Resum

L’informe, en què han participat 25 autors i autores d’11 països, destapa l’escàndol ocult sobre com unes poques grans entitats comercials privades s’han fet amb el control de superfícies de terra cada vegada majors a Europa. També exposa com aquestes “elits agràries” han comptat amb l’ajuda activa d’una enorme injecció de fons públics en un moment en què la financiació pública en la resta d’àmbits està patint grans retallades. Si bé alguns d’aquests processos –especialment el de concentració de la terra– no són nous, s’han accelerat durant les últimes dècades, sobretot a Europa oriental. D’altra banda, també han aplanat el camí perquè a l’escena europea apareixi un nou grup d’actors, tant europeus com d’altres regions. Molts d’aquests actors estan vinculats amb les cadenes de productes alimentaris bàsics cada vegada més globals i tots ells busquen beneficiar-se amb la terra com a mercaderia cada vegada més sotmesa a l’especulació.

L’informe arriba, entre d’altres, a les següents conclusions:

1. La concentració de terres va en augment

La propietat de la terra a Europa s’ha tornat molt desigual i, en alguns països, assoleix nivells semblants als de Brasil, Colòmbia i les Filipines, països coneguts per la desigualtat en la distribució de la terra i en la riquesa basada en la terra. Mentre que a la UE es registren uns 12 milions de finques, les grans finques (100 hectàrees o més), que només representen el 3% del total, controlen el 50% de totes les terres de cultiu.

Aquesta concentració de propietat de la terra va començar fa dècades, però s’ha accelerat. A Alemanya, per exemple, d’un total de 1.246.000 finques el 1966-67 s’ha passat a amb prou feines 299.100 finques el 2010. D’aquestes, la superfície de terra que ocupen les finques de menys de 2 hectàrees es va reduir de 123.670 hectàrees el 1990 a només 20.110 hectàrees el 2007, mentre que les finques de 50 hectàrees o més van ampliar la seva superfície de 9,2 milions d’hectàrees el 1990 a 12,6 milions d’hectàrees el 2007.

A Europa oriental, la concentració de propietat de la terra s’ha accentuat especialment des de la caiguda del Mur de Berlin. Molts agricultors i agricultores estaven en fallida quan el seu país va entrar a la UE i els productes agrícoles de la Unió, altament subsidiats, van començar a inundar els seus mercats. Durant els primers sis anys, la majoria dels petits agricultors i agricultores ni tan sols tenia dret a sol·licitar subvencions de la UE, cosa que va alimentar encara més la venda de finques agràries. Aquí, una nova elit d’especuladors/inversors va aconseguir fer-se amb grans extensions de terra i riquesa. A Itàlia, per exemple, l’any 2009 el 0,29% de les finques van accedir al 18% del total d’incentius de la PAC, i el 0,0001% d’aquestes (és a dir, 150 finques) van acaparar el 6% de tots els subsidis. A l’Estat espanyol, el 75% dels subsidis repartits el 2009 van ser acaparats per amb prou feines el 16% dels principals productors. A Hongria, el 8,6% de les finques van obtenir el 2009 el 72% de tots els subsidis agrícoles.

Actualment, el sistema de subsidis de la PAC s’està canviant per oferir subvencions per hectàrea de terra agrícola. Aquesta mesura pot desencadenar conseqüències imprevistes i, entre altres coses, alimentar encara més l’acaparament de terres a l’Europa oriental i mediterrània, ja que marginarà les petites finques i seguirà bloquejant l’entrada de possibles nous agricultors i agricultores.

2. L’acaparament de terres és un fenomen creixent

En paral·lel a la concentració de terres han aparegut en escena nous actors que estan acaparant terres, sobretot a Europa oriental. L’informe destaca els casos d’empreses xines a Bulgària que es dediquen a la producció a gran escala de blat, de companyies d’Orient Mitjà a Romania que s’embarquen en la producció a gran escala de cereals i d’empreses europees que participen en l’acaparament de terres en molts països europeus amb diferents objectius, tant agrícoles com d’altre tipus. Molts d’aquests acords de terres a gran escala, igual que els seus equivalents a Etiopia, Cambodja o Paraguai, s’estan duent a terme amb secretisme i de forma poc transparent. Igual que en altres regions, “els acaparadors” són companyies nacionals i estrangeres, amb l’aparent participació de capital europeu, com serien empreses de l’agroindústria tradicional que controlen cadenes d’aliments bàsics i fons d’alt risc, quelcom no molt diferent del que succeeix a Llatinoamèrica o al sudest asiàtic.

Aquesta situació ha agreujat encara més la creixent tendència a la concentració en el control de la terra. Fora de la UE, a Ucraïna, els 10 majors latifundis controlen al voltant de 2,8 milions d’hectàrees, i varis oligarques posseeixen, cada un, varis centenars de milers d’hectàrees. A Sèrbia, els quatre majors terratinents posseeixen, en conjunt, més de 100.000 hectàrees.

A Europa s’estan acaparant terres per varis motius: producció de matèries primeres per a la indústria alimentària dominada per companyies transnacionals, indústries extractives, bioenergia, “acaparaments verds” com la construcció de grans hivernacles solars, expansió urbana, interessos immobiliaris, enclaus turístics i altres empreses comercials. A França, per exemple, cada any es perden més de 60.000 hectàrees de terres agrícoles per donar espai a carreteres, supermercats i creixement urbà o parcs d’atraccions. Moltes vegades, aquests són casos més dispersos d’acords de terres normalment més modestos. Però tots ells van sumant i també tendeixen a envair les terres agrícoles més fèrtils i productives.

3. S’està bloquejant l’entrada de nous agrícultors i agricultores (joves)

Aquesta és una dinàmica sense precedents de l’acaparament i la concentració de terres. L’estructura del sistema de subsidis de la PAC i les polítiques nacionals que l’acompanyen no fomenten que entrin al sector de l’agricultura nous agricultors i agricultores, joves en la seva majoria. Aquest ja era un problema greu abans, però ara, en el context de la creixent concentració i acaparament de terres, ha empitjorat. El sistema de subsidis de la PAC, tant el vigent com el previst, solidificarà probablement la barrera a un accés més democràtic a la terra i l’entrada a l’agricultura per part dels i les joves. L’accés a la terra és una condició bàsica per assolir la sobirania alimentària a Europa.

Si es pot llegir alguna nota positiva en la situació actual és que a tota Europa hi ha molts i moltes joves que desitgen dedicar-se a l’agricultura, malgrat l’extès mite que ja no hi estan interessats. Aquest creixent interès per dedicar-se a l’agricultura és en part fruit del creixent interès entre els joves per l’alimentació sana i local i l’agricultura sostenible.

No obstant, la dura realitat de les polítiques agrícoles europees significa que aquests futurs agricultors estan perdent petites parcel·les de terra o se’ls està negant l’accés a elles. Els guanyadors de la creixent concentració i acaparament de terres són les grans finques industrials, que s’aferren a un sistema agrícola que té importants costos ambientals i socials.

4. Les lluites agràries i populars estan creixent i estenen-se

Afortunadament, l’esperança d’aturar i revertir l’acaparament de terres a Europa es troba en molts dels mateixos grups socials que estan sent desposseïts i marginats. Tots els casos analitzats a l’informe destaquen com a tota Europa estan sorgint nous moviments, tant raurals com urbans, i integrats per persones de totes les ocupacions i classes socials. Les seves accions, com en moltes regions del món, són de caràcter defensiu davant la concentració i els acaparaments de terres, però també són de tipus propositiu i busquen ocupar terres i promoure alternatives. Entre d’altres, l’informe recull el cas de la comunitat de Narbolia, a Sardenya, que s’està mobilitzant contra l’ús de terres d’alt valor agrícola per albergar grans projectes d’hivernacles solars, i el cas de la lluita contra el projecte d’aeroport de Notre Dames des Landes, a la ciutat francesa de Nantes.

Pel que fa a lluites propositives, l’informe destaca el cas del Sindicat d’Obrers del Camp (SOC) a Andalusia, a través del qual agricultors sense terra estan ocupant col·lectivament terres i cultivant-les utilitzant tècniques agroecològiques, i de SoLiLA a Viena, on els i les joves s’estan mobilitzant i “okupant” terres urbanes fèrtils per a desenvolupar una agricultura sostinguda per la comunitat i horts urbans, evitant així que el seu ús es converteixi en projectes comercials urbans.

Aquestes lluites estan transformant els espais urbans i rurals en nous camps de batalla en la pugna per controlar la direcció que ha de seguir l’agricultura europea.

Conclusió

Un examen de les dinàmiques agràries a Europa apunta la necessitat de replantejar la idea convencional que els problemes de terres contemporanis només afecten el Sud Global. En primer lloc, posa de manifest que l’acaparament de terres és un tema de crítica importància avui en dia, però no és l’únic problema urgent i important en matèria de terres en el món; la qüestió de la concentració de la terra és igual d’urgent i important, i segurament és més significatiu, com a mínim en el context europeu.

En segon lloc, mostra que la concentració i l’acaparament de terres no només es produeixen en països “en desenvolupament” del Sud, sinó que ambdos fenomens s’estan donant a Europa avui en dia.

En tercer lloc, i com succeeix a altres llocs del món, apunta cap a l’esperança que inspiren les lluites populars contra la concentració i l’acaparament de terres a tota Europa. Aquestes lluites subratllen la creixent necessitat de seguir desenvolupant una lluita política veritablement transnacional contra els tancaments contemporanis d’un dels recursos més vitals per a la humanitat: la terra en què vivim.