursos dedicats a lluitar entre si (màrqueting, comercial), c) pèrdua d’oportunitats per a establir sinergies (per exemple: incompatibilitat entre peces de màquines o programes informàtics), d) informació inadequada per a prendre decisions: primer es realitza (producció) i després és comprova (compra) si el que s’ha produït és el que es necessita; a més, el feed back informatiu és molt lent, ja que enmig hi ha tot el cicle de disseny, producció, distribució al mercat i facturació per veure la resposta real.

Empobriment social: s’incentiva la competició, la separació, l’individualisme, l’enfrontament directe entre les persones o per mitjà d’organitzacions. Crea habitants de primera i de segona classe (guanyadors i perdedors). Provoca estrès. Es dificulta la cerca en l’autorealització personal i el sentiment de sentir-se útils per al col·lectiu. Pobresa moral: de fet hi ha l’expressió que la forma de cremar les teves aficions autèntiques és oferir-les comercialment: la paraula «mercantilització» precisament té aquest valor pejoratiu: mercantilització de la cultura, de la ciència, de l’oci; tots entenem que és quelcom dolent que li treu valor humà a les coses…

És contrari als models productius col·laboratius: les cooperatives comencen a competir entre elles, aplicant de cara enfora actituds contràries a la seva pròpia filosofia i que acaben contaminant l’organització internament.

Augmenta la dependència del diner i del crèdit: el crèdit permet l’existència del diner, i què és el crèdit? Doncs, una aposta que qui rep el diner serà capaç de vendre uns productes i serveis (per mitjà d’empreses o del treball) en el «mercat». Com veurem més endavant, aquesta aposta i risc conseqüent no cal prendre’l en la democràcia econòmica, ja que cadascú treballa sabent que hi ha una demanda real per a tot allò que fa (perquè així ja s’ha determinat democràticament).

Resumint, un mercat competitiu (o «lliure mercat») es basa en la competició, la desigualtat, guanyadors-perdedors i l’individualisme, que són valors que no poden ser compatibles amb la cooperació, la solidaritat o la igualtat. Per tant, fins i tot un mercat «perfecte» ha de ser vist, en tot cas, com una eina de transició cap a una economia col·laborativa i no pas com a un fi en si mateix.

De moment, a les cooperatives integrals naixents encara hi ha molts lligams amb un sistema extern competiu, però cada vegada s’hauria d’anar arraconant la competitivitat només per a les relacions cap enfora i anar-la apartant del context intern. Al mateix temps, a mesura que l’economia col·laborativa es vagi estenent a nivell més global, cada cop serà menys necessari participar en economies de mercat.

1.3. Democràcia econòmica

Per fi, arribem a un model econòmic desenvolupat a partir de la planificació col·laborativa i que es basa en la democràcia econòmica directa o inclusiva (de fet, li podem posar el nom que vulguem sempre i quan quedi clar que es tracta de quelcom nou que no estem fent ara de forma organitzada). L’economia es planifica en el tracte directe entre persones en cercles democràtics i subsidiaris oberts a tota la població en igualtat de condicions tot emprant les noves tecnologies i l’apoderament social, on s’arriba a un acord de necessitats i recursos abans de produir-los. Hi ha un equilibri entre llibertat, igualtat i fraternitat, però requereix d’un procés d’apoderament social i tecnològic per poder-hi arribar de forma global.

Tractem de reproduir en aquest món amb tants vicis sistèmics el que faríem si un grup de gent anéssim a parar a una illa deserta: la primera reacció seria valorar què necessitem, què tenim i què podem fer i, en cap cas, en posaríem la ma la butxaca per veure quants diners portem ni encara menys crearíem un mercat al qual oferir els nostres productes i serveis.

L’estructura organitzativa bàsica de presa de decisions econòmiques seria la xarxa assembleària (assemblees econòmiques)Es tractaria d’una estructura fractal: cada nivell d’agrupació —començant pel que representa directament el territori— decideix sobre els temes que afecten el seu àmbit territorial segons el principi de subsidiarietat. 

A les assemblees, es decideixen les necessitats bàsiques i no bàsiques que es volen cobrir. Les necessitats no les decideix ni un mercat impersonal d’oferta i demanda i sota la distorsió dels productors i consumidors dominants, ni tampoc un govern central impositor. En tot cas, les tasques a realitzar tindran en compte la situació personal de cadascú per garantir que tothom pot oferir en funció de les seves capacitats i rebre el que necessita (per exemple: gent gran, infants, malalts, etc.).

Es pot establir un sistema de vals a mesura que el volum de gent implicada sigui major i es pugui cobrir un major percentatge de necessitats, de manera que els vals donin dret a l’accés a la part proporcional que toca per persona dels productes i serveis que s’estan generant des de la democràcia econòmica. 

Mentre que les necessitats bàsiques són comunes dins de cada àmbit territorial, les no bàsiques són específiques d’una part de la població. En una segona etapa de la democràcia econòmica, les necessitats no bàsiques també poden ser cobertes mitjançant la determinació en assemblea econòmica de quin percentatge de la gent les requereix i acordar d’invertir-hi els recursos necessaris per cobrir la corresponent demanda.

Parlem d’una democràcia econòmica o, si es prefereix, d’un «mercat» decidit realment de forma democràtica (no per mitjà d’un espai impersonal d’oferta i demanda i sota la distorsió d’agents dominants i tensions competitives, sinó de les persones que s’organitzen amb altres persones lliurement i respectant el principi de subsidiarietat per decidir que volen produir i qui ho vol fer).

La viabilitat del model també es fonamenta en el fet que l’estímul d’acció de les persones no només ve de l’afany competitiu per voler ser millor o tenir més que els altres o l’instint de supervivència a què ens veiem abocats en aquest sistema (així ens han educat). Per damunt d’això hi ha l’estímul de sentir-se realitzat personalment, útil a la societat i valorat pel col·lectiu i amb la seguretat de no viure en un sistema depredador. Si el sistema econòmic i educatiu imperants fomentessin aquesta visió tindríem un estímul molt més poderós que la «competitivitat».

2. CAP A LA PLANIFICACIÓ COL·LABORATIVA 

2.1. Principi d’autodeterminació

Sota els principis de sobirania, autonomia i subsidiarietat, s’articula una xarxa de processos d’autooganització en el territori amb un abast territorial divers segons cada realitat particular, és a dir, ecoxarxes, nuclis d’autogestió local o projectes cooperatius que s’autodeterminen. En base a la autoorganització assembleària oberta, cadascú participa i treballa de forma col·laborativa. Cap procés d’autoorganització imposa decisions a la resta, ja que cadascú decideix com es relaciona amb la resta i quines eines fa servir. En base a aquesta sobirania es generen eines i vies de col·laboració per promoure i estendre l’autogestió i l’autoorganització en el territori. Tot aquest enfocament ens ha de portar cap una descentralització.

2.2. Procediment assembleari

Cerca el consens com a via prioritària de decisions. Evitar la dicotomia del si o el no. No prendre la decisió en aquell moment. Sondeigs previs. Cal vigilar, també, tot el procés previ a la pròpia assemblea. La manera majoritària de prendre decisions seria l’últim recurs (per evitar la dictadura de les minories en alguns casos).

2.3. Mercat de proximitat progressivament més col·laboratiu

Facilitar eines per visualitzar processos de producció, accedir a cobrir necessitats i promoure la interconnexió entre iniciatives cooperatives que, tot i basar-se encara en una economia de mercat, ofereixen eines per anar fent la transició.

A. Fires i mercats locals i comarcals (presencials i temporals).

B. Mercat cooperatiu (virtual i permanent).

C. Moneda social, CES, IntegralCES.

Anar promovent l’apropament cap a la planificació col·laborativa, prioritzant les necessitats del col·lectiu (demanda) i declinant alimentar el mercat (oferta).

2.4. Descapitalització, finançament i redistribució de recursos econòmics i monetaris

Canalitzar recursos econòmics en excedent cap al finançament d’iniciatives autogestionaries a través de la planificació col·laborativa de les prioritats a desenvolupar.

A. CASX (i altres iniciatives cooperatives de finançament), per a aportacions retornables (estalviadors).

B. Coopfunding, per a donacions (no retornables).

C. Desobediència econòmica com a forma de recuperació de recursos que fiscalitza l’Estat.

2.5. Reciprocitat i desmonetització progressiva

Transició monetària, amb reforç de les relacions econòmiques de confiança i el mínim ús d’eines monetàries, tot garantint la reciprocitat cap a les persones compromeses.

A. Reducció de la presència de la moneda estatal-capitalista (euro) i promoció dels intercanvis amb moneda social.

B. Necessitats. L’ecobasic seria el més semblant, com a transició cap als vals, per accedir a cobrir necessitats vitals materials. Crear circuits de vals a petita escala vinculats al que cadascú s’havia compromès (en el pressupost comú només cal comptabilitzar-ho).

C. Equitat. A poc a poc, aconseguir que tothom aporti el millor de si mateix i rebi de manera equitativa a la seva limitació (però, partint de la situació actual en què cadascú aporta el que pot i rep el que necessita).

D. Comunitat. Fer xarxa i vincles de confiança, cap a la comunitarització de les relacions quotidianes com a forma de suport mutu integral.

E. Implantació d’un sistema de recursos d’ús comú que cobreixi necessitats bàsiques de la comunitat. Es aquesta línia se situaria el Sistema Públic Cooperatiu (SPC).

3. PLANIFICACIÓ COL·LABORATIVA BASADA EN LA DEMOCRÀCIA ECONÒMICA 

3.1Organització territorial

Establir en cada àmbit territorial «assemblees econòmiques» anuals per planificar i fer pressupost: sobre la base d’assemblees obertes, s’elegeixen portaveus (responsables) i s’escalen propostes a altres assemblees (segons el principi de la subsidiarietat). Les eines telemàtiques poden ser un suport, però realment caldria que la gent hi assistís físicament. Els portaveus es podrien escollir sobre un tant per cent de la gent present a les assemblees, de manera que com a mínim la meitat fos escollida per sorteig i la resta per sufragi (per garantir la veu de tothom i al mateix temps que hi vagi gent coneixedora i motivada). Per exemple, en el cas de les cooperatives integrals, pel volum actual de gent, es podria enviar per exemple 2 portaveus per assemblea i establir 3 nivells d’agrupació: nucli d’autogestió local/ecoxarxa/CIC.

Decalatge mensual de petit a gran per escalar decisions que no s’hagin pogut prendre en el nivell anterior: nucli d’autogestió local -> al cap d’1 mes a l’ecoxarxa -> al cap d’1 mes a la CIC. Així, només es farien en un nivell les decisions que no s’ha pogut prendre al nivell anterior.

3.2. Funcionament de les assemblees econòmiques

La funció d’una assemblea econòmica és la d’assignar les capacitats i recursos de forma més justa i eficient que amb un sistema de mercat competitiu o bé amb una planificació central decidida per una minoria. En aquestes assemblees es farien les següents tasques:

1) NECESSITATS. Quines necessitats tenim. No parlar de necessitats monetàries per evitar caure en la línia de raonament que s’utilitza habitualment i que ens allunya del nou enfocament que li volem donar al problema.

Per a cada persona:

– Necessitats bàsiques

– Necessitats no bàsiques

Consensuar una llista per prioritzar les necessitats. Per exemple: 1r) habitatge, menjar, 2n) …

2) RECURSOS. Amb quins recursos comptem. Analitzem la realitat actual però continuem sense parlar de diners.

Per a cada persona:

– habilitats, coneixements i motivacions;

– activitats i projectes;

– recursos materials.

Per al comú de l’àmbit de l’assemblea:

– recursos materials i naturals;

– activitats i projectes.

Consensuar el tant per cent de temps «actiu» que tothom hi dedicarà.

3) PLANIFICACIÓ COL·LABORATIVA.

– Encaix de necessitats i recursos. Reconversió de projectes. Entre tots decidim qui farà què durant els propers mesos dins del context de democràcia econòmica. Amb aquesta senzilla acció ens hem saltat tota la dinàmica del mercat per decidir què produïm i hem posat la decisió en mans de persones parlant cara a cara.

– Escalat de necessitats que no poden ser cobertes en l’àmbit territorial de l’assemblea. Ex: aliments bàsics no disponibles a la zona, infraestructures productives complexes, etc.

4) CREAR I OFERIR ELS PRODUCTES I SERVEIS ACORDATS.

Tothom dedica el tant per cent de temps pactat segons les tasques acordades. En qualsevol cas, aquestes tasques tindran en compte la situació personal de cadascú per garantir que tothom pugui oferir en funció de les seves capacitats i rebre el que necessita (per exemple: gent gran, infants, malalts, etc.). Per tant, es generen uns productes i serveis (començant per les necessitats bàsiques) que podran ser utilitzats per cadascú en la part proporcional que li pertoqui sense que calgui l’existència de cap moneda perquè aquest circuit funcioni. Si més no, es pot crear un sistema de vals perquè, quan el volum de gent implicada augmenti, es pugui controlar que cadascú consumeix la part que li pertoca.

5) REVISIÓ. Caldrà comprovar que es produeix una reducció de les necessitats monetàries proporcional al temps invertit. Per exemple, si es dedica un 20% del temps i s’assignen tasques que cobreixen el 20% de les necessitats, la reducció de despesa d’euros baixaria un tant per cent similar. L’altre 80% no es pot cobrir o bé perquè depèn de productes i serveis que queden allunyats de l’ecoxarxa (per exemple: aliments que no es conreen a la zona) o bé perquè són productes i serveis que encara provénen del sistema capitalista actual. Per tant, a mesura que, d’una banda, ens anem enfocant i prioritzant a resoldre noves necessitats realment bàsiques i, d’una altra banda, estenem la pràctica de la democràcia econòmica a tot el territori (nuclis, ecoxarxes i CIC), ens anirem acostant una mica més a un sistema lliure de moneda i de competitivitat.

Share Button
Comparteix això:Share on Facebook0Tweet about this on TwitterShare on Google+0Share on Reddit0Digg thisEmail this to someone
Tags: , ,

One Comment

  1. me gustaría presentarme, ya tenemos una comunidad en ciernes. en Cuernavaca, morelos…

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Optimization WordPress Plugins & Solutions by W3 EDGE