Actualitat / Col·lectivització

L’art del No en un món altre

Aquest article també està disponible en: Castellà

La xerrada/debat d’aquest dijous 29 de maig, dedicat aquest mes a Arts i Creació. Cultures i Revolució, va comptar amb la presència de dues persones excepcionals: l’artista Núria Güell i el professor Marti Peran, que van abordar les Estratègies artístiques per a l’ara i notes per a després, en relació a l’art en el context d’un món altre (un altre món possible, és clar).

Núria Güell analitza l’ètica practicada per les institucions que ens governen i detecta els abusos de poder comesos per la «legalitat» establerta i la moralitat hegemònica. Durant els últims anys he desenvolupat el concepte d’aplicació legal/moral desplaçada per definir la metodologia de treball amb què estructura els seus projectes, que es basa en analitzar un principi legal o moral i aplicar-lo en la direcció oposada, tot invertint la relació de poder i amb aquest petit gir desencadenar un qüestionament del que estableix. Els projectes resultants de les ALD tenen un caràcter més activista en tant que generen recursos per modificar la realitat a diferència de les AMD que són de tall més reflexiu. És sòcia i activa col·laboradora de la CIC i actualment exposa al MACBA (fins a finals d’agost), dins de La realitat invocable, el seu projecte Negro sobre blanco, on cerca la incidència directa en la realitat. Per això, amb la complicitat dels migrants desallotjats d’unes naus industrials del barri barceloní del Poblenou ha creat el marc legal de la Cooperativa Ca l’Àfrica. L’organització cooperativa és una eina que permet fer contractes de treball als seus membres, i d’aquesta manera regularitzar-ne la situació. Alguns integrants de la cooperativa han estat contractats en el context de exposició per dur-hi a terme tasques diverses.

Martí Peran, per la seva banda, és professor Teoria de l’art a la Universitat de Barcelona, crític i curador d‘exposicions. Ha col.laborat a diferents catàlegs i llibres d’art contemporani i és coeditor de Roulotte, i, a més, col.labora a diaris i revistes especialitzades (Exit Express, Artforum International).

[Fotos de Joel Aram.]

L’art com a aixopluc de projectes polítics

«L’única diferència entre un falsificador de moneda i un banc que crea diner del no res és el poder», ha dit l’artista Núria Güell durant la seva intervenció, centrada, de primer en la desobediència econòmica, que va abordar, per exemple, a Reserva Fraccionària, i que fins i tot va ser criticatda per gent que després formaria part del nucli del 15M, perquè no els semblava ètic aquest tipus d’acció, com el de Manual d’expropiació a la banca,o, posteriorment, el Manual de desobediència econòmica.

A Reserva Fraccionària va definir un pla mestre que es proposava aplicar a la banca la mateixa llei que regula la seva activitat generadora de diners així com visibilitzar aquest funcionament, que conscientment es manté ocult a la població. Per a això va crear diverses plataformes de difusió i formació a la població sobre estratègies per expropiar diners a entitats bancàries, creant diners a partir del no-res, de la mateixa manera que fa la banca.

La primera fase va ser la realització d’una trobada pedagògic sota el títol «Com podem expropiar diners a entitats bancàries?». Els expropiadors Lucio Urtubia, Enric Duran i l’economista Qmunty van explicar diferents estratègies d’expropiació així com l’estratègia real que utilitza la banca per crear diners actualment. La segona fase va ser la creació i publicació d’un manual amb les diferents estratègies d’expropiació, assessorament legal i textos reflexius. Aquest manual s’ha inserit i distribuït gratuïtament en diferents llocs de l’espai públic i de la web 2.0, i posterioment va ser publicat per l’editorial Melusina.

També ha mostrat els projectes relacionat amb la immigració a Suècia, donant exemple de com utilitzar les institucions des de l’activitat creativa per a les finalitats revolucionàries. Interessava implicar-hi una immigrant, que gràcies a aquesta acció (jugar a fet i a amagar) va poder deixar d’amagar-se. Curiosament, la Maria treballava de policia a Kosovo, d’on es va haver d’exiliar i refugiar-se a Suècia.

Resurrecció va ser un projecte per a l’exposició contra Franco, en col·laboració amb Enric Duran i altres. Van reviure una escamot dels maquis catalans, assassinats per les tropes franquistes, per fer una acció antifranquista avui en dia. Per fer-ho van canviar el consell rector d’una entitat amb els noms dels maquis i van aconseguir una targeta de crèdit amb la qual van comprar a la Fundación Francisco Franco tot de records (souvenirs), que posteriorment van enterrar en cunetes dels pobles i que mai no es van pagar. Més enllà de l’estratègia, es tractava de fer entendre l’art com un paraigües en què aixoplugar diversos projectes polítics.

Estratègies artístiques per a l’ara i notes per a després

Per al professor Martí Peran la idea es dedueix del títol de la seva intervenció: situar-nos suposadament a l’ombra de la hipòtesi d’un món altre, millorat, davant del qual ens preguntàvem si pagava la pena rumiar alguna cosa en relació al món de l’art. Una pregunta naïf, ingènua, però igualment pertinent.

D’una manera molt racional va semblar que la manera de respondre era de dos nivells: com treballar avui per eixamplar l’escletxa per a un canvi de situació (rols que il·lustren els treball de Núria Güell), mentre que a ell li tocava el paper estrambòtic, més juganer, no tant compromès, de dir, de construir una bateria d’idees càpsula al voltant d’aquesta tessitura possible.

Punt de partida crucial, fonamental: recordar que en el nostre model cultural occidental la idea de l’art tal com la tenim interioritzada és un concepte que emana d’uns interessos de classe, un constructe ubicat en el set-cents, quan la burgesia esdevé la classe dominant, que utilitza l’esfera de producció d’imaginaris des de la qual mostrar el seu discurs. Faríem poca feina si ens preguntéssim el rol de l’art en aquest món altre sense tenir en compte aquest constructe de classe que vehicula els seus models i valors a través de l’art. L’art burgès en el món altre no hi tindria lloc.

Segon punt: si en aquest món altre l’art burgès no hi té cabuda, quina mena d’altre quefer artístic, de pensar i gestionar-lo, ens podria interessar? L’únic rol que podria complir passaria per ésser l’art del No, és a dir, l’art que el que fa no és precisament contribuir d’una manera orgànica a la difusió d’un sistema de valors, sinó que d’alguna manera, en el seu ADN instal·lat, sospita de tot, ho negar tot, ho posar tot en dubte. Un art del No, del pensament negatiu, que esdevindria model de quelcom que és fonamental: la possibilitat de la irreductibilitat, de no deixar-se reduir, identificar, en cap concepte, no deixar-se tancar. Seria l’art del No en la mesura en què allò que ofereix sempre depassa els conceptes. L’art ja no vehicula un sistema de valors, sinó que el parasita, l’estranya, fins i tot el dinamita, com explicava la Núria en el seu projecte Reserva Fraccionària.

La idea de romandre en la negativa és potent en un doble sentit: només és, en primer lloc, en aquesta irreductibilitat, que l’art estaria oferint materials, restes, des de les quals podríem estar constantment pensant nous paradigmes. La idea seria, des d’una altra perspectiva: com garantir que no hi haurà cap altra definició de les possibles definicions de política, ètica, estètica que siguin estancs. Doncs, sospitant sempre des de qualsevol definició. La garantia de la sospita vindria d’allò que depassa les definicions de l’oferta artística; la garanteix provocant (l’avantguarda en va ser apologeta) estranyesa i et convida a topar, a entrebancar-te, amb l’estrany, amb l’ignot, amb allò en què gaudeixes d’ignorància. El que en diu Marina Garcés reobrir la guerra del valor: vol dir que volem prendre la paraula per participar en la definició d’on roman el valor. Cas de l’habitatge: per què no és un valor definit des del dret en comptes del fet patrimonial. L’estranyesa vehiculada de la insensatesa de l’art hi pot ajudar.

La tercera idea: en aquest món altre, tot naïf, no podem obviar plantejar si l’art podria tenir un cert rol des d’una perspectiva antropològica. Des d’aquesta perspectiva, és cert que l’antropologia ens ha ensenyat que la dimensió humana és prou polièdrica perquè més enllà de l’homo faber hi ha altres dimensions, com la de l’home ludens o l’homo esteticus… El que ha passat en termes absolutament panoràmics és que el model l’home productiu (faber) s’ha posat al servei de la lògica del capital; la idea de la capacitat de produir s’ha subjugat al fer productiu, quan en realitat a l’0antigor no estava escindida de les altres activitat de l’homo. La poètica invoca precisament aquesta capacitat de fer, no en termes econòmics, sinó de multiplicació, de generació, de món. Caldria, doncs, rehabilitar el fet no productiu i tornar a implementar-lo amb els altres fets de l’homo (Robert Fillou).

La següent idea té a veure amb el fet que com a infectat i víctimes per la història en què se’ns ha instruït acceptem que l’art acompleix una funció mitològica. Forma part de pensar-ho potser negativament. La cosa, doncs, es complica, perquè el mite té dues funcions: de primer, garantir la conservació de valor, cosa que casa malament amb el No, de manera de repensar-lo tot, el valor; la segona dimensió, és construir comunitat entorn del valor conservat. Hi ha dues dimensions del mite: construeix valor i conserva valor.

Pel que fa a l’estratègia d’aplicació legal desplaçada, si l’art té aquesta dimensió mítica passa perquè la desplegui en la construcció de contramites. Un mite que conserva la contraguerra del valor homo lucidus i esteticus. Això porta indefugiblement cap a l’art que s’acaba trobant i infectant amb els moviments socials, allà on d’alguna manera es demana aquesta revisió de la funció del valor. En el mite el que es tracta és d’anar al mite primigeni, Ulisses, el contramite, on la seva identitat ja és l’alteritat. No és retòric quan diem que cal un contramite que allò que conservi no és el valor sinó l’obertura del valor.

A dia d’avui, com avançar en aquesta lògica del contramite? A través dels moviments socials, que poden ser garantia d’aquest contravalor. De fet la Núria estova la idea d’art, perquè no fa art per fer art, sinó que ñés cobertura per ensenyar altres coses. Per exemple, els col·lectius novaiorquesos que utilitzen espais erms per fer tasques de jardineria; o l’infable berlinès que es desplaça per fer esdeveniments veïnals amb un caràcter destinat en els àpats, espais relacionals. Aportar la voluntat de fer contramite és una dinàmica que arrossega les pràctiques artístiques del que se n’ha anomenat els sabers menors.

Cinquena càpsula: quan ja hem arribat fins aquí ens hem adonat que un munt de gent ja havia imaginat al divuit i al dinou tot d’utopies, tot i que en algunes es va obviar el paer de l’art; en qualsevol cas hi havia aquest dipòsit històric i , doncs, ja es va plantejar, tot i que algunes utopies que es vana assajar es van entrebancar per un excés d’ingenuïtat. En aquest sentit es posicionaven en la línia que va proposar David Harry ja que totes aquestes utopies la van pifiar perquè es van refiar de les solucions especials. Des de Thomas Moro fins als falansteris o la Barcelona de Corbussier pensaven que la forma de la vida, pensada d’aquella manera, seria tot felicitat. L’única utopia que va pensar també en el paràmetre temps, el capitalisme, és l’única que va triomfar. Si s’ha de construir un somnieg caldrà tenir en compte, a més, de les solucions formals, els processo temporals. Caldrà rehabilitat el concepte clàssic de ¨posar èmfasi en el procés¨. Aquí és on tenim la temptativa d’afegir una idea una mica ambiciosa. Si pensem el procés, on trobem la dinàmica, el tempo, el discórrer del procés. La clau ens la dóna Benjamin (i altres fonts): el procés es troba en la història dels vençuts, ja quye van ser vençuts perquè vans somiar una cosa altra que no es va produir. Si ens incorporem en aquest procés ens dóna la velocitat de creuer per arribar-hi. En els treballs de la Núria Güell hi ha aquest capital simbòlic que travessa els projectes.

Finalment, davant de la poderosa pregunta de l’art en un món altre, cal reconèixer que hi ha una altra zona, que potser hauria de ser contemplada, i és la de la neurobiologia. La neurobiologia ha demostrat (to i la malfiança) a bastament que l’organització cerebral en diferents hemisferis no representa en absolut cap relació jeràrquica, però s’ha potenciat un, racional, per damunt d’un altre, visual. La presència de l’art en un món altre podria ser un element de distorsió per generar un canvi des dels hemisferis cerebrals, Per què no reivindicar la raó des del pensament olfactiu, per exemple.

L’art tindria sentit en un món altre perquè ens garantiria la deseducació, ha afegit Martí en el debat arran d’uns comentaris de Sergi Fàbregas. També s’ha vist que el romanticisme sorgeix del malestar, en una època de grans fracassos, en què només queda la poesia, l’art, com si ja no hagués de quedar res, a la manera de Holderlin. La celebració, espectacle, joc existeix quan hi ha joc.

En el debat, posterior, molt viu, s’ha comentat la paradoxa de viure del no, d’estar constantment alerta, que hauria ha de ser el camí cap al món altre, però que potser també caldria poder viure en el Sí: a plaer consumat, desig renovat, ha afegit Peran.

De fet, la dialèctica de la Il·lustració anava per aquí; és més fàcil plantejar-ho des de dimensions propositives: jo no sóc el que em diuen que sóc (definició des del negatiu, principi d’indeterminació, que va cap a «sóc aquest altre»). Cal fer, doncs, una revolució simbòlica.

Share Button
Comparteix això:Share on Facebook0Tweet about this on TwitterShare on Google+0Share on Reddit0Digg thisEmail this to someone
Tags: , ,

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Optimization WordPress Plugins & Solutions by W3 EDGE