Actualitat / Revolució Integral

La Cooperativa Integral es presenta a Portugal

Aquest article també està disponible en: Castellà Italià Anglès German

Print Friendly, PDF & Email

El passat cap de setmana, els dies 15 i 16 de març, la Cooperativa Integral Catalana va ser convidada a fer una presentació a les jornades Soda Caustica, organitzades per la llibreria Gato Vadio de Porto (Portugal), junt amb l’espai Compasso i un grup d’activistes lusitans. El qui escriu aquesta crònica —Xavier Borràs, de la Comissió de Comunicació de la CIC—, va poder parlar diumenge a la tarda de la seva experiència sobre la Cooperativa i del quefer de la CIC davant d’un públic molt atent, que es va mostrar perceptiu i amb ganes d’iniciar algun projecte similar.

Rui Pereira i López Petit durant la seva intervenció a la llibreria Gato Vadio, a Porto.Rui Pereira, Sara Madeira (GlobalVoices) i Santiago López Petit al jardi permacultural de l'espai Compasso, a Porto.

 

Aquestes jornades, es van iniciar dimecres precisament amb una presentació sobre la lluita d’Enric Duran, a càrrec de Julio Vadio i Evelyn Musson, sota el títol «De la desobediència creadora a la llibertat incondicional», amb el passi de dos vídeos informatius. També, va ser molt celebrada la presència d’una altre activista català durant les jornades, en Santiago López Petit, que va fer una conferència sobre els seus Pressentiments, uns fulls de gran força evocativa i certament provocadora de les realitats que ens toca viure com a éssers humans. Cal destacar, també la intervenció dels companys de la Rede de sementes galegas (amb la trobada anual a Redondela) o del nou projecte Ecosol, de troc i moneda social, que es vol obrir pas en aquesta banda de la península Ibèrica, a més de les performances polítiques de Joëlle Ghazarina i Nuno Pinto.

López Petit: «El ventre de la bèstia avui són unes galeries comercials»

López Petit (Barcelona, 1950), químic de formació i pensador per vocació, va abordar, des de la seva experiència del col·lectiu espaisenblanc.net, el que ell en diu «el pensament apassionat», que aborden ara des del full d’agitació El Pressentiment. Aquest pensador català i el col·lectiu que l’acompanya són del parer que l’espai que ens queda és el del combat del pensament, perquè el que a hores d’ara s’amenaça és, precisament, la possibilitat lliure de pensar. Per a ell, «vivim dins el ventre de la bèstia, habitem el cor de l’insoluble i el ventre de la bèstia avui són unes galeries comercials».

És, en certa manera, com si patíssim una crisi de paraules perquè no en tenim per dir el que passa. No ens en sortim oposant més sentit o més no sentit, «no es pot ser més nihilista que el capital». «Només la veritat —afegeix López Petit— ens en pot sostreure, la qual és que aquest món és una merda.»

Per a l’autor, entre d’altres, de La movilización global. Breve tratado para atacar la realidad, un altre punt clau és el canvi de l’estatut de vida. «Viure avui –pensa— és gestionar una vida que ens cau al damunt. El nostre avui és “jo sóc una marca comercial”. I l’home avui és una marca comercial que lluita contra una altra marca per diners. Viure és com estar en deute», reblà, després d’afegir diversos exemples a partir dels fulls de la publicació El Pressentiment, com l’intitulat «La nostra violència és existir».

Rui Pereira: «El discurs sobre la “crisi” fa existir la crisi»

No menys seguida i aplaudida va ser la ben documentada intervenció dissabte de Rui Pereira sobre el mitjans i la crisi, especialista portuguès en aquest àmbit, que va parlar sobre la discursivitat entorn el concepte de «crisi» com a fet discursiu total, productor de sentit i de vida. Per a ell, la crisi guanya existència així que és anomenada.

Per bé que de fet hi ha una “crisi” (la crisi del paradigma del capitalisme industrial-financer), a partir de les lectures paradigmàtiques (Chomsky, Polanyi, Wallerstein, Amin, Arrighi, Neves…) o subparadigmàtiques (Castells) es pot concloure que «la crisi és un artfici per augmentar el poder dels grups financers», provocada pels rics i que paguen els pobres.

De fet, a mesura que la «crisi» es tematitza (finances, economia, dèficit…) es dóna esperances que es tornarà a un equilibri econòmic que permetrà als ciutadans lliures tornar a viure en l’abundància. Analitzant el cas del tractament dels mitjans de comunicació (més de 500 hores parlant de crisi només als noticiaris de la televisió portuguesa, sense comptar debats, reportatges o documentals), es defineix una realitat a partir d’un argumentari simple on el discurs de la crisi la fa existir i limita la discursivitat sobre la seva identitat, amb què l’objectiu no és objecte de disputa. S’argumenta la inevitabilitat d’una política «sotmesa als imperatius de la necessitat econòmica» que necessita grans sacrificis que com més grans són més consens reclament (patriotisme, unitat…).

Tot plegat, per a Pereira, reconfigura el sentit i la realitat quotidiana precedent, és com una opa sobre l’imaginari col·lectiu, amb un gran control sobre els significats, en què les paraules ja no tenen res a veure amb les coses. La impotència de la ciutadania es converteix en la legitimació del poder, en l’ordre natural de les coses i de les simètricament contestatàries. S’imposa, doncs, la impunitat des d’una discursivitat alienada i alienant.

L’enunciació política d’aquests discursos és, però, incomprensiblement contradictòria, i va de l’apocalipsi a la recuperació en un termini de temps breu i inaudit. La comunicació és monopolitzada des de l’argot de la macroeconomia i d’un megaconeixement al qual ens hem de subjugar: els números no menteixen.

I el mitjans de comunicació corroboren el discurs del poder des d’allò que Pereira en diu un «consens suprapartidari» amb conceptes que permeten processar la irritabilitat social com: interès comú, llibertat, democràcia, estabilitat financera, patriotisme, llei i ordre…, «i amb debats falsament veritables o veritablement falsos». Des d’aquests mateixos mitjans es promou que calen polítiques doloroses però salvífiques, que els sacrificis són inevitables, i que els salvadors externs són necessaris (segrestadors externs que «ens obliguen a fer aquestes polítiques»), tota una administració burocràtica del llenguatge, de la qual ja ens advertia Marcuse.

Els eufemismes, les metonímies i les metàfores estan a l’ordre del dia, com ara la famosa «Viure per damunt de les nostres possibilitats», que llança una permanent administració de la culpa, com deia Roland Barthes.

Bona acollida de la Cooperativa Integral

Per la meva banda, diumenge a la tarda, des de l’espai Compasso (un projecte de permacultura urbana al bell mig de Porto), vaig fer una referència històrica al naixement de la CIC per plantejar, després, el seu funcionament i organització, incidint especialment, a preguntes del públic, sobre els aspectes legals, la moneda social i les bases de la revolució integral.

De fet, l’experiència contada de la CIC es va allargar més tard durant la presentació i el debat del projecte portuguès Ecosol, de troc i moneda social, i encara la nit de dissabte i el mateix diumenge amb multitud de preguntes i petits debats en grups d’interès.

Contràriament al que els mateixos portuguesos pensen, és a dir, que són pessimistes de mena i que davant d’un objectiu, quan ja el tenen apamat, solen discutir sobre els sexe dels àngels fins a l’esgotament (un tarannà que deu ser, certament, darrere del popular fado), la impressió personal que en vam treure és que hi ha molta gent fent moltes coses d’interès i que l’únic que cal és que tractin de coordinar-les, posar fil a l’agulla i moure’s en la mateixa línia que es promou des de les bases de la revolució integral, amb que Ibèria tota se’n beneficiaria i molt.

En definitiva, unes magnífiques jornades en la bella ciutat de Porto que, més enllà de l’activitat política, també han servit per fer bons contactes i enllaços per al futur possible.

 

Share Button
Tags: , ,

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Optimization WordPress Plugins & Solutions by W3 EDGE