Articles/Opinió / Col·lectivització / Ecologia / Ecomonia comunal / Educació / Revolució Integral

Esbossos per sostenir una vida comuna. Una mirada a l’economia des de l’autonomia

Print Friendly, PDF & Email

[Aquest article és del Grup de Reflexió per a l’Autonomia (GRA) i el reproduÏm pel seu interès, de forma literal, sense esmenar cap de les incorreccions lingüístiques que inclou.]

Nosaltres

Far­tes del sense-sen­tit en el qual vivim, estem entre les que deci­dim orga­nit­zar-nos per a fer-hi front, cami­nant cap a una vida plena, lluny de la que el capi­ta­lisme, l’es­tat, el patri­ar­cat i, en gene­ral, la bar­bà­rie que ens envolta ens pro­po­sen. Ens ado­nem que sense refle­xió anem donant pals de cec, per això bus­quem en l’es­tudi i el debat col·lec­tius del món actual i de l’his­to­ria, un rumb imper­fecte, però que ens ser­veixi com a punt de par­tida per a poder anar-lo redre­çant.

Avui ens tro­bem refle­xi­o­nant teò­ri­ca­ment amb un ordi­na­dor, però demà la nos­tra eina serà una aixada, una pan­carta o una enqua­der­na­dora, i és per aquest demà que avui volem refle­xi­o­nar, per­què el tre­ball d’a­hir és el que nodreix les refle­xi­ons d’a­vui.

I volem dei­xar clar que no estem dis­po­sa­des a pos­po­sar els nos­tres som­nis per no haver-nos-ho pres prou seri­o­sa­ment.

Perquè fem aquest text?

Per­què hi cre­iem, per­què encara que mai pogués ser, val la pena posar tots els nos­tres esfor­ços en cons­truir un altre món alhora que fem front a totes les adver­si­tats que ens puguin posar tra­ves. Estem deter­mi­na­des a posar sobre la taula pro­pos­tes fruit de la pràc­tica i la refle­xió col·lec­ti­ves, que ens ser­vei­xin per anar-lo ges­tant des d’a­quí i ara. Aquest text és doncs un esbós tren­ca­dor amb la quo­ti­di­a­ni­tat impe­rant que ens des­hu­ma­nitza i ens manté a uns a costa de l’es­cla­vi­tud d’al­tres, que pre­tén tei­xir, estri­par i escla­rir idees de com enca­rar l’e­co­no­mia d’una manera alter­na­tiva, més inte­gra­dora amb la vida que estem deter­mi­na­des a viure.

Cre­iem que escriure les pro­pos­tes que anem tre­ba­llant ens ser­veix a nosal­tres, per cons­truir amb cons­ci­èn­cia i auto­crí­tica, i a un nosal­tres en movi­ment, per desen­vo­lu­par una estra­tè­gia amb visió de con­junt i enfor­tir vin­cles.

Cons­tant­ment ens qües­ti­o­nem i volem com­par­tir els nos­tres dub­tes, tren­car tabús, deba­tre de manera oberta sobre l’e­co­no­mia que volem i les limi­ta­ci­ons èti­ques i soci­als que ens tro­bem en el camí. Com­par­tir les nos­tres refle­xi­ons i pro­jec­ci­ons ens fa millo­rar qua­li­ta­ti­va­ment i con­so­li­dar les nos­tres expe­ri­èn­cies, alhora que ens per­met anar desen­vo­lu­pant una estra­tè­gia per avan­çar en l’au­to­no­mia i fer retro­ce­dir les rela­ci­ons de domi­na­ció i com­pe­ti­ció pre­do­mi­nants.

Tot i així, estem lluny de des­pen­dre’ns de les dinà­mi­ques que repro­du­eix la lògica del sis­tema de domi­na­ció actual, ja que la majo­ria par­ti­ci­pem d’uns hàbits que ens fan assen­tar-nos en la como­di­tat men­tal i el benes­tar mate­rial. És per això que volem fer front a la des­co­nei­xença de les poten­ci­a­li­tats que ens ofe­reix la coo­pe­ra­ció amb els nos­tres iguals, així com a la falta de pro­pos­tes de refe­rèn­cia que avan­cin cap a la trans­for­ma­ció de la rea­li­tat vigent.

A qui va dirigit?

Aquesta pro­posta va diri­gida a totes les que no us con­for­meu amb l’es­tat de les coses actual i deci­diu orga­nit­zar-vos per a cons­truir un món nou i resis­tir els embats de la domi­na­ció actual. A totes vosal­tres us ani­mem a com­par­tir també les vos­tres pràc­ti­ques, les vos­tres pers­pec­ti­ves i els vos­tres som­nis i a aju­dar-nos a millo­rar.

A manera d’introducció

Pri­mer de tot volem reco­nèi­xer la difi­cul­tat que com­porta posar parau­les a les nos­tres refle­xi­ons i vivèn­cies, així com l’ús d’una ter­mi­no­lo­gia deter­mi­nada, que en molts casos i segons el nos­tre bagatge, pot con­te­nir mati­sos deter­mi­nants per com­par­tir o no deter­mi­nats punts de vista.

Aquest text té la inten­ció d’a­pro­fun­dir en els aspec­tes mate­ri­als que con­tri­bu­ei­xen al sos­te­ni­ment de les nos­tres vides. Amb aquesta defi­ni­ció ens refe­rim a tot un seguit de qües­ti­ons que podem enca­bir dins del terme “eco­no­mia” i tot i ser una defi­ni­ció àmplia, pre­fe­rim que cadascú inclo­gui dins d’a­questa esfera allò que s’a­justi a la seva prò­pia vivèn­cia.

Ente­nem la manera d’a­fron­tar l’e­co­no­mia com un reflex de la vida i no al revés, és a dir, pri­mer de tot volem deci­dir com i sota quins valors volem viure, i des­prés afron­tar com sos­te­nir-nos en el marc d’a­questa manera de viure.

Actu­al­ment, tots els aspec­tes que con­for­men les nos­tres vides estan par­cel·lats i sepa­rats (el tre­ball, la polí­tica, l’oci, l’e­du­ca­ció…) i en la majo­ria dels casos, vin­cu­lats a unes pràc­ti­ques per­pe­tu­a­do­res de la domi­na­ció que res­po­nen a una mateixa lògica: no ser amos de la nos­tra vida, ser un engra­natge més de la jerar­quia, ser sub­or­di­nats d’una rela­ció de pro­duc­ció, com­pe­tir per tenir avan­tat­ges en la lluita per la super­vi­vèn­cia, voler estar més amunt en la pirà­mide de poder, etc…

Pel que fa a l’e­co­no­mia, a aquesta se li dóna una cen­tra­li­tat extrema i es basa en l’ex­plo­ta­ció, l’es­pe­cu­la­ció, l’a­cu­mu­la­ció i l’ob­ten­ció del màxim bene­fici, així com en el con­sum desen­fre­nat de béns i ser­veis i en el mal­ba­ra­ta­ment de recur­sos; des­vi­ant-se del que podria ser el seu sig­ni­fi­cat més inte­gral posant l’èm­fasi en la vida comuna. Per fer-hi front, ens cal un canvi pro­fund en la forma de con­ce­bre l’e­co­no­mia, basant-nos més en valors comu­ni­ta­ris, per tal de no ser assi­mi­lats per les dinà­mi­ques oli­gàr­qui­ques del sis­tema actual. Val a dir que la for­ta­lesa d’a­ques­tes dinà­mi­ques és tanta que es fa com­pli­cat des­lli­gar-nos-en. Ens afer­rem a una mate­ri­a­li­tat que ens fan creure neces­sà­ria, que ens fa iden­ti­fi­car-nos amb el que tenim o podríem tenir i no ens plan­te­gem des­pen­dre’ns-en pel risc social i per­so­nal que ens suposa. Ens volen soles per sot­me­tre la nos­tra volun­tat a tra­vés del benes­tar. Ens han fet depen­dents del ser­vei de domi­na­ció que ens ofe­rei­xen estat i mer­cat; depen­dents i aïllats indi­vi­du­al­ment per resol­dre les qües­ti­ons quo­ti­di­a­nes sense la neces­si­tat d’en­ten­dre’ns i posar-nos d’a­cord amb l’al­tre.

A una escala més gran, aques­tes dinà­mi­ques es tra­du­ei­xen en l’e­co­no­mia de mer­cat, on juga un paper clau la supo­sada lli­ber­tat de comerç i només sobre­vi­uen els que tre­pit­gen als altres, fent-se més grans i més forts; tot és mer­ca­de­ria tra­du­ïda en mit­jans, ter­res, i fins i tot per­so­nes que es com­pren i es venen indis­cri­mi­na­da­ment. La roda només gira si es per­pe­tua la domi­na­ció, dels humans envers la natura, dels uns envers els altres… Tant a escala glo­bal (ter­ri­to­ris i paï­sos pobres sot­me­sos pels rics) com dins de les dife­rents zones, tro­bem el mateix patró d’ex­plo­ta­dors i explo­tats. La glo­ba­lit­za­ció d’a­questa jerar­quia a la qual ens ha por­tat la moder­ni­tat té asso­ci­ada les pit­jors for­mes de domi­na­ció a cada indret del pla­neta,i és pro­ba­ble que no tin­gui pre­ce­dents en la his­tò­ria humana. Cada cop que­dem menys ter­ri­to­ris, pobles, sec­tors de pobla­ció i recur­sos a explo­tar, i per tant, la com­pe­ti­ció és cada vegada més ferotge per a poder man­te­nir el ritme de crei­xe­ment neces­sari per­què el sis­tema pros­peri.

Si tal com va afir­mar el geò­graf Eli­seé Reclus “som la natura pre­nent cons­ci­èn­cia de si mateixa”, la sepa­ra­ció de les nos­tres acci­ons del món natu­ral és un dels punts cru­ci­als per la per­pe­tu­a­ció de l’ac­tual eco­no­mia i orga­nit­za­ció demo­grà­fica jeràr­quica. Igno­rar l’e­co­lo­gia és igno­rar que som part inte­grant de la natura. És per això que el pro­cés d’ex­trac­ció i manu­fac­tura de recur­sos pel sos­te­ni­ment de la vida és inse­pa­ra­ble dels efec­tes que aquests pro­ces­sos de pro­duc­ció gene­ren sobre la natura.

Així, les nos­tres acci­ons han d’a­nar en tot moment enca­mi­na­des cap a diver­si­fi­car, ampliar i enri­quir la vida i la natura, i tot dese­qui­li­bri par­cial (espon­tani o gene­rat per l’ac­ció humana) hau­ria de con­tem­plar un pla rea­lit­za­ble per la seva res­ti­tu­ció.

Desmuntant els mites històrics que han construït la nostra noció sobre l’economia

Un dels prin­ci­pals mites cre­ats durant la moder­ni­tat, la idea que la moneda es va inven­tar com a millora dels inter­can­vis, troc o bes­treta, habi­tu­al­ment atri­bu­ïda a Adam Smith, diver­sos autors con­si­de­ren que és falsa. El mite que en algun moment remot de la his­tò­ria unes veï­nes s’in­ter­can­vi­a­ven una dot­zena de galli­nes per una cabra pen­sen que no va suc­ceir mai. Aquest fet també és reco­ne­gut en l’àm­bit aca­dè­mic per molts eco­no­mis­tes, però con­ti­nuen la tra­di­ció de man­te­nir aquest mite als lli­bres de text, per­què ho con­si­de­ren “peda­gò­gic”. Des de l’et­no­gra­fia i l’an­tro­po­lo­gia s’a­firma que mai s’ha cone­gut cap cul­tura abo­ri­gen que hagi prac­ti­cat l’in­ter­canvi.

En rea­li­tat la moneda va sor­gir fa uns 5.000 anys amb l’a­pa­ri­ció dels pri­mers proto-estats i impe­ris agrí­co­les. El poder mili­tar va tenir la neces­si­tat de ges­ti­o­nar a gran escala el cobra­ment de tri­buts dels pobles con­que­rits (els ciu­ta­dans lliu­res no paga­ven impos­tos lla­vors, pagar impos­tos volia dir ser sub­ju­gat). Aquesta ges­tió es va for­ma­lit­zar amb uns patrons d’e­qui­va­lèn­cia entre totes les coses ima­gi­na­bles que es podien fer ser­vir per a pagar impos­tos: gra, metalls, bes­tiar, mobles, etc. La moneda era vir­tual, un valor res­pecte a un patró de refe­rèn­cia que podia ser un cabàs de mill o una unça de plata per exem­ple.

Per donar suport als fun­ci­o­na­ris dels palaus que ges­ti­o­na­ven els impos­tos i les altres tas­ques admi­nis­tra­ti­ves dels impe­ris, es van anar for­mant ciu­tats. I a les ciu­tats es van mer­can­ti­lit­zar els ser­veis per aquests fun­ci­o­na­ris: taver­nes, mer­cats, etc. En aquest comerç s’u­ti­lit­zava la mateixa moneda “vir­tual” de l’im­peri. No s’en­cu­nyava moneda física, i pro­ba­ble­ment els comer­ci­ants sovint ano­ta­ven els deu­tes dels seus cli­ents que més enda­vant es paga­ven, per exem­ple en el temps de collita amb gra, etc. No se sap ben bé com fun­ci­o­nava, però es fa difí­cil d’i­ma­gi­nar que la gent anés pagant el con­sum del dia a dia amb cabas­sos de mill o peti­tes quan­ti­tats de plata.

La moneda física va sor­gir més tard, cap a l’any 500AC, i va ser una altra vegada una inno­va­ció mili­tar. El fet d’en­cu­nyar moneda va fer pos­si­ble pagar als sol­dats “en metàl·lic” i obli­gar a la pobla­ció a pagar els impos­tos en aquesta moneda. Com que els únics que tenien moneda per a gas­tar eren els mili­tars, d’a­questa manera es va acon­se­guir que tota la pobla­ció s’in­vo­lu­crés en alguna part de la logís­tica mili­tar. Per a obte­nir la moneda neces­sà­ria per a pagar impos­tos calia ofe­rir algun pro­ducte o ser­vei que l’e­xèr­cit neces­si­tés: armes, trans­port, ali­men­ta­ció, ser­veis sexu­als, etc. Això va alli­be­rar als governs de la ges­tió de totes aques­tes tas­ques.

L’ús de la moneda física per als inter­can­vis entre la pobla­ció és molt més modern. Sovint durant l’e­dat mit­jana els monar­ques requi­sa­ven totes les mone­des per reen­cu­nyar-les i l’e­co­no­mia con­ti­nu­ava fun­ci­o­nant igual. La majo­ria de moneda con­ti­nu­ava essent vir­tual, els comer­ci­ants s’a­pun­ta­ven els deu­tes dels cli­ents i aquests se sal­da­ven en un futur.

El con­cepte de troc o bes­treta és molt més modern. Apa­reix en casos trau­mà­tics on una pobla­ció que està acos­tu­mada a fun­ci­o­nar amb moneda, de cop no en té. Per exem­ple a les pre­sons o des­prés del col·lapse de l’e­co­no­mia a Argen­tina.

És a dir, la his­tò­ria és al revés del que s’ex­plica als lli­bres d’e­co­no­mia: pri­mer van apa­rèi­xer les mone­des vir­tu­als, des­prés les físi­ques, i final­ment el troc o bes­treta.

Enten­dre aquesta fal­si­fi­ca­ció de la his­tò­ria ens ajuda a com­pren­dre que el comerç no és una pul­sió bàsica, uni­ver­sal, innata de les per­so­nes tal com ens volen fer creure. En rea­li­tat, fins que les diver­ses pobla­ci­ons del món no van ser sub­ju­ga­des per la força de les armes, eren com­ple­ta­ment ali­e­nes a la idea de comerç. L’e­co­no­mia es ges­ti­o­nava o bé de manera comu­nal, amb recur­sos comuns, o bé amb recur­sos pri­vats de cada uni­tat fami­liar, o bé una com­bi­na­ció de les dues. Aquests vin­cles ana­ven for­mant i ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zant un espe­rit d’a­juda mútua, on el fet d’a­ju­dar a l’al­tre va aga­fant la cate­go­ria de com­pro­mís moral.

En con­tra­po­si­ció a aques­tes cul­tu­res popu­lars, la idea del comerç for­mal, reglat, amb interes­sos, des­tru­eix tot sen­tit de comu­ni­tat. Al tabu­lar els valors de cada cosa i pagar la quan­ti­tat exacta que “val” un pro­ducte o ser­vei s’a­fa­vo­rei­xen les rela­ci­ons anò­ni­mes. En donar-li un valor al temps, els interes­sos, aju­dar a una per­sona en lloc de con­ver­tir-se en un acte de gene­ro­si­tat es con­ver­teix en neces­si­tat, en un ins­tru­ment de poder, d’a­pro­fi­tar-se de la feblesa cir­cums­tan­cial de la per­sona, per sovint endeu­tar-la per sem­pre i que esde­vin­gui esclava.

Al llarg de la his­tò­ria aques­tes dues con­cep­ci­ons opo­sa­des de l’e­co­no­mia han con­vis­cut amb dife­rents equi­li­bris de força: a més rela­ci­ons comu­ni­tà­ries i d’a­juda mútua, menys pre­sèn­cia dels diners i del valor de canvi, i vice­versa.

Recuperem la quotidianitat que volem

Encara que regni un tipus d’e­co­no­mia des­truc­tora dels valors comu­ni­ta­ris, les nos­tres vides i rela­ci­ons quo­ti­di­a­nes estan envol­ta­des d’in­nom­bra­bles mos­tres d’a­fecte i acci­ons d’a­juda mútua des­in­te­res­sada, un prin­cipi sobre el qual s’ha edi­fi­cat la vida, molt abans que la domi­na­ció esde­vin­gués hege­mò­nica. Avis, fills i néts que es recol­zen sota el mateix sos­tre, amics que s’a­ju­den quan tenen pro­ble­mes emo­ci­o­nals, com­panys de feina que es recol­zen per fer front a l’ex­plo­ta­ció que reben, l’a­mor i la cura incon­di­ci­o­nal cap als fills, els que cui­den dels que no es valen per si matei­xos,…

Aquesta quo­ti­di­a­ni­tat és la que volem poten­ciar. És per això que hem deci­dit anar dotant-nos d’es­pais de con­vi­vèn­cia, on com­par­tir misè­ries i pro­jec­ci­ons, on fer comu­ni­tat, arre­lant en el ter­ri­tori: des d’a­llò pro­per fins allò més llu­nyà i glo­bal. Posant tots els aspec­tes vitals en comú, volem tren­car amb la par­ci­a­lit­za­ció que se’ns imposa des de fora, tren­car amb les ten­dèn­cies exclu­si­vis­tes de les tri­bus urba­nes de les quals hem for­mat part, per tor­nar a recu­pe­rar el sen­tit del veï­natge, com­par­tir i posar en comú amb aque­lles que com nosal­tres viuen al cos­tat nos­tre.

A la vegada que deci­dim posar la vida al cen­tre, ens tro­bem amb les difi­cul­tats que com­porta cui­dar-nos i cui­dar de les nos­tres com­pa­nyes de vida, grans i peti­tes, amb les man­can­ces èti­ques i d’ac­ti­tud que ens impe­dei­xen donar incon­di­ci­o­nal­ment sense espe­rar treure ren­di­bi­li­tat indi­vi­dual a cada moment. Així mateix, apos­tem per treure l’e­co­no­mia del cen­tre i situar-la als mar­ges de la vida comu­ni­tà­ria, recu­pe­rant els mit­jans per sos­te­nir-la de forma autò­noma.

Algu­nes a això li podem dir crear cen­tres de resis­tèn­cia, d’al­tres viure la revo­lu­ció ara… nosal­tres sovint par­lem amb el terme de “tran­si­ció”. Apos­tem per una tran­si­ció on anem assa­jant i este­nent les diver­ses pro­pos­tes que fem, i no volem que la idea de tran­si­ció sigui una excusa per dei­xar per demà el que podem fer avui, és jus­ta­ment el camí en el qual les fites són també mit­jans, camp d’ex­pe­ri­men­ta­ció per encer­tar i equi­vo­car-nos, i cons­truir el destí de les nos­tres vides.

Transició cap a una economia comunal

A les qües­ti­ons de si hi ha vida més enllà de la moder­ni­tat capi­ta­lista, si l’or­ga­nit­za­ció de la soci­e­tat es pot dur a terme més enllà de l’im­po­si­ció vio­lenta de l’Es­tat i si el nos­tre sos­te­ni­ment es pot garan­tir al marge del mer­cat-salari, nosal­tres res­po­nem que si. La his­tò­ria és un gran riu d’a­cu­mu­la­ció d’ex­pe­ri­èn­cies, sabers i aven­ços ètics, tèc­nics i espi­ri­tu­als, que cons­ti­tu­ei­xen la mos­tra ine­quí­voca que la comu­ni­tat humana basada en les cures i els afec­tes, ha estat pre­sent al llarg de la major part de la his­tò­ria, mal­grat les ins­ti­tu­ci­ons jeràr­qui­ques de domi­na­ció, que han anat con­tra ella.

Totes les per­so­nes tenim la neces­si­tat de garan­tir-nos unes con­di­ci­ons míni­mes per viure i gau­dir la nos­tra exis­tèn­cia, ja sigui que ho fem pel nos­tre compte o ens asso­ciem per dur-ho a terme. Si no vivim de ren­des, pri­vi­le­gis here­tats o ens apro­fi­tem de la plus­và­lua d’al­tres, la dedi­ca­ció per garan­tir les nos­tres con­di­ci­ons mate­ri­als ha de ser direc­ta­ment pro­por­ci­o­nal a aque­lles de les quals hem deci­dit gau­dir, o dit d’una altra manera, aque­lles de les que no ens volem des­pren­dre. La qües­tió deter­mi­nant és de quina manera ho fem i quins pas­sos donem per­què aques­tes con­di­ci­ons mate­ri­als, aquest “benes­tar”, es pugui asso­lir coo­pe­rant i no com­pe­tint, cons­truint comu­ni­tat i no aïllant-nos, comu­na­lit­zant la nos­tra exis­tèn­cia i no venent-nos a les ins­ti­tu­ci­ons de poder.

Ara mateix molts ens tro­bem que som par­tí­cips de rela­ci­ons eco­nò­mi­ques que per­pe­tuen dinà­mi­ques domi­na­do­res en mul­ti­tud de con­tex­tos, cosa que en molts casos ens pro­voca frus­tra­ció i ten­dim a pen­sar que no estem essent cohe­rents… Pen­sem que ens pot aju­dar conèi­xer en quin con­text s’em­marca cada tipus de rela­ció eco­nò­mica que esta­blim per rea­fir­mar-nos que no estem entrant en con­tra­dic­ció, sinó que hi ha una interac­ció neces­sà­ria amb la rea­li­tat actual, sense obli­dar que tenim la volun­tat de ten­dir cap al que és més comú i impul­sar ini­ci­a­ti­ves que ens por­tin cap a la seva con­se­cu­ció.

Amb les següents esfe­res, hem vol­gut defi­nir o cata­lo­gar algu­nes (podrien ser més) de les dinà­mi­ques o ini­ci­a­ti­ves amb les quals ens tro­bem en la nos­tra quo­ti­di­a­ni­tat i que ens poden aju­dar a iden­ti­fi­car certs objec­tius par­ci­als en el nos­tre pro­cés d’e­lec­ció i de canvi. La idea del tran­si­tar apun­ta­ria cap a la volun­tat de ten­dir cap a les pri­me­res ini­ci­a­ti­ves de cada esfera, essent cons­ci­ents que avui en dia sovint hem de coe­xis­tir amb quasi totes elles:

A/ Esfera qua­li­ta­tiva: quin tipus de rela­ció eco­nò­mica esta­blim?

  1. Economia del regal o del compartir: preval el suport mutu, no existeix equivalència entre el que donem/rebem i la comptabilitat passa a un segon plànol. Cadascú segons les seves possibilitats i a cadascú segons les seves necessitats.
  2. Intercanvi social: s’estableix una equivalència per comptabilitzar els intercanvis, mentre existeix un control directe i reconeixement mutu a l’hora d’establir un acord. La mateixa acció d’intercanvi és generadora de vincles socials.
  3. Transacció mercantil. Hi ha una relació desigual entre el contractant i el contractat, oferent i demandant, i les condicions de compra/venda estan preestablertes. Ambdues parts són en general desconegudes.

B/ Esfera geo­grà­fica: a quina dis­tàn­cia o pro­xi­mi­tat ter­ri­to­rial?

  1. Local. Veïnatge, comerços familiars i mercats locals.
  2. Regional. Mercats i empreses regionals o iniciatives afins amb objectius compartits.
  3. Global. Mercat competitiu.

C/ Esfera de la inten­ci­o­na­li­tat: amb quina inten­ció es desen­vo­lu­pen les rela­ci­ons eco­nò­mi­ques?

  1. Prioritzar el fet de compartir i redistribuir excedent cap a la comunitat un cop cobert l’auto-sustent.
  2. Sostenir únicament les necessitats pròpies, independentment de quines siguin aquestes.
  3. Fer negoci i acumular guany.

D/ Esfera de ges­tió: quin tipus de vin­cle exis­teix en rela­ció a la par­ti­ci­pa­ció en el tre­ball?

  1. Horitzontal-igualitària, on tots els membres tenen els mateixos drets i deures, veu i vot, i cadascú participa segons la seva voluntat i capacitats.
  2. Familiar-jeràrquic, on existeix un vincle, a més d’un rang de jerarquia per qüestions familiars, bagatge o longevitat, un poder en desequilibri tot i existir un respecte mutu i una certa capacitat de decisió. Podrien ser els vincles de mestre/aprenent jeràrquics.
  3. Piramidal, només existeix una relació contractual d’empleat, amb capacitat de decisió limitada a les funcions del càrrec.

Com tendim cap al que és més comunitari?

A/ Viure amb menys i posar en comú

Tenim molt endins el fet de bus­car-nos la vida indi­vi­du­al­ment en el “mer­cat labo­ral”, men­tre alguns estan millor posi­ci­o­nats, la majo­ria pre­ca­rit­zem les nos­tres vides dedi­cant un enorme esforç que just ens dóna per repro­duir les dinà­mi­ques de con­sum hege­mò­ni­ques. Aquesta auto-explo­ta­ció per­ma­nent o inter­mi­tent (segons els perí­o­des d’a­tur) es con­tra­posa amb les acci­ons pun­tu­als i a vega­des peri­ò­di­ques que rea­lit­zem per afron­tar els exces­sos de la vio­lèn­cia esta­tal o per esten­dre la pro­pa­ganda i l’a­gi­ta­ció en els nos­tres entorns. Les cam­pa­nyes anti-repres­si­ves, dinars o sopars popu­lars, les dis­tris i el merc­han­di­sing etc. i sobre­tot, les fes­tes “popu­lars” con­fi­gu­ren aquest pano­rama recap­ta­tori que rapi­da­ment torna a ali­men­tar al sis­tema a tra­vés de les mul­tes, l’al­co­hol o d’al­tres con­su­mi­bles que ens ofe­rei­xen empre­ses i mul­ti­na­ci­o­nals. Recor­dem que els diners recap­tats vénen de la nos­tra explo­ta­ció en el mer­cat labo­ral, els recu­llen les nos­tres com­pa­nyes i tor­nen al mer­cat. Què podem fer per inter­rom­pre aquest cer­cle viciós?

Podem comen­çar per posar en comú les nos­tres vides, par­tint de les nos­tres pos­si­bi­li­tats i de les que ens ofe­reixi l’en­torn. No vol dir que hàgim de viure totes jun­tes sota un mateix sos­tre; però sí que hem de bus­car els mit­jans que ens per­me­tin gene­rar les con­di­ci­ons per anar com­par­tint pro­gres­si­va­ment més i, així, fer un ús cada cop més efi­ci­ent dels recur­sos: com més temps està immo­bi­lit­zat o inu­ti­lit­zat un recurs, menys favo­ra­ble és per la nos­tra auto­no­mia. Com­par­tir recur­sos és com­par­tir l’e­co­no­mia, i com­par­tir ens porta a pre­o­cu­par-nos i cui­dar-nos els uns als altres, ampli­ant l’es­pe­rit comu­ni­tari i la cul­tura del com­par­tir.

Per­què tot aquest canvi que pro­po­sem tiri enda­vant, cre­iem que és fona­men­tal fer una aposta pro­funda per la sim­pli­ci­tat volun­tà­ria, tant a escala indi­vi­dual com en l’àm­bit col·lec­tiu i reduir en la mesura del pos­si­ble les neces­si­tats mate­ri­als per poder aug­men­tar les imma­te­ri­als, com la cura o l’es­tima mútua. Veiem impos­si­ble pro­po­sar can­vis pro­funds sense qües­ti­o­nar el model de vida i de con­sum.

B/ Zona d’au­to­ges­tió local (ZAL): cata­lit­za­dor del tran­si­tar

Pen­sem que ens calen pro­jec­tes locals arre­lats al ter­ri­tori, que inte­grin l’au­to­ges­tió mate­rial, la recu­pe­ra­ció de comu­ni­tat i la re-loca­lit­za­ció; dis­per­sos pel ter­ri­tori però din­tre d’una comu­ni­tat àmplia. Aquests ens per­me­tran expe­ri­men­tar i viure l’au­to­no­mia (no només pen­sar-la), que és la forma bàsica d’en­ten­dre-la, assu­mir-la i comu­ni­car-la, tant per la part eco­nò­mica com per qual­se­vol altre aspecte de la vida. Pen­sem que avui en dia ja exis­tei­xen zones que d’al­guna manera ja estan comen­çant a fun­ci­o­nar amb aquesta visió, en aquest cas el que pro­po­sem és enfor­tir-les i ampliar-les.

No parem de veure com­pa­nyes que, soles davant la injus­tí­cia actual i sense un tei­xit que doni sen­tit inte­gral a les seves llui­tes, opten per reduir dràs­ti­ca­ment el seu com­pro­mís aco­mo­dant-se en l’es­til de vida que fomenta l’ac­tual sis­tema o direc­ta­ment aban­do­nant.

És per això que volem que aquests espais ens ser­vei­xin per ajun­tar-nos i fer-nos for­tes, però sense esde­ve­nir gueto. En aquest sen­tit veiem fona­men­tal estar arre­la­des als nos­tres bar­ris i pobles, tei­xint rela­ci­ons entre gent diversa.

La ZAL esta­ria for­mada per un con­junt de comu­ni­tats i per­so­nes d’una zona que deci­dei­xen posar en comú una part impor­tant de les seves vides per cons­truir una forma de vida en el marc de l’au­to­no­mia, en tots els aspec­tes inclòs el mate­rial.

Algu­nes de les pro­pos­tes mate­ri­als con­cre­tes per a aques­tes zones serien:

-Com­par­tir l’e­co­no­mia, o millor dit, gene­rar una eco­no­mia que fomenti el fet de com­par­tir: algu­nes expe­ri­èn­cies que estem vivint i que ens estan fun­ci­o­nant (amb totes les imper­fec­ci­ons que sem­pre ens acom­pa­nyen), són les eco­no­mies comu­nes. Aques­tes es donen nor­mal­ment en col·lec­tius que com­par­tim con­vi­vèn­cia i pro­jecte polí­tic. El fun­ci­o­na­ment és molt sen­zill: tot el que ingres­sem ho posem en un pot i d’a­quí cobrim les des­pe­ses comu­nes, inclo­ent la com­pra i man­te­ni­ment de mit­jans de pro­duc­ció i les nos­tres llui­tes, a més del que cadascú neces­siti per viure. D’a­questa manera inte­grem i for­ma­lit­zem un fun­ci­o­na­ment basat en el fet de com­par­tir. Cadascú agafa els recur­sos segons les seves neces­si­tats i aporta segons les seves pos­si­bi­li­tats. Conei­xem mol­tes vari­ants d’a­questa pro­posta; amb sous iguals en comp­tes que cadascú triï quan neces­sita, amb apor­ta­ci­ons depe­nent de la feina rea­lit­zada. En la mesura que tin­guem con­fi­ança i estima cre­iem que val la pena pri­o­rit­zar aque­lles on la con­fi­ança sigui el pilar, on cadascú vegi el que pot apor­tar/​neces­si­tar i no pre­fi­xar-ho amb sous o apor­ta­ci­ons iguals.

  • Col·lec­ti­vit­zar i més enda­vant comu­na­lit­zar béns: Cre­iem que és molt impor­tant anar gene­rant espais comuns o comu­ni­ta­ris i enfor­tir-los. En l’àm­bit mate­rial apos­tem per anar col·lec­ti­vit­zant tant mit­jans de pro­duc­ció com fin­ques, que ini­ci­al­ment per­ta­nyin al con­junt del col·lec­tiu que ho ges­ti­ona, però que a la llarga, si sor­geix una comu­ni­tat més àmplia a la zona (una zona d’au­to­ges­tió local), que aquesta esde­vin­gui pro­pi­e­tà­ria. Així, si per exem­ple tenim un molí de pedra, pri­mer seria del col·lec­tiu que el ges­ti­ona; en segon lloc podria ser d’un con­junt de comu­ni­tats que s’au­to­a­bas­tei­xen (ZAL) i, final­ment, del con­junt de veïns i veï­nes orga­nit­za­des horit­zon­tal­ment a la zona (comu­nal), en el cas que hi hagi un espai amb aques­tes carac­te­rís­ti­ques. Que sigui pro­pi­e­tat comu­nal o de la ZAL vol dir que són ells qui deci­dei­xen qui ho ges­ti­ona; aquesta ges­tió pot estar en mans de per­so­nes o col·lec­tius que en el cas de mar­xar de la zona o si no ho ges­ti­o­nen amb pers­pec­tiva de mirar pel comú, se’ls pot reti­rar l’ús per a donar-lo a altres que esti­guin dis­po­sa­des a fer-ho. Això ens ser­veix també per pre­ve­nir pos­si­bles pri­va­tit­za­ci­ons futu­res d’a­llò col·lec­ti­vit­zat i asse­gu­rar-ne l’ús per al comú. També es podrien crear coo­pe­ra­ti­ves de crè­dit a les nos­tres comu­nes ZAL’s, que poden ser més o menys for­mals, ja que una eco­no­mia col·lec­tiva d’un pro­jecte, al cap i a la fi actua com una coo­pe­ra­tiva de crè­dit, on posem els recur­sos de totes les per­so­nes del col·lec­tiu i entre totes deci­dim què en fem. Aquest fun­ci­o­na­ment es podria esten­dre a grups de per­so­nes més amplis, ajun­tant la tota­li­tat o part dels recur­sos mone­ta­ris de diver­ses per­so­nes i pro­jec­tes d’una zona d’au­to­ges­tió local i cedint-los a pro­jec­tes de la zona.

C/ El pro­blema dels diners: mane­res d’ob­te­nir recur­sos

Els diners, que impreg­nen la nos­tra quo­ti­di­a­ni­tat i medi­a­tit­zen els nos­tres actes dià­ri­a­ment, són també un mitjà per tal d’as­so­lir els nos­tres objec­tius. Acce­dim a ells venent la nos­tra força de tre­ball, mit­jan­çant sub­si­dis, expro­pi­a­ci­ons o dife­rents pri­vi­le­gis. El nos­tre pro­pò­sit és extreure el màxim de recur­sos del sis­tema per dotar-nos de mit­jans per anar con­so­li­dant les estruc­tu­res que sos­tin­guin les nos­tres vides, posant aten­ció a quina dedi­ca­ció li pres­tem a aquesta acti­vi­tat, la natu­ra­lesa de la mateixa i és clar, l’ús que donem als recur­sos acon­se­guits.

Sem­pre ens han dit que robar està mala­ment, però quan pre­nem cons­ci­èn­cia del món en el qual vivim, ens ado­nem que això és una doc­trina moral que pre­tén man­te­nir els pri­vi­le­gis i els béns que acu­mu­len els rics. Així mateix, patim un roba­tori sis­te­mà­tic de la nos­tra ener­gia, la salut, el temps, l’à­nima i el mateix fet d’es­tar vius, per part dels que diri­gei­xen la pro­duc­ció (estats i empre­ses) cap als que som esclaus seus, la qual cosa els hi per­met per­pe­tuar un repar­ti­ment desi­gual i injust de la riquesa. De la mateixa manera, les lleis estan fetes per afa­vo­rir els interes­sos d’uns pocs, gene­rant grans difi­cul­tats per enge­gar pro­jec­tes que poden afa­vo­rir l’au­to­no­mia de les per­so­nes. La nos­tra ètica ens diu que no podem viure del roba­tori, ni robar entre iguals, però que l’ex­pro­pi­a­ció a enti­tats oli­gàr­qui­ques es pot posar al ser­vei de l’au­to­no­mia (valo­rant el bene­fici segons els ris­cos), com són ter­res aban­do­na­des o en desús, maqui­nà­ria immo­bi­lit­zada o altres exce­dents acu­mu­lats que no esti­guin res­po­nent a les neces­si­tats de la pobla­ció. Amb la mateixa fina­li­tat, no ens aver­go­nyim de col·lec­ti­vit­zar els sub­si­dis de l’Es­tat, aturs, pen­si­ons o altres pagues, o pagar els mínims impos­tos pos­si­bles (deso­be­di­èn­cia eco­nò­mica), ja que d’al­tra manera, ali­men­ten un pres­su­post sobre el qual no tenim gaire cosa a dir i que s’ar­ti­cula a tra­vés d’uns minis­te­ris pira­mi­dals que en gene­ral afa­vo­rei­xen l’a­doc­tri­na­ment i la domi­na­ció. En sín­tesi pro­po­sem extreure el màxim de recur­sos de l’Es­tat i altres enti­tats oli­gàr­qui­ques per a rever­tir-los al comú, on de manera directa i sense tute­les, puguem deci­dir que fer amb ells.

Els estal­vis indi­vi­du­als, les herèn­cies o altres pri­vi­le­gis, poden ali­men­tar pro­ces­sos de cons­truc­ció col·lec­tiva. Sovint ens tro­bem que l’im­pe­di­ment més gran és la falta de con­fi­ança i la por vers les com­pa­nyes i els pro­jec­tes en els quals estem invo­lu­cra­des, per això cre­iem que cal superar-ho gene­rant pro­jec­tes sòlids i rela­ci­ons d’es­tima i suport mutu. També pen­sem que a mesura que anem gene­rant zones amb estruc­tu­res de vida comu­ni­tà­ries, és pos­si­ble que gent del nos­tre vol­tant també s’a­nimi a con­tri­buir apor­tant recur­sos per a impul­sar-los.

També, exis­tei­xen arreu del món nom­bro­ses orga­nit­za­ci­ons filan­trò­pi­ques (prin­ci­pal­ment en paï­sos d’alt poder adqui­si­tiu) que des­ti­nen fons a “cau­ses soci­als i medi­am­bi­en­tals” i que no repre­sen­ten cap perill per l’au­to­no­mia de les nos­tres ini­ci­a­ti­ves, sem­pre i quan els recur­sos res­pon­guin a una neces­si­tat con­creta i amb objec­tius esta­blerts prè­vi­a­ment per nosal­tres matei­xos, la quan­ti­tat a rebre esti­gui defi­nida i, per tant, no sigui inde­fi­nida en el temps, qui finança no fis­ca­litzi ni alteri els acords pre­sos pel col·lec­tiu i que no sigui una obli­ga­ció fer pro­pa­ganda de l’en­ti­tat.

Així doncs, apos­tem per posar sobre la taula el tabú dels diners i fer-ne un ús res­pon­sa­ble, ètic i col·lec­tiu, sense mal­ba­ra­tar-los ni res­po­nent a un interès par­ti­cu­lar, reco­nei­xent que són un mitjà cen­tral avui. Els neces­si­tem per dotar-nos dels mit­jans que ens per­me­tran depen­dre’n menys i anar reduint la nos­tra rela­ció indi­vi­dual amb ells, per tal de posar-los al ser­vei de les nos­tres col·lec­ti­vi­tats.

Acabar amb l’economia de mercat

L’e­co­no­mia de mer­cat impregna gai­rebé tots els racons de la nos­tra exis­tèn­cia. Les dinà­mi­ques del capi­ta­lisme por­ten a mer­can­ti­lit­zar cada vegada més esfe­res, amb exem­ples com el de l’ai­gua, l’e­ner­gia, la terra, inclús l’aire mit­jan­çant els “bons” de CO2.

La famosa “mà invi­si­ble” que supo­sa­da­ment regula els mer­cats, veiem clara­ment que és una estafa. Les elits apro­fi­ten la seva posi­ció de poder per a acu­mu­lar infor­ma­ció, poder i recur­sos, i amb això fan anar el mer­cat en el seu bene­fici. Una prova és la crei­xent acu­mu­la­ció de poder eco­nò­mic cada cop en menys mans, on molt poques empre­ses es repar­tei­xen el mer­cat mun­dial, com en el cas del sec­tor de l’a­groin­dús­tria.

Per con­tra, l’e­co­no­mia que volem és aque­lla que se sus­tenta en les deci­si­ons de les matei­xes comu­ni­tats auto­go­ver­na­des. La nos­tra pro­posta és que aques­tes, per volun­tat prò­pia, directa i autò­noma, ava­luïn les seves neces­si­tats, les seves volun­tats, deter­mi­nant per­què, com, què i per qui pro­duir. En aques­tes comu­ni­tats hi ha de poder par­ti­ci­par tot­hom. Aquesta eco­no­mia demo­crà­tica, pot con­tem­plar evi­dent­ment mer­cats muni­ci­pals o regi­o­nals, on el que es repro­du­eix no és la mer­ca­de­ria com a pro­pi­e­tat, ni l’in­te­rès par­ti­cu­lar com a fina­li­tat, sinó la cre­a­ció d’un valor d’ús (valor en rela­ció a l’es­forç des­ti­nat i al que pot apor­tar soci­al­ment, no al preu que li dóna un mer­cat) i vin­cles humans sus­ten­tats en les rela­ci­ons d’a­fecte mutu. Aquests mer­cats només podrien ser­vir per als béns que deci­dís­sim que no són bàsics, per tal de no posar al mer­cat les neces­si­tats bàsi­ques.

La pro­posta més con­creta en una zona con­sis­ti­ria a visu­a­lit­zar les neces­si­tats que tenim com a pobla­ció, anar gene­rant un tei­xit pro­duc­tiu coo­pe­ra­tiu que pugui abas­tir-nos i paral·lela­ment, assem­blees als pobles i bar­ris, per­què siguin aques­tes (o les enti­tats més col·lec­ti­ves que puguem) les que assig­nin la ges­tió dels grans recur­sos de què dis­po­sem: bos­cos, rius, maqui­nà­ria, infra­es­truc­tu­res… Cre­iem que cal pen­sar meca­nis­mes de coor­di­na­ció per evi­tar la com­pe­ti­ció i la guerra de preus, ja que conei­xem molts pro­jec­tes coo­pe­ra­tius que immer­sos en l’e­co­no­mia de mer­cat han aca­bat auto­ex­plo­tant-se i con­ver­tint-se una peça més de l’en­gra­natge.

Per altra banda veiem clara­ment com, en gene­ral, el tre­ball assa­la­riat ens allu­nya de pre­gun­tar-nos què volem fer i per a quin objec­tiu, tro­bant-nos immer­sos en fei­nes que el que fan és apor­tar més poder i recur­sos a les elits, pre­ca­rit­zant i des­a­po­de­rant cada cop més les capes bai­xes de la soci­e­tat i apro­fun­dint els pro­ble­mes soci­als que regei­xen la soci­e­tat en la qual vivim. Per con­tra, podríem orga­nit­zar-nos per a tre­ba­llar col·lec­ti­va­ment din­tre les nos­tres comu­ni­tats, enfor­tint lla­ços de com­pa­nyo­nia i que el fet d’a­con­se­guir un salari per a viure no resti abso­lu­ta­ment sepa­rat de les nos­tres comu­ni­tats. Volem apos­tar per un tre­ball que enca­mini tot el nos­tre poten­cial cre­a­tiu a la comu­ni­tat, rea­lit­zant tas­ques que apor­tin al bé comú, ens vin­cu­lin entre nosal­tres i dei­xar de con­tri­buir amb la nos­tra feina a què el capi­tal con­ti­nuï expan­dint-se i per­pe­tu­ant la seva bar­bà­rie.

Tot i aquest horitzó d’a­bo­lir el tre­ball assa­la­riat, som per­fec­ta­ment cons­ci­ents que ens cal un pro­cés de tran­si­ció. Per un cos­tat, algu­nes fei­nes poden ser molt claus per a poder treure infor­ma­ció relle­vant; també poden ser­vir per a fer difu­sió d’un nou món des de fei­nes públi­ques o cien­tí­fi­ques i, final­ment, per a extreure recur­sos per a finan­çar mit­jans de pro­duc­ció per als nos­tres pro­jec­tes. Però en el cas que veiem que la feina que fem no és estra­tè­gica per alguna raó, pen­sem que val­dria la pena inten­tar mini­mit­zar-la al màxim, optant per viure amb sim­pli­ci­tat volun­tà­ria, gas­tant els mínims recur­sos a fora. No ens calen pro­cla­mes sobre l’a­bo­li­ció del tre­ball assa­la­riat, la pro­pi­e­tat pri­vada, els diners i l’in­te­rès. Ens calen actes i acci­ons col·lec­ti­ves que ens per­me­tin cons­ti­tuir for­mes esta­bles de sos­te­nir-nos, coo­pe­rant i esti­mant-nos i no some­tent-nos els uns als altres.

Cooperativisme popular

Estem con­ven­çu­des que les coo­pe­ra­ti­ves poden ser una peça molt impor­tant de tota aquesta pro­posta de tran­si­ció, ja que afa­vo­rei­xen un fun­ci­o­na­ment horit­zon­tal i sovint pro­du­ei­xen béns i ser­veis amb una pers­pec­tiva empo­de­ra­dora. Tot i això veiem alguns perills. Es poden enu­me­rar gran quan­ti­tat de casos de coo­pe­ra­ti­ves que nei­xen amb una volun­tat de trans­for­ma­ció d’ar­rel de la soci­e­tat, però que a causa de les regles de com­pe­tèn­cia de l’e­co­no­mia de mer­cat en la que estem immer­sos, es veuen abo­ca­des a ser una empresa con­ven­ci­o­nal més, reduint o mini­mit­zant qual­se­vol fina­li­tat social que pogues­sin tenir a la via­bi­li­tat que el mer­cat els per­met. Els meca­nis­mes de coop­ta­ció del sis­tema són sub­tils i molt efi­ca­ços: per un cos­tat el fet d’ha­ver de com­pe­tir en qua­li­tat i preus, pot fer que hagin de ven­dre més barat, pre­ca­rit­zant el propi tre­ball; la falta de ven­des o finan­ça­ment ens pot por­tar a fer fei­nes que no vol­dríem; la falta de recur­sos ens pot con­duir a accep­tar sub­ven­ci­ons que ens facin tre­ba­llar legi­ti­mant les ins­ti­tu­ci­ons domi­na­do­res… Un altre perill és que encara que la ges­tió de l’en­ti­tat sigui horit­zon­tal, no ho és la par­ti­ci­pa­ció dels con­su­mi­dors. Això a llarg ter­mini pot con­duir a tenir en compte les neces­si­tats prò­pies i no les de la comu­ni­tat en el seu con­junt.

Per a rever­tir aquesta situ­a­ció pen­sem que és neces­sari ajun­tar les esfe­res de la vida eco­nò­mica i polí­tica (pro­duc­ció, cre­a­ció, pla­ni­fi­ca­ció, deli­be­ra­ció, deci­sió), vin­cu­lant les coo­pe­ra­ti­ves amb assem­blees popu­lars de bar­ris o pobles, essent aques­tes les que pren­guin les deci­si­ons estra­tè­gi­ques de què, com i per a qui pro­duir, men­tre la coo­pe­ra­tiva diri­geix els assump­tes més tèc­nics del dia a dia. En el cas que no exis­tei­xin assem­blees d’a­quests tipus, l’en­ti­tat o con­junt d’en­ti­tats més aglu­ti­na­do­res que com­par­tei­xin una estra­tè­gia comu­na­lit­za­dora a la zona poden assu­mir aquest paper. A més, s’haurà de tenir en compte que aques­tes coo­pe­ra­ti­ves res­pon­dran al nivell cor­res­po­nent de presa de deci­si­ons (veï­nat, poble, ciu­tat, regió, etc.), segons el grau de com­ple­xi­tat, les par­ti­cu­la­ri­tats del ter­ri­tori, la demanda, els límits o la via­bi­li­tat del bé a crear.

Veiem com una eina interes­sant la coor­di­na­ció “gre­mial” entre coo­pe­ra­ti­ves del mateix àmbit de cre­a­ció, on com­par­tir estra­tè­gies, eines, apre­nen­tat­ges i habi­li­tats entre elles. Aquesta coor­di­na­ció podria arri­bar a ser encara més forta uni­fi­cant en una sola enti­tat totes aque­lles coo­pe­ra­ti­ves d’un mateix gremi per tal que les ven­des siguin con­jun­tes i abo­lir així qual­se­vol pos­si­bi­li­tat de com­pe­tèn­cia. Pen­sem que això és pos­si­ble també man­te­nint la pro­duc­ció repar­tida pel ter­ri­tori amb tots els avan­tat­ges de ges­tió comuna que això supo­sa­ria (com­pra de mate­ri­als con­junta, única comis­sió de ven­des, meca­nis­mes interns per a inver­tir i opti­mit­zar la pro­duc­ció…). Sem­pre, això sí, seguint la pre­missa ante­rior per­què aquests gre­mis no es con­ver­tei­xin en lob­bies des­ar­re­lats de les comu­ni­tats, com passa en l’ac­tu­a­li­tat.

Cloenda

Veiem que tots aquests temes que hem abor­dat es podrien ampliar molt més, però aquesta tasca queda de moment per a futurs tex­tos. També volem dei­xar clar que aquest text no és un punt final sinó un punt de par­tida en cons­truc­ció cons­tant. En aquest sen­tit ens pro­po­sem deba­tre’l i com­par­tir-lo amb qui vul­gui i en tin­gui ganes.

També volem comen­tar que aquest text ha sigut fruit d’una feina col·lec­tiva en la qual hem par­ti­ci­pat diver­sos mem­bres del Grup de Refle­xió per a l’Au­to­no­mia. A més, totes aques­tes refle­xi­ons s’a­li­men­ten de les tro­ba­des en les quals diversa gent estem pen­sant con­jun­ta­ment l’au­to­no­mia i com dotar-nos d’in­fra­es­truc­tu­res lli­ber­tà­ries. Par­tim de la nos­tra expe­ri­èn­cia així com de l’ex­pe­ri­èn­cia de la gent que camina al nos­tre cos­tat, per com­ba­tre en favor d’una altra vida.

Per qual­se­vol sug­ge­rèn­cia, apor­ta­ció o cri­tica podeu escriure a: gra@pimi­enta.org

BIBLIOGRAFIA I REFERÈNCIES

Share Button
Comparteix això:Share on Facebook0Tweet about this on TwitterShare on Google+0Share on Reddit0Digg thisEmail this to someone
Tags: , , , ,

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Optimization WordPress Plugins & Solutions by W3 EDGE