Col·lectivització

Sonya Torres. Dones lliures

Aquest article també està disponible en: Castellà

Print Friendly, PDF & Email

Aquest dijous 21 de novembre, Sonya Torres ens parlà de les dones, lliures i revolucionàries dins del cicle de xerrades/debat del Fem-lo Comú d’AureaSocial dedicat a la memòria històrica. La conferenciant és doctora en Història de l’Art i professora d’Història. Ha estat membre d’investigació i docència a la UAB i a la Universitat Pompeu Fabra. Com a investigadora de l’anarquisme, ha aprofundit en el tema de les dones en el moviment llibertari i les «Dones Lliures» i ha publicat estudis sobre les lluitadores anarquistes Luce Fabbri y Lola Iturbe.

[Fotos de Carolina Zerpa.]

 [Fotos de Carolina Zerpa.]

Per a Torres, per començar a entendre els inicis del feminisme cal anar al període de la Revoluciño Francesa, quan es demana l’admissió de les dones als Estats Generals, una important institució representativa del regne, en forma d’assemblea convocada pel rei i on acudien representants de cada estament. En aquest període destaca Olympe de Gouges (de nom real Maria Gouze, 1748-1793), que el 1791 escrigué la seva famosa Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadana com a reacció a la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà que només reconeixia la condició de ciutadania als homes i deixava les dones en una situació d’inferioritat. Per les seves idees polítiques va ser guillotinada el 3 de novembre de 1793 acusada de ser l’autora d’un cartell girondí.

Tanmateix, la lluita per aconseguir que les dones poguessin votar va durar més de cent anys. D’aquesta època cal parlar de Flora Tristán (1803-1844), escriptora i activista social francesa, considerada una de les fundadores del feminisme modern (mare d’Aline, al seu torn mare del pintor Paul Gauguin). El seu discurs apel·la al sentit de justícia universal de la humanitat, en general, i dels homes, en particular (ja que són els dipositaris del poder i la raó), perquè accedeixin a canviar una situació que acaba tornant-se també contra ells. «La llei que esclavitza a la dona i la priva d’instrucció, us oprimeix també a vosaltres, homes proletaris. (…) En nom del vostre propi interès, homes; en nom de la vostra millora, la vostra, homes; en fi, en nom del benestar universal de tots i de totes us compromet a reclamar els drets per a la dona» (L’Union Ouvrière). Mantenint la continuïtat amb el pensament d’autores anteriors, Flora Tristán imprimeix al seu feminisme un gir de classe social, que en el futur donaria lloc al feminisme marxista. Va ser la creadora de la consigna «Proletaris del món, uniu-vos»i esdevingué la primera dona a parlar del socialisme i de la lluita dels proletaris. De fet, Karl Marx li va reconèixer el seu caràcter de «precursora d’alts ideals nobles».

Una altra lluitadora, segons explicà Sonya Torres, fou Louise Michel (1830-1905), escriptora, poetessa i educadora, va ser una destacada anarquista francesa i una de les principals figures de la Comuna de París, la primera a enarborar la bandeja negra que, sota el seu impuls, es va convertir en el símbol del moviment anarquista. Preocupada per l’educació infantil, Michel es va dedicar a l’ensenyament fins el 1856 i va desenvolupar una activitat literària, pedagògica, política i activista important, com ho demostra el fet que va participar activament en els esdeveniments de la Comuna de París en la primera línia de suport. Capturada al maig, va ser deportada a Nova Caledònia, on el seu pensament es va tornar anarquista. Va tornar a França el 1880, i, molt popular, multiplicà les seves manifestacions i reunions en favor del proletariat. Era controlada per la policia i va ser empresonada diverses vegades, però va continuar sense descans un important activisme polític a França fins a la seva mort a l’edat de 74 anys.

Quant al moviment sufragista cal esmentar Emmeline Pankhurst (Goulden, de soltera; 1858-1928), una de les fundadores del moviment sufragista britànic, que el 1852 va fundar la Lliga pel Dret al vot de la Dona i el 1903 la Unió Política i Social de la Dona. les seves tàctiques la van portar diverses vegades a la presa, com quan la van alimentar a la força en el curs d’una vaga de fam. Va morir el 1928 després que al Regne Unit s’aprovés el dret al vot femení.

A Catalunya, el primer terç del segle XX, van ser pioneres figures de la burgesia catalana com Dolors Monserdà o Francesca Bonnemaison, més lligades a la promoció de les dones des del catolicisme, perquè, de fet, el pes de l’Església era nolt gran i feixuc. Tanmateix, l’any 1917 dones com Carme Karr van defensar el sufragi femení des de la revista Feminal. Karr, fundadora de la revista, va ser també la iniciadora a Barcelona de l’ANME (Asociación Nacional de Mujeres Españolas) i va ser una de les poques dones a l’Estat espanyol que es va reconèixer en les sufragistes britàniques i americanes, que es titllaven aquí de poc femenines i massa radicals. El 16 d’abril de 1933 van votar per primer cop les dones de Canet de Mar fent ús del dret al vot aprovat a la Constitució de 1931, en un referèndum sobre la construcció del mercat municipal. Emília Doménech, mestra i feminista del poble, va ser una de les principals promotores.

L’ANME va ser l’organització feminista més important de l’època i del 1920 al 1931 va ser molt activa per aconseguir el vot.  A l’inici de la Segona República, diputades com Clara Campoamor i Victoria Kent van ser membres de l’ANME. En els debats parlamentaris sobre la inclusió del sufragi femení a la Constitució de 1931, Clara Campoamor va lluitar sola, ja que Victoria Kent s’hi va oposar seguint la disciplina del partit, és a dir, al·legant que el vot de les dones donaria la victòria als partits de dretes per estar massa influenciades per l’Església. Tot i això, Campoamor va defensar el vot de les dones i va guanyar el sufragi femení per 161 vots a favor i 121 en contra, l’1 d’octubre de 1931.

A les eleccions de 1933 va guanyar la dreta a causa de la divisió de les esquerres, tot i que sempre se’n va culpar el fet que poguessin llavors votar les dones –fins i tot des de les files anarquistes–, però després no es va rectificar quan el Front Popular va guanyar les eleccions l’any 1936. De fet, en el context llibertari, les reivindicacions feministes seran menystingudes de forma reiterada. Per a Campoamor, la lluita contra els privilegis masculins no és una lluita per esdevenir homes, sinó per «aconseguir la llibertat de ser dona». Un canvi significatiu, segons Sonya Torres, que va suposar una revolució i que es va avançar als temps.

Sonya Torres també ens explicà la introducció de la dona al món laboral a partir de la Revolució Industrial, que comportà la incorporació de milers dones amb salaris misèrrims i condicions de treball molt dures i que, alhora, va suposar les primeres vagues (per exemple el 1881 al sector tèxtil a Catalunya) amb què es van poder establir tímides millores, com per exemple jornades de treball màximes d’11 hores o 4 setmanes de permís després del part, a més d’augmentar l’edat dels infants per accedir al món del treball. Les constants vagues a principis de segles van ajudar a augments salarials i reducció de jornada fins a 60 hores setmanals (1913) o l’inici dels subsidis per maternitat (1920). De sempre, la incorporació de la dona al món del treball assalariat s’ha considerat com una feina «suplementària», amb sous que de mitjana eren un 40% inferiors a la mitjana salarial masculina.

Dins el món del sindicalisme també s’ha trigat molt perquè les dones hi siguin en pla d’igualtat. Durant molt de temps, en el context del món anarcosindicalista es tenia la idea que el rol de la dona era a la llar i fins a Teresa Claramunt no trobem cap dona que reivindiqui la igualtat, els rols en la divisió del treball a la família i la paritat salarial. L’ideal llibertari, en aquest sentit, es contradeia amb els seus propis principis. De fet, el 1918, al congrés de la CNT, no hi ha ni una sola dona delegada.

Teresa Claramunt (1862-1931), pionera del feminisme obrerista anarquista, lluitadora incansable en el ram tèxtil al Vallès, fou una de les fundadores de la Revista Blanca i defensora de la lluita comuna d’homes i dones contra el capitalisme.

Una altra persona que lluità pels drets de les dones, tant en món laboral com en multitud d’aspectes, fou na Frederica Montseny (filla, pecisament, de Teresa Claramunt), la primera dona ministra d’Europa, membre del comitè regional de la CNT-FAI, del grup de Dones Lliures (Mujeres Libres) i impulsora de llocs d’acollida per a la infància, menjadors pera les embarassades o la llei de l’avortament.

Torres, d’altra banda, defensà Buenaventura Durruti de les crítiques que sempre se li han llençat a sobre pel fet que obligués les dones que hi havien anat a retirar-se del front durant la Guerra Civil. Segons aquesta historiadora, Durruti era molt considerat i respectuós amb les dones i la retirada a la rereguarda de les dones va respondre a necessitats sanitàries al front, ja que segons sembla hi havia més baixes per malalties venèries que per trets.

De dones contemporànies, Sonya Torres cità Lola Iturbe (1902-1990), una de les fundadores de Mujeres Libres, autora de Tierra y Libertad.

Quant a les perspectives de futur, Torres digués que cal fer pedagogia i deseducació per retrobar la dona arreu, foragitada des del sistema patriarcal i l’educació masclista, i, especialment, a la llar amb els fills, on de ben menut s’aprenen models i referents. Ella és molt partidària, també, d’explorar la creació literària i artística, especialment la poesia –que practica–, i, quan cal, fer escarnis (escraches) d’institucions i/o grups que difonen el manteniment del sistema partiarcal. El boicot i les denúncies són important per lluitar-hi en contra. Considera, igualment, que el sindicalisme i el cooperativisme són bàsics. Finalment, reivindicà la dona ha de poder decidir si vol defensar-se ella mateixa i que la lluita pels drets l’han de fer les mateixes dones.

Share Button
Comparteix això:Share on Facebook0Tweet about this on TwitterShare on Google+0Share on Reddit0Digg thisEmail this to someone
Tags: , ,

One Comment

  1. Alejandro Lopez-Gil says:

    Bona tarda,

    M’agradaria saber si es possible obtenir el correu de la Sonya Torres Planells, que va donar la xerrada “Sonya Torres. Dones lliures”.
    La vaig conèixer personalment per un tema de la seva tèsi doctoral però l’he perdut la pista i voldria contactar de nou amb ella.
    Moltes gràcies,

    Alejandro López-Gil Serra

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Optimization WordPress Plugins & Solutions by W3 EDGE