Articles/Opinió / Col·lectivització / Ecomonia comunal

Els comuns: més enllà de l’Estat i del mercat

[Article de Yavor Tarinski publicat a New Compass el 7 de gener de 2016 i traduït ara al català per Reconstruir el comunal. Sobre el paradigma dels comuns, que implica la recuperació de la comunitat com a subjecte actiu i participatiu i l’emergència d’una economia solidària, com a alternativa a la dicotomia «estatal/mercantil».]

Com una alternativa que ha estat assajada i experimentada en la pràctica per comunitats en el passat i el present, el paradigma dels comuns va més enllà de l’Estat i del mercat i implica l’autodeterminació radical de la societat, permetent a la ciutadania gestionar directament els seus recursos compartits.

En el seu llibre The Economic Order & Religion, Frank H. Knight i Tomàs H. Merrian argumenten que «la vida social a gran escala amb la propietat en comú és impossible»1. William F. Lloyd i després Garret Hardin, amb el mateix esperit, van promoure el terme neo-malthusià2 de «la Tragèdia dels Comuns»,3 argumentant que els individus, actuant independentment i racionalment segons el seu interès particular, es comporten contràriament als millors interessos del grup sencer esgotant algunes fonts de recursos comuns. Des d’aleshores, les tesis que afirmen que la gent és incapaç de gestionar res col·lectivament, sense el control i la supervisió d’institucions i autoritats separades de la societat, s’han infiltrat amb èxit en l’imaginari social.

Fins i tot dins amplis sectors de l’esquerra la gestió en comú de recursos s’està veient com una utopia que es prefereix deixar per al futur distant, persistint avui en dia entre variacions de formes de propietat privada i estatals4. Així es manté el dilema entre gestió privada/estatal dels recursos comuns, condemnant altres iniciatives a la marginalitat.

No obstant això, un nombre creixent de veus intenta trencar amb aquesta dicotomia. Pels autonomistes Michael Hardt i Antonio Negri això és un fals dilema. Segons ells,

«l’aparentment exclusiva alternativa entre allò privat i allò públic es correspon amb una alternativa política igualment perniciosa entre capitalisme i socialisme. Sovint s’assumeix que l’única cura als mals de la societat capitalista és la regulació pública i la gestió econòmica keynesiana i/o socialista; i, des de l’altra banda, sembla que les malalties socialistes només es poden tractar amb la propietat privada i el control capitalista. Però el socialisme i el capitalisme, malgrat a vegades s’han barrejat entre si causant conflictes amargs, són ambdós règims de propietat que han exclòs el comú. El projecte polític d’instituir allò comú (…) talla en diagonal aquestes falses alternatives.»5

La falsedat del dilema estatal/privat també es pot observar en la relació simbiòtica entre aquestes dues suposades «alternatives». L’autor i activista David Bollier assenyala el parentiu històric entre els dos.6 Segons ell, els mercats s’han beneficiat de l’aprovisionament aportat per l’Estat d’infraestructura, innovació i activitat mercantil, així com de l’accés lliure i gratuït a boscos públics, minerals, línies aèries, investigació i altres recursos públics. D’altra banda, l’Estat depèn dels mercats com a font vital d’impostos i treball per a la gent, i també com una manera d’evitar afrontar les desigualtats de riquesa i d’oportunitat social, dos reptes políticament explosius.

A primera vista sembla que ens quedem sense elecció real, ja que les dues «alternatives» comporten el mateix grau de privatitzacions que beneficien unes reduïdes elits. Durant els últims anys, no obstant això, el paradigma dels «comuns» ha emergit des de la base com una potent solució pràctica a la crisi contemporània i un pas més enllà del dilema dominant. És una alternativa que s’ha intentat i s’ha experimentat en la pràctica per moltes comunitats, en el passat i el present.

La lògica dels comuns

La lògica dels comuns va més enllà de l’ontologia de l’Estat-nació i del mercat «lliure». En un sentit pressuposa que vivim en un món comú que pot ser compartit entre tota la societat sense que mecanismes burocràtics o de mercat l’hagin de privatitzar. Així, sense cap acaparament exercit per gestors externs (competint amb la societat i entre ells), els recursos deixen de ser escassos al deixar d’haver-hi interès en la seva explotació ràpida. Ivan Illich observa que «quan la gent parlava dels comuns, (…) designava aspectes de l’entorn que tenien límits, que eren necessari per a la supervivència de la comunitat, que eren necessaris de diverses maneres per als diferents grups, però que, en un sentit estrictament econòmic, no es percebien com a escassos».7 La lògica dels comuns sempre evoluciona i rebutja la burocratització dels drets i essències, malgrat inclou formes d’autocontrol comunal i autolimitació individual. És per això que aconsegueix sintetitzar allò individual amb allò social.

Els comuns es poden trobar al llarg i ample de tot el món sota diferents formes: des de comunitats indígenes resistint la desforestació de les selves i els pagesos indis lluitant contra les corporacions dels OGM al software de codi obert i els moviments pels drets digitals sobre internet. Les característiques generals que tots comparteixen són els procediments de democràcia directa en la seva gestió, el disseny i l’elaboració oberts, l’accessibilitat i l’evolució constant.

Les arrels dels comuns s’estenen profundament en l’antiguitat, però avui en dia segueixen creixent degut a la seva constant renovació, incloent les pràctiques agrícoles comunals indígenes, les noves formes d’«economia solidària», els FabLabs d’alta tecnologia, les monedes alternatives, i molt més. L’absència d’un marc ideològic estricte afavoreix la seva constant evolució.

La lògica dels comuns arrela profundament en l’experiència de l’Antiga Grècia. El filòsof grec-francès Cornelius Castoriadis la descriu com un període en el qual apareix una esfera pública lliure, «una esfera política que “pertany a tothom”» (τακοινα – els comuns en grec).8 Allò «públic» va deixar de ser un assumpte «privat», és a dir, un assumpte del rei, dels sacerdots, de la burocràcia, dels polítics i/o dels experts. En comptes d’això, les decisions sobre els afers comuns s’havien de prendre des de la comunitat.

Segons l’antropòleg Harry Walker, la lògica dels comuns també es podria trobar a les comunitats amazòniques peruvianes, per a les quals els béns més desitjats no es veien com a béns en competició. Això contrasta amb l’economia moderna, que assumeix que si els béns són gaudits per una persona no poden ser-ho per una altra. La cultura amazònica peruviana es basava en compartir, en gaudir el que pot ser compartit més que allò consumit privadament.

Les viles suïsses són un exemple clàssic de comuns sostenibles. Elinor Ostrom, amb el seu treball de camp sobre una d’elles, ha posat llum sobre això. En aquesta vila els pastors locals planifiquen privadament els cultius però comparteixen un prat comunal per a les pastures. Ostrom va descobrir que en aquest cas la possible tragèdia dels comuns (una sobre-pastura) la prevenien els vilatans arribant a l’acord que cadascú podia cultivar només el que pogués mantenir per a l’hivern, una pràctica que es remunta al 1517. La investigadora va descobrir altres exemples de gestió comunal de béns efectiva als EUA, Guatemala, Kenya, Turquia, Nepal i arreu.

Elinor Ostrom va visitar el Nepal el 1988 per investigar els sistemes de recs gestionats pels pagesos d’allà.9 La gestió d’aquests sistemes es feia a través d’assemblees anuals entre els pagesos locals i informalment amb unes bases constants. Així, els acords per utilitzar el sistema, el seu seguiment i les sancions davant les infraccions es van fer des de la base. Ostrom va descobrir que els sistemes de rec gestionats per la pagesia produïen per a les necessitats de les comunitats locals més que per als mercats: produïen més arròs i distribuïen l’aigua de manera més equitativa. Va arribar a la conclusió que malgrat aquests sistemes tenien funcionaments diferents, molt pocs d’ells funcionaven tant malament com els proposats i gestionats per l’Estat.

Un dels exemples contemporanis més brillant de reclamació dels comuns és el moviment zapatista a Mèxic. El 1994 els zapatistes es van revoltar contra l’acord NAFTA, que buscava la privatització completa dels recursos i béns comuns, vitals per a la subsistència de les comunitats indígenes. A través de l’aixecament zapatista les poblacions locals han reclamat la seva terra i els seus recursos, i els han gestionat amb èxit durant més de 20 anys a través d’un sistema participatiu basat en la democràcia directa.

Els comuns digitals, d’altra banda, inclouen wikis, com Wikipedia, organitzacions de lliecència oberta, com Creative Commons, i molts més. L’investigador de moviments socials Mayo Fuster Morell els defineix com «recursos d’informació i coneixement que són creats i posseïts col·lectivament o compartits entre una comunitat que tendeix a ser no excloent, és a dir, disponible (normalment gratuïtament) per a terceres parts. Així doncs, són orientats per afavorir-ne l’ús i la reutilització, en comptes de ser intercanviats com a mercaderies. A més, la comunitat de gent que els construeix pot intervenir en la gestió dels seus processos interactius i dels seus recursos compartits».

En altres paraules, la lògica dels comuns és un esforç cap a l’ús inclusiu i col·lectiu dels recursos, coneixement i altres fonts de riquesa col·lectiva, que necessita la construcció d’éssers humans que siguin socialment actius i cuidadors respectuosos d’aquests comuns. Això implica un trencament radical amb l’actual imaginari economicista, que veu tots els éssers humans simplement com a materialistes racionals, sempre volent maximitzar el seu interès particular utilitari. Enlloc d’això suposa una autodeterminació radical de la societat que permeti a la ciutadania gestionar directament els seus propis comuns.

Els comuns com a model per al futur

Una característica principal compartida pels diferents casos de comuns és la interactivitat a nivell de base. L’ampli accés als recursos i la seva propietat sostinguda en comú per la societat pressuposen que la seva gestió la du a terme la mateixa societat. La involucració de l’Estat és incompatible amb aquesta àmplia autogestió popular, ja que les formes estatistes estan implicant l’establiment d’uns estrats burocràtics i gestors separats de la societat. Això vol dir que els comuns van més enllà (i sovint fins i tot en contra) dels diversos projectes de nacionalització.

El mateix passa amb els constants esforços neoliberals de privatitzar el que encara no ho està, contra els quals durant els últims dos anys s’han alçat moviments socials arreu del món. Les propostes alternatives dels moviments incloïen d’una o altra forma un projecte ampli de democràcia directa. Aquest necessàriament inclou cada esfera de la vida social, i això també inclou els comuns.

Una alternativa holística al sistema contemporani, una alternativa que incorpori el projecte de la democràcia directa i els comuns, es pot dibuixar des dels escrits de grans teòrics llibertaris com Cornelius Castoriadis i Murray Bookchin. Les propostes desenvolupades per aquests dos pensadors ofereixen visions indispensables sobre com la societat pot autogestionar-se ella mateixa sense mecanismes gestors externs.

Com hem vist en els casos presentats abans, els comuns necessiten la coordinació entre les persones comuneres perquè les «tragèdies dels comuns» es puguin evitar. Però molta gent, incloent Knight i Merriam, argumenten que això només podria funcionar a escala petita. Això ha fet que molta gent d’esquerres recolzi diferents formes de burocràcia estatal per gestionar els comuns en nom de la societat, com a mal menor, però possible.

En els seus escrits Castoriadis va rebutjar repetidament aquesta hipòtesi, defensant que la presa de decisions col·lectiva a gran escala és possible amb el conjunt adequat d’eines i procediments. Rebutjant la idea del model únic «corrrecte», les seves idees van estar influïdes en bona mesura per l’experiència de l’antiga Atenes. Tenint en compte la polis atenesa, va considerar que la participació ciutadana directa era possible en comunitats de fins 40.000 persones.10 A aquest nivell, les comunitats poden decidir sobre assumptes que els afecten directament en trobades cara a cara (assemblees generals). A nivells superiors que afectin també altres comunitats, les assemblees locals escolleixen delegats revocables i a curt termini perquè assisteixin a consells regionals. Així, a través d’aquest fluir horitzontal del poder col·lectiu, es podrien dibuixar acords conjunts i marcs per regular el control i l’ús dels comuns.

Murray Bookchin va fer una proposta similar. També influït per l’experiència de l’antiga Atenes, proposa l’establiment d’assemblees municipals cara a cara, connectades entre elles amb confederacions democràtiques, convertint en obsolet l’aparell estatal. Segons Bookchin, en un cas així «el control de l’economia no es troba en mans de l’Estat, sinó sota custodia de “consells confederals”, i d’aquesta manera és comunal, ni col·lectivitzada ni privatitzada».11

Aquesta organització no s’ha de traduir necessàriament en jerarquia, com van suggerir Elinor Ostrom i David Harvey.12. Almenys si es compleixen alguns requisits. Aquest és el cas de molts dels exemples pràctics al món de democràcia directa, en els quals el rol dels delegats és de vital importància, malgrat sovint es descuidi. La seva subordinació a les assemblees (com a principal font de poder) s’ha d’establir a través de varis mecanismes, com ara: mandats curts, rotació i eleccions per sorteig. Tots aquests mecanismes s’han provat en diferents moments i contextos i han demostrat ser un antídot efectiu per a l’oligarquització del sistema polític.

A través d’aquesta autodeterminació i treball en xarxa es pot dur a terme l’establiment i control directe dels comuns a mans de les diferents comunitats que en depenguin. Un altre element que podria complementar les propostes descrites és l’anomenada «economia solidària». A Europa i altres regions en crisi (com Sud-Amèrica) s’estan estenent entitats col·lectives de formes diverses que permeten a les comunitats gestionar directament les activitats econòmiques en favor propi.

Una combinació de comuns i economia solidària permetrà a la societat dibuixar el conjunt de normes amb les quals regular la utilització dels comuns, mentre que les entitats d’economia solidària, com ara cooperatives i col·lectius, s’ocuparan de la gestió directa dels comuns. Aquestes entitats es gestionarien en democràcia directa per les persones que hi treballessin i les comunitats les recompensarien dignament pels seus serveis. D’altra banda, les institucions públiques deliberatives haurien de tenir mecanismes per supervisar i controlar les entitats d’economia solidària, responsables de la gestió dels comuns, per tal de prevenir que fossin usurpats.

Un exemple d’aquesta combinació s’ha donat a la ciutat boliviana de Santa Cruz, on la gestió de l’aigua s’organitza a través de cooperatives de consumidors. Ha estat funcionant durant més de 20 anys i continua gaudint de la reputació de ser una dels serveis més ben gestionats a Amèrica Llatina. El sistema d’aigua es gestiona per una assemblea general de delegats, escollits pels usuaris. L’assemblea designa la direcció general, sobre el qual els usuaris tenen dret a veto, mantenint així l’estabilitat. Aquest model ha reduït dràsticament la corrupció, fent que el sistema d’aigua funcioni per als consumidors.

L’emergència d’aquesta combinació entre els comuns i producció de valor cooperativa, com expliquen Michel Bawens i Vasilis Kostakis, integra les externalitats, posa en pràctica la democràcia econòmica, produeix comuns per al bé comú i socialitza el coneixement. La circulació dels comuns es combinaria amb el procés d’acumulació cooperativa, a mans dels comuns i els seus contribuents. En un model així la lògica de la contribució lliure i l’ús universal per a tothom coexistiria amb una xarxa de democràcia directa i un mode cooperatiu de producció física, basat en la reciprocitat.

Conclusió

Urgeix la necessitat de reconstruir els comuns. Tenint encara a l’horitzó la inestabilitat global, i agreujant-se, la qüestió de com compartirem el nostre món comú és la fina línia que separa, d’una banda, el món dicotòmic de barbàrie mercantil o heteronomia burocràtica i, de l’altra, un món possible basat en l’autonomia individual i col·lectiva. Com diu Hannah Arendt:

«L’esfera pública, com el món comú, ens reuneix i no obstant això ens impedeix caure uns sobre els altres, per així dir-ho. El que fa la societat de masses tan difícil de suportar no és el nombre de persones involucrades, o almenys no principalment, sinó el fet que el món entre elles ha perdut el seu poder de reunir-les, relacionar-les i separar-les. La raresa d’aquesta situació s’assembla a una sessió d’espiritisme, on una sèrie de persones es troben al voltant d’una taula i, de cop i volta, a través d’algun truc de màgia, veuen desaparèixer la taula enmig d’ells, de manera que dues persones assegudes una enfront de l’altra ja no estan separades, però tampoc tenen entre si cap relació tangible.»13

El paradigma dels comuns, com a part d’un projecte més ampli de democràcia directa, podria jugar el paper de truc que intenta fer desaparèixer la taula, separant-nos, però creant alhora relacions humanes fortes basades en la solidaritat i la participació. Perquè això passi els moviments socials i les comunitats han de reclamar, a través de l’establiment de noves xarxes i l’enfortiment de les que ja existeixen, l’esfera pública i els comuns, constituint així un contrapoder coherent i creant possibilitats reals d’instituir a la pràctica noves formes d’organització social més enllà de l’Estat i dels mercats.

NOTES

1 Deirdre N. McCloskey, The Bourgeois Virtues, The University of Chicago Press, 2006. pàg. 465.

2 El malthusianisme s’origina amb Thomas Malthus, un clergue del segle XIX que afirmava que els pobres sempre tendirien a esgotar els seus recursos i quedar en la misèria a causa de la seva fertilitat. (Derek Wall, Economics After Capitalism, Pluto Press, 2015. pàg. 125).

3 El concepte es basa en un assaig escrit el 1833 per Lloyd, l’economista victorià, sobre els efectes de la pastura sobre terres comunals no regulada donada a conèixer per un article escrit per Hardin el 1968.

4 Com demostra Theodoros Karyotis en el seu article Chronicles of a Defeat Foretold, publicat a ROAR magazine, número 0 (2015), pàgs. 32-63.

5 Michael Hardt i Antonio Negri, Commonwealth, The Bleknap Press of Harvard University press, 2011. pàg ix.

6 David Bollier i Silke Helfrich, The Wealth of the Commons, The Commons Strategy Group, 2012. A la introducció: «The Commons as a Transformative Vision».

7 Ivan Illich, Silence is a Commons, publicat primer a CoEvolution Quarterly, 1983.

8 Cornelius Castoriadis (1983): «The Greek Polis and the Creation of Democracy» in The Castoriadis Reader (1997), Ed. David A. Curtis. pàg. 280.

9 Elinor Ostrom a la lecturadel Premi Nobel Beyond Markets and States: Polycentric Governance of Complex Economic Systems (2009).

10 Cornelius Castoriadis, Democracy and Relativism, 2013. pàg. 41.

11 Cengiz Gunes i Welat Zeydanlioglu, The Kurdish Question in Turkey, Routledge. 2014, pàg. 191.

12 Per exemple, Elinor Ostrom, Beyond Markets and States: Polycentric Governance of Complex Economic Systems, 2009; i David Harvey, Rebel Cities, 2012, pàg. 69.

13 Hannah Arendt, The Human Condition, The University of Chicago, segona edició, 1998, pàg. 53.

Share Button
Comparteix això:Share on Facebook0Tweet about this on TwitterShare on Google+0Share on Reddit0Digg thisEmail this to someone
Tags: , , , ,

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Optimization WordPress Plugins & Solutions by W3 EDGE