Col·lectivització

El compromís i la revolució en l’art i la cultura

Aquest article també està disponible en: Castellà

Aquest dijous 8 de maig ha tingut lloc a AureaSocial, dins el cicle de col·lectivització del Fem-lo Comú sota el títol d’Arts i Creació. Cultures i Revolució, la primera de les xerrades dedicada al compromís i la revolució en aquests àmbits de la creació humana. Hi han participat Dani Barber (escriptor i documentalista), Alfredo Costa Monteiro (músic i artista plàstic) i Rafel Ruiz (editor d’art).

Sergi Fàbregas va presentar el el cicle, tot comentant que des de la CIC es vol abordar en general els temes de cultura, oci, art i com integrar-los en la construcció de noves alternatives, ja que en el procés de la Cooperativa Integral Catalana no ha de faltar una cosa bàsica i vital com és la creativitat. Per a ell, l’important és definir com la volem enfocar i com volem que sigui present i es pugui sustentar en el nostre dia a dia.

Es planteja que cada ponent intervingui i després es vol estructurar el debat amb els següents temes :

  • l’art i la seva funció, transformació personal i col · lectiva;
  • com valorem l’art i com volem que se situï l’ art en un món ideal;
  • cultura de massa, revolucionària i popular;
  • celebració, rituals i símbols, com els entenem i com volem enfocar-ho.

Els «blancs» de Dani Barber

La primera intervenció és de Dani Barber que mostra unes fotografies d’un projecte sobre els «blancs». Comença explicant com ens han robat el present, nosaltres no construïm la versió de la nostra pròpia realitat, construïm símbols que ens permeten una nova interpretació a través de la creació de nous símbols en aquest món de desequilibris, on l’entorn sigui part de la persona, símbols que ajudin a entendre el territori.

A través de diferents interpretacions d’«el blanc», amb fotografies que mostren de forma artística denúncies com ara la foto d’un document en blanc amb el segell de l’ajuntament, per legalitzar una zona inundable on poder explotar amb fins especulatius, és a dir, «el blanc administratiu», en què aquest blanc és la pèrdua del comú: per exemple l’aigua, per la contaminació i la privatització, el que era públic ja no ho és i així es generen espais d’incertesa.

Un altre exemple seria que a una «muntanya de sal» que està causant part de la crisi climàtica i està «salant» cada cop mes el riu Llobregat se la faci conèixer com «dipòsit transitori» (per això en aquesta zona es poden cultivar tan bé carxofes, encara que un dia estarà tan salat que tindrem la «last carxofa»).

També, va mostrar fotografies de principis del segle XX preses en un sanatori psiquiàtric (manicomi) de Sant Boi de Llobregat, on als «malalts» se’ls curava fent-los treballar com a paletes, per exemple. En les fotos s’observen exemples de creacions molt similars al banc de trencadís del Park Güell, fetes abans de la construcció del parc. Així que aquest blanc mostra les primeres experimentacions amb arteràpia i creativitat lliure.

A Badalona, el blanc de la modernitat, amb la Marina Badalona i uns quants alcaldes imputats, una obra que no s’ha fet i per això és un blanc, només hi ha uns trossos de vorera, és gairebé un peça escultòrica…

Igualment, hi ha posturbanitzacions, minimalisme avorrit i repetitiu, tan característic en els seus jardins i zones comunes entre bloc i bloc. Però, que hi ha sota aquestes urbanitzacions? A baix hi havia el forat negre de la història, la fàbrica Cros, Bayer, on es va produir armament i gas per a la Segona Guerra Mundial, a sobre només hi queda la banalitat. El segle XX és tan fort que ja no ho podem pair.

Alfredo Costa: «L’art és fer-nos constantment preguntes»

Alfredo Costa, per la seva banda, comença explicant que encara que té projectes col·laboratius també treballa molt sol, i que és important tenir en compte l’individu, ja que constantment es pregunta que està fent i amb quin sentit. Una obra d’art, o creació, sempre té una mica de sentit polítc, encara que no tingui un ús polític immediat o directe. El fet de llegir aquesta activitat ja és una postura política important. Hi ha dos camins possibles: anar tirant amb el que et donen, vendre’t, conformar-te, o anar cap a zones més creatives i autèntiques, on hi ha molts dubtes, però ell considera que és la bona elecció perquè així sent que hi ha un vincle amb alguna cosa, que hi és però que no tots poden veure. Si un artista decideix acceptar les lleis del mercat, per exemple, tot aquell món ocult desapareix. Hi ha un aïllament molt dur, és una lluita permanent, no hi ha reconeixement, no hi ha fama, però el que et dóna una via com aquesta no té preu. Aquesta és la seva definició d’una activitat artística: «El poder i el mercat són el mateix, no faig compromisos amb ningú o amb institucions si no m’interessa, aquesta és la meva via».

Estem en una societat on tot es mercantilitza. Si l’artista no busca la fama, busca el reconeixement? Això és el que determina de quin costat s’està. ‘«L’art (el que jo anomeno art ) ha de ser una cosa que estigui desvinculada d’això». Per a Costa, tenim molts problemes de representativitat, i simbolisme, tots som artistes. Tenim paradigmes molt antics, a les nostres escoles ens ensenyen que l’art no és accessible, la imatge del «geni» ens treu la possibilitat d’autoconstruir-nos.

Fer art és fer-nos constantment preguntes, a un mateix i als altres, aquest és el motor de l’activitat creativa, i això vol dir que s’ha d’activar tot un procés de dubte constant.

Rafael Ruiz: «L’art canvia els nostres paradigmes»

Per a Rafael Ruiz l’art es pot mirar de moltes maneres: serveix perquè no ens adormim ni acomodem i que entri una mica de caos, perquè si tots vivim amb unes conviccions determinades l’art és l’encarregat de trencar amb això i deixar-te nu. Aquesta és la funció més interessant de l’art: canviar els teus paradigmes… Com s’utilitza el llenguatge de l’art, sobretot provocant emocions, a través de diverses tècniques, perquè l’art sempre és una representació d’alguna cosa.

Ruiz comenta el seu projecte: produir obres d’art d’artistes contemporanis per edicions, amb un preu de venda basat només en el cost de producció i no en la fama de l’artista. D’aquesta manera es vol apropar l’art contemporani a un públic més ampli, perquè l’art contemporani és un món molt endogàmic de galeristes, artistes, crítics, etc.. i la idea és que la gent es relacioni quotidianament amb l’art.

Debat ric i participatiu

El debat posterior va ser molt ric i participatiu i es va estendre més enllà de l’horari habitual. S’hi va dir que tots som creadors o artistes, cada persona fa la seva lectura del món i així transformem la quotidianitat en art amb la nostra experiència, ja que l’art no és una activitat concreta sinó una manera d’entendre el món i aquesta societat. La societat del present la podem veure com una obra fantàstica, on cada individu decideix si és art o no, si ho experimenta.

També, es va comentar que hem d’ajudar a aquestes transformacions per llegir el territori, cada vegada que el capitalisme aconsegueix un mil·limetre més del comú, el risc de les persones augmenta, cal que algú ho mostri, per fer això s’ha de trencar la barrera que pensa per nosaltres, aquesta barrera d’adoctrinament que decideix qui és artista o no. El deure de l’artista, com a postura ètica, ha de trencar aquesta barrera, i ha de fer que a través de la seva obra als altres també ho facin.

El nostre present —es va dir— no existeix, perquè no és el nostre, el surrealisme és realment realisme perquè és real, volem canviar les coses però mantenim la mateixa postura de l’art, aquesta postura ha de canviar, és obsoleta.

Quan parlem de revolució integral, tenim la sensibilitat revolucionària en la manera de fer, cal conrear l’emoció i la sensibilitat. Quan s’ha matat individus en nom de l’estat, de la religió o del col·lectiu, en l’art existeix aquesta opció que és de cadascú, i fer d’això la teva vida és una decisió complicada quan vols estar al marge.

És possible imaginar una societat sense art? L’art és el que ens allunya de la barbàrie, el fet de tenir consciència és el que ens fa ser artistes.

Pel que fa a l’art i la comunicació —l’emissor-receptor contingut—, es digué que s’ha de canviar el paradigma del «públic» al qual va dirigida l’obra i el que s’ha de propiciar és crear una comunitat al voltant d’aquesta obra. Una creació no és una cosa passiva que es mostra i pot ser consumida, és una transformació, que succeeix i és col·lectiva. Una de les funcions de l’art és crear comunitat a través de la manifestacions de la idea d’algú.

Però, hi ha un emissor sense receptor? L’art no existeix per si sol, sinó perquè algú el mira i, doncs, es pot ser emissor i receptor alhora,

El vendre’ns a aquest «públic», a aquest «receptor», és el que fa que l’art aquest mori (l’art mercantil ) perquè ens hem venut al receptor, «Estic pintant aquest quadre perquè el vendré a aquest públic», llavors on queda la creativitat si ens venem al públic?

Hi ha propostes d’eliminar la figura de l’artista professional, perquè es dirigeix ​​a un mercat elitista i elimina la possibilitat de democratitzar la cultura.

Tanmateix, com podem viure de l’art? Com viuen els artistes sinó es paga l’art? Potser no cal pagar res. Si una persona que dedica moltes hores a una activitat artística i no es «ven» al mercat, com des del col·lectiu o des de la societat se li pot donar suport perquè sigui sostenible?

Lart s’ha de valorar com qualsevol altra cosa, el temps s’ha de valorar, però l’important és l’obra, i no els artistes, som només vehicles.

Si realment pensem que tothom amb capacitat creativa hauria de poder desenvolupar-les, l’educació i la pedagogia són essencials i fonamentals.

També, entre d’altres, comentaris, destaquem els següents:

  • l’accés a la cultura és un dret;
  • l’obra anònima és molt revolucionària;
  • la cultura es crea quan hi ha col·lectivitat;
  • l’art no és racional, hem de generar nous símbols per combatre l’adoctrinament, amb pedagogia;
  • l’art fonamenta cultura, no es pot voler fer, passa;
  • els símbols que podem inventar avui serien revivificats no revisitats; cal reapropiar-nos d’aquests símbols antics;
  • el poeta no és el que fa poemes, el poema fa poetes, no s’ha de caure en l’especialització.

[Fotos de Ruth Barberan / Videoclip de Joel Morist, del col·lectiu CIGNE.]

Share Button
Comparteix això:Share on Facebook0Tweet about this on TwitterShare on Google+0Share on Reddit0Digg thisEmail this to someone
Tags: , , ,

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Optimization WordPress Plugins & Solutions by W3 EDGE