Articles/Opinió / Col·lectivització

Autogestió i lideratge

Print Friendly, PDF & Email

[Un nou article de Xavi López García (Terrassa, 1977). Ha viscut Sant Cugat del Vallès i ara viu i està vinculat a la Serra de Collserola. Es dedica a l’escriptura i a la música. Actualment, prepara un llibre i diversos escrits sobre autogestió i cultura llibertària. S’ha vinculat a la CIC i a un projecte d’agricultura tradicional i permacultura a Can Santoi (Molins de Rei)]

És absurd negar la importància del lideratge, como ho és, òbviament, negar l’existència necessària de la dissensió i del conflicte. Allò que nega la cultura autogestionària actual és, però, la vinculació dels líders amb el monopoli de la presa de decisions. Per tant, nega també la vinculació del lideratge amb el monopoli del coneixement. Aquest últim sempre farà bascular la balança del costat en què es troba el líder, que disposa de més informació que els altres.

De tot això es dedueix que la qüestió del lideratge, com aquell del poder, està íntimament lligat als problemes que suscita l’autogestió. ¿Es tracta, doncs, de negar la utilitat dels caps en tots els processos de presa de decisions? ¿No és, més aviat, la jerarquia allò que neguem les i els que ens dediquem a practicar l’autogestió? La jerarquia i el lideratge són dos conceptes que, en la cultura oficial i naturalitzada en la qual vivim, apareixen tan units com els de propietat i privacitat. Però no hauríem de vincular-los tan a la valenta, sense haver desenvolupat abans una crítica profunda d’aquesta unió tan íntima.

Existeix una acusació típica a la tradició llibertària, molt arrelada en la mentalitat de la gent comuna, que diu que “algú, al capdavall, ha de manar”. Se’ns diu que sóm uns idealistes amb mentalitat d’adolescents quan imaginem un món sense caps. Però, en realitat, és tot el contrari. La història de l’estat, com a formació de domini polític, econòmic i social, ens suggereix la idea d’un ordre cultural amb un principi i un final, aleatori. I no precisament una necessitat històrica i “natural” que ens determina com a animals humans i no humans (doncs el domini l’exercim, també i sobretot, sobre els animals no humans).

Les enquestes, les votacions, no tenen gaire sentit quan tractem amb l’estat: la seva voluntat ja està acomplida abans de demanar-nos la opinió. L’estat és Déu, curiós davant les desviacions de les seves criatures, i si ens pregunta quins són els nostres desitjos, és pel seu fervor d’arribar fins la intimitat del molusc, fins la consciència més amagada i particular de l’ésser humà. L’estat és la ciència de l’estadística, que ens controla, ens converteix en números i xifres, ens fiscalitza. L’estat és el centre, però el centre no és al centre; el centre és a dalt. Se’ns pot preguntar fins i tot quin tipus d’estat volem, o si en volem un de blau o un de vermell; però mai se’ns preguntarà si volem un estat.

De la mateixa manera, mai se’ns pregunta si volem o no un cap. En la vida laboral, però, ni tan sols se’ns pregunta quin tipus de cap volem. Tot això vol dir que som nosaltres, gent comuna a qui han robat la possibilitat de decidir si i què volem escollir, qui ens hem de ficar dins l’embull de destriar entre lideratge i jerarquia. Aquí jo voldria fer una humil aportació.

La jerarquia es defineix per constituir un món apart, despatx oval o aula secreta, des d’on es prenen les decisions. És un àmbit trascendent, està situat més enllà, en un tros de món que vol pertànyer al cel. L’origen teològic de la jerarquia és una cosa evident; o potser és a l’inrevés, i la teologia té l’origen en un ordre social jeràrquic. El que és segur és que totes dues beuen de les mateixes fonts i s’alimenten l’una a l’altra.

El lideratge, tanmateix, és una altra cosa. El o la líder, el o la cap, en moltes societats mal anomenades “primitives” que, fins i tot avui en dia, persisteixen, era separat del poder de decisió i de l’aura de divinitat, mitjançant una sèrie de mecanismes orientats a rebutjar l’obediència. L’antropòleg francès Pierre Clastres va dedicar bona part de la seva vida a estudiar aquestes societats sense estat, especialment les de l’Amazònia, tot negant l’argument que es tractava de societats “menors d’edat”, anteriors al sorgiment de l’estat, i per tant, més “precàries”. 

[…] si les societats primitives éren societats sense Estat, no era en absolut per incapacitat d’assolir l’edat adulta, que marcaria la presencia de l’Estat, sinó clarament per rebuig d’aquesta institució. Ignoraven l’Estat perquè no el volien; la tribu mantenia separat al cap del poder […] Societats que rebutjaven l’obediència; així éren les societats primitives…[i]

El pas del cap a l’home d’Estat és el que motivava l’aïllament d’aquells que pretenien separar-se de la comunitat tot concentrant el poder de decisió, els mitjans de decisió. Si bé, en tota societat existeixen forces que s’orienten cap a un acaparament del poder, l’important era que el poder no assolís una estabilitat, un centre determinat, a partir del qual es formessin cossos especialitzats en la presa de decisions, separats de la comunitat-població, propietaris de la llei, del dret i de la violència “legítima”.

Un altre antropòleg, Richard-Borshey-Lee, va arribar a semblants conclusions als seus estudis sobre el bosquimans ¡kung, a l’Àfrica sud-occidental:

En les societats igualitàries, com les dels ¡kung del desert de Kalahari, s’exposen les activitats del grup, es fan plans i s’arriba a decisions, tot sense un focus clar d’autoritat o influència. Un examen més proper, però, mostra que existixen patrons de lideratge […] En les discussions del grup, aquestes persones poden atrevir-se a parlar més que les altres, els altres els poden fer concessions, i hom té la sensació que les seves opinions ténen un poc més de pes que les de la resta… Siguin quines siguin les seves capacitats, els líders ¡kung no ténen autoritat formal. Només poden persuadir, mai imposar la seva voluntat als altres.[ii]

Quant més ens apropem al concepte d’autogestió, més ens adonem de la oposició entre el concepte d’estat i el de democràcia. L’estat imposa l’autonomia d’una classe política i econòmica per sobre de la comunitat; enfonsa aquesta última en una situació d’espera constant i de participació precària. L’estat és la negació de la democràcia.

Més que una “estrella de cine”, com definien els filòsofs Guattari i Deleuze al líder tribal,[iii] el lideratge ha d’emergir de la pròpia comunitat. Perquè les comunitats autèntiques ténen els seus propis patrons organitzatius, que tendeixen a prioritzar la horitzontalitat i a negar la jerarquia. No ens els hem d’inventar, aquests patrons; són allà des de sempre, tot i que els costums i les “tradicions” educatives ens hagin dit que són patrons “primitius” i passats de moda. En el fons, són els únics que ens poden retornar l’autonomia col·lectiva i individual.

Però el lideratge, fins i tot dins la tradició llibertària, s’ha separat de la comunitat. Molts líders anarcosindicalistes van “imitar” els patrons organitzatius de les elits estatals durant la guerra civil, per necessitat, per incompetència, per egoïsme o per falta de temps. Això els separà de les bases barrials, i va dividir la cultura llibertària enmig d’una guerra fatal. També en l’etapa del moviments obrers de la transició espanyola els líders “naturals” van ser captats per les noves estructures del poder “democràtic”.[iv] Mitjançant el bloqueig de l’autogestió de les comunitats obreres, els líders sindicals es van anar convertint en homes de burocràcia, sotmesos a uns patrons organitzatius que els “capturaven” i els neutralitzaven com a possibles agents subversius. En aquest sentit, i per acabar, hauríem de seguir tenint en compte que la funció dels i les “líders” dels moviments autogestionaris té uns referents ben moderns dins el conegut lema zapatista: “manar tot obeïnt”.


Notes

[i] Pierre Clastres, La sociedad contra el Estado, edició en pdf: https://anarkobiblioteka3.files.wordpress.com/2016/08/la_sociedad_contra_el_estado_-_pierre_clastres.pdf

 

[ii] Richard Borshay Lee, “Eating Christmas in the Kalahari”, article publicat a Natural History, desembre de 1969. Edició en pdf: http://www.waketech.edu/sites/default/files/libraryfiles/ereserves/ant220/kalahari.pdf

 

[iii] Gilles Deleuze i Felix Guattari, “Tratado de nomadología. La máquina de guerra”, dins Mil Mesetas. Capitalismo y esquizofrenia, pàgines 365-368, edició online: http://edwardium.com/wp-content/uploads/2016/05/151653352-Mil-Mesetas-Capitalismo-y-Esquizofrenia-Deleuze-y-Guattari.pdf

 

[iv] Enrique Leyva, Iván Miró, Xavier Urbano, De la protesta al contrapoder, Virus, Barcelona, 2007, edició en pdf: http://www.fbofill.cat/sites/default/files/1423.pdf

 

Share Button
Comparteix això:Share on Facebook12Tweet about this on TwitterShare on Google+0Share on Reddit0Digg thisEmail this to someone
Tags: , ,

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Optimization WordPress Plugins & Solutions by W3 EDGE