Articles/Opinió / Destacats / Revolució Integral

Per una revolució integral. Algunes reflexions

Aquest article també està disponible en: Castellà

Print Friendly, PDF & Email
[Us oferim, tot seguit, pel seu interès en el debat sobre la Revolució Integral, aquest article signat per Karlos Luckas, l’original del qual podeu veure en aquest vincle.]

 

A la pàgina web de la CIC es pot llegir el document «Introducció al debat de la XXXIX Jornada assembleària de la CIC» que va tenir lloc a Catalunya el dissabte 16 de novembre 2013, sobre les bases de la Revolució Integral». Desconeixent del tot el debat i procediment que ha tingut lloc per arribar a aitals conclusions, és d’estimar i valorar molt positivament aquesta iniciativa, a la qual hem de donar fins i tot un caràcter —en els temps que corren—, històric.

Llegida amb atenció aquesta declaració, em suggereix algunes reflexions que voldria expressar amb el caràcter més unitari possible, però partint que la necessitat de veritat és superior a qualsevol altra consideració.
La idea, segons sembla, és una cosa semblant a “Establir les bases de la Revolució Integral”. Idea realment optimista, atractiva i estimulant per a tots els revolucionaris. La qüestió és que plantejar els desitjos de revolució, per més que suposi un gran estímul moral, a mig termini, si les expectatives no se sustenten en bases sòlides, la frustració estarà ben servida, i la història del proletarisme està prenyada de “bones intencions “similars. Vegem-ho:
Un. L’aposta pels valors històrics del corrent anomenat “per l’autonomia”, de llarga tradició al món llibertari, és correcta, però limitada i insuficient, és una cosa del passat. No n’hi ha prou a reclamar valors que promoguin les idees de “bé, llibertat-igualtat, justícia, veritat-honestedat, fraternitat, equitat”. Això ho promouen totes les ideologies. L’igualitarisme, com a concepte idealista, és un invent del liberalisme i de la modernitat, que hereta el proletarisme, i que —uns i altres— l’han convertit en una tràgica paròdia. Cal situar la qüestió concreta avui, què, qui i com ho farem: això significa concretar tot això en un pla, una estratègia, i dins d’aquesta, la clau d’avui, la qüestió del desenvolupament del factor conscient com a tasca prioritària, i al seu torn, com a prioritari, la determinació de les bases filosòfiques de l’autoconstrucció política del subjecte.
Dos. En la posició que s’expressa sobre el lloc històric de la qüestió de la modernitat i la crítica al proletarisme, etc., no basten les declaracions d’intencions i llocs comuns. Cal tenir claredat d’idees respecte de les qüestions claus que seran definitives per plantejar de debò una transformació radical de la societat: la qüestió del poder, de l’Estat i de la Revolució, perquè sense una definició estratègica que prengui com a referència aquestes qüestions, no és possible avançar. Que la revolució és necessària, és una evidència sostinguda per molta gent entusiasta, la qüestió és a què ens referim exactament quan parlem de revolució i què estem fent realment per avançar en una línia que ens situï en el camí de la derrota de l’Estat. És una mica més complex, i la història del moviment obrer internacional és una bona mostra de fins a quin punt han existit versions de revolució i de processos revolucionaris.
 
Tres. El concepte de revolució integral ha de ser desenvolupat. La tremenda atracció d’aquesta idea la fa molt suggerent perquè gent ben intencionada pretengui trobar-hi la resposta superadora del proletarisme politicista ja fracassat. Però no n’hi ha prou amb una simple definició, perquè la temptació reformista de la tercera via és un bon mitjà de desenvolupament, i això és reformisme radical. La idea subjacent que “posats en moviment tots els sectors socials enfrontats al sistema mitjançant accions i lluites autònomes directes” és suficient per fer una revolució, és una variant de reformisme espontaneista, un tercera via. Un autèntic i veritable concepte de RI ha de superar qualsevol temptació de solució dins del sistema. Delimitar encertadament els camps, i diferenciar clarament respecte del culte per l’Estat que avui predica el radicalisme, l’esquerranisme i el nacionalisme, això és essencial. Aquestes mancances es basen en absència de claredat en qüestions bàsiques de l’estratègia revolucionària. No és correcte el gradualisme, això és una forma de reformisme socialdemòcrata, justament el blanc principal avui. Per tant, cal evitar promoure idees substantives per a la RI preses del reformisme històric. A tall d’exemple, és insuficient i unilateral fer girar una part essencial del projecte de RI al voltant d’un “canvi educatiu radical” inspirat en models pedagògics de tall krausista. L’objecte d’una RI ha de ser la transformació integral de l’ordre constituït, i això no és possible a través d’una concepció estreta de la seva perspectiva estratègica, la qüestió —fins i tot política— no és que la transformació de l’ordre vigent no es pugui efectuar si el poble no està prou, convenientment o ideològicament educat, aquest concepte va constituir una il·lusió de la intel·lectualitat burgesa de finals del XIX, principis del XX, i que va tenir en la Institució Lliure d’Ensenyança un dels seus exemples més emblemàtics, amb la finalitat de promoure una educació “neutral” enfront dels poders de l’Estat. La qüestió real és que mentre existeixi Estat, i adoctrinament de la immensa majoria de la població, només podrem parlar d’autoconstrucció del coneixement, en el marc estratègic de la destrucció de l’Estat, i per tant, de les seves institucions principals d’adoctrinament (l’ensenyament, al costat dels altres mitjans de manipulació de la consciència del poble).
Quatre. El paper del subjecte, certament és una de les claus per afrontar, amb certes possibilitats d’èxit, una estratègia de RI. Quan parlem del subjecte avui, parlem d’un objectiu, no d’un fet, parlem doncs de la tasca de l’autoconstrucció del subjecte. No n’hi ha prou amb la declaració d’intencions o enunciats de virtuts, cal fer molt més, desenvolupar tot un treball interior, que posi en valor una nova ètica i moral adequada, tant a les necessitats espirituals dels individus, com a les responsabilitats del treball exterior, a les tasques de la RI. Aquestes tasques no són abordables des del pragmatisme i l’organizativisme, sinó des d’una profunda reflexió estratègica, d’acord amb projectes i plans que tinguin la clara finalitat de posar en pràctica una transformació integral de la societat, amb la superació completa de l’ordre constituït. Per tant, és imprescindible que aprehenguem el que és realment essencial, allò que en el pensament estratègic és determinant, enfront d’allò parcial, conjuntural, o pitjor encara, erroni.
Cinc. Una proposta de “Bases comunes” per a una RI, que es preï de tal nom, hauria d’incorporar entre els seus objectius essencials, a més de les assenyalades en la proposta, pel cap baix, les següents:
1 . Una referència clara a la necessitat de la superació del treball assalariat. La claredat d’idees en aquest terreny és bàsica, perquè el seu contrari facilita les “temptacions” d’esperar “alguna cosa” de qualsevol tipus d’institució estatal, i per aquest camí s’acaba relativitzant la crítica al pervers “estat del benestar”, com succeix avui amb l’anarquisme d’estat, de certa tradició a Catalunya (terme encunyat precisament per l’anarquisme revolucionari per a qualificar el sector oficialista de CNT en els esdeveniments de maig de 1937). El treball assalariat suposa l’esclavitud moderna, destrueix l’essència concreta humana, converteix la gent en mers robots, sense voluntat o intel·ligència. La destrucció del treball assalariat ha de ser part essencial del programa de la RI, part substantiva de la regeneració de l’ésser i de la reconstrucció de la humanitat.
2 . Una altra qüestió és la que pertoca a la necessitat de referenciar al paper essencial de la dona en la totalitat de la RI. Això passa avui per mantenir una posició clara i ferma de contestació al règim neopatriarcal , que es promou des del feminisme d’estat i des de l’esquerranisme per excloure les dones de les tasques més importants de la RI, de la lluita per la veritat i la llibertat, lluita en la qual homes i dones units comparteixen les tasques de la transformació integral de l’ordre vigent, sense sexisme de qualsevol mena.
3. Una referència a la contradicció camp-ciutat és imprescindible. Una de les metes més essencials que la RI ha de plantejar amb total realisme és la qüestió de la ciutat com a element promotor de l’actual estat de barbàrie que patim els humans. La ciutat s’ha inventat pels poderosos amb la finalitat de controlar la població i integrar-los millor en el procés de la seva explotació i opressió. Per bé que és un debat complex i d’àmplia perspectiva temporal, no per això s’ha de deixar de banda, perquè en cas contrari proliferen les “genialitats” reformistes de tractar d’ “humanitzar-la” i “sostenir-la”. La destrucció de la ciutat és una fita estratègica sobre la qual caldrà reflexionar molt, però s’ha de partir de la seva superació amb fonament en un model de societat rural i popular, on poder desenvolupar òptimament la sobirania per assemblees i portar a la pràctica una economia que signifiqui la posada en comú dels béns de producció. Desurbanizar i desmaquinitzar són objectius de la RI.
4 . Finalment, i no per això de menor importància, tenim la qüestió de l’autodeterminació dels pobles, de com abordar des d’una perspectiva estratègica i tàctica, un assumpte tan decisiu i en el qual està implicat de forma aclaparadora l’Estat espanyol. Ha d’existir una referència clara i expressa a aquesta qüestió en tot “manifest” que es preï de plantejar una RI. La declaració del GRA respecte al projecte polític de renovació de l’opressió, en l’àmbit de Catalunya, és un pas important i correcte , sobre el qual hi ha un pronunciaient en aquest Blog. Per tant, hauria estat de gran importància que en aquest “manifest” es plantegés igualment, en els seus termes més estratègics. No és possible avançar en el desenvolupament d’una estratègia de RI per a l’Estat espanyol si abans no es té un plantejament correcte respecte de l’anomenada “qüestió nacional”. Certament , és un tema en què cal aprofundir bastant encara, però hi ha unes bases mínimes que han d’estar clares davant de l’orquestrada confusió actual, de pura demagògia, que ve fent gala tot tipus de nacionalisme. S’ha de tenir clar que, de la mateixa manera que no és possible una RI sense abordar correctament la qüestió de l’opressió nacional-imperialista sobre els pobles, tampoc no serà possible cap solució de l’opressió nacional-imperialista dels pobles sense una RI. Per molt que algun territori “abasti” de manera atorgada o conquerida un Estat, això no significarà el seu alliberament com a poble, sinó una renovada forma d’opressió, ja que sempre estarà present l’aparell estatal, i amb aquest no serà possible la llibertat ni dels pobles ni de les persones.
Share Button
Comparteix això:Share on Facebook0Tweet about this on TwitterShare on Google+0Share on Reddit0Digg thisEmail this to someone
Tags:

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Optimization WordPress Plugins & Solutions by W3 EDGE