Articles/Opinió / Revolució Integral

«Revolució Integral», la visió de Félix García Moriyón

Aquest article també està disponible en: Castellà

[Pel seu interès en relació amb la historiografia sobre la Revolució Integral, reproduïm un fragment del llibre Del socialismo utópico al anarquismo, de Félix García Moriyón (Terramar Ediciones, 2008).]

És fàcil adonar-se, per tant, de l’amplitud de la revolució en el pensament anarquista. Pocs moviments socials contemporanis van parar atenció a tants aspectes de la vida de les persones i van procurar contribuir a la seva modificació; des dels econòmics i polítics, fins els temes de la família, l’educació, la sexualitat, el naturisme, la divulgació científica, és a dir, tot allò en què podien veure un progrés1. Això contribueix també a donar més varietat al moviment i a què, en algun moment, es perdi el criteri de delimitació que permet diferenciar els anarquistes d’altres grups o corrents; o, inclús, a què persones no vinculades amb l’anarquisme però dedicades a algun aspecte concret dels que mencionàvem, pugui ser considerada, erròniament, com anarquista.

La revolució ha de ser, per tant, integral; és a dir, ha d’afectar totes les dimensions de la vida social i individual. No n’hi ha prou amb destruir el poder polític organitzant una societat federal i autogestionària, encara que sigui imprescindible i inclús el més important; tampoc n’hi ha prou amb suprimir la propietat privada dels mitjans de producció i recuperar la gestió col·lectiva de l’economia, encara que sense aquesta socialització no hi hauria revolució. Les persones no canvien només perquè canviïn les estructures socials, encara que sense canviar aquestes estructures no serà possible instaurar una societat fraterna. Per construir una societat diferent fan falta persones diferents; són molt fortes les tendències egoistes i autoritàries de les persones, com per pensar que desapareixeran ràpidament. Aquestes són les dures paraules dirigides per Jean Grave al sindicalisme no revolucionari ni integral:

Mentre no es faci altra cosa que discutir els salaris, l’explotació no és perillosa. Els obrers que accepten l’actual ordre de coses, satisfets amb les concessions que se’ls atorguen, no aspiren a una societat millor i les concessions aconseguides no minven en res els privilegis de la burgesia. Almenys aquest és l’interès de les classes dominants. Una revolució l’objectiu de la qual, concretat en l’estómac i no en el cervell, no fos altre que el de saquejar els productes acumulats per gaudir-los sobre la pila d’aquells que han passat fam, correria el perill de no anar més enllà d’una borratxera, sense arribar a ser una revolució social, doncs quan els revolucionaris estiguessin farts es deixarien enganyar pels xerrameques i els cobdiciosos.”2

La revolució pretén, per tant, incidir en tots els nivells i no es redueix a problemes organitzatius. Els anarquistes són conscients que l’autogestió, com el federalisme, que ells consideren fonamental, pot estar totalment buida de continguts socialistes. Per això cal modificar la producció econòmica, les obres col·lectives i les mentalitats col·lectives, en una llarga i pacient tasca3.

La Revolució és la creació de nous instituts, de noves agrupacions, de noves relacions socials; la Revolució és la destrucció de privilegis i monopolis; és un nou esperit de justícia, de germanor, de llibertat que ha de renovar tota la vida social, elevar el nivell moral i les condicions materials de les masses cridant-les a prendre, per la seva pròpia labor directa i conscient, la determinació dels propis destins. Revolució és l’organització de tots els serveis públics realitzada per aquells qui treballen en ella en interès propi i en el públic; Revolució és l’anulació de tots els llaços coactius i l’autonomia dels grups, dels municipis i de les regions; Revolució és la federació lliure creada per l’impuls de la germanor, dels interessos individuals i col·lectius, de la necessitat de producció i defensa; Revolució és la constitució de múltiples agrupacions lliures que corresponen als ideals, els desitjos, les necessitats, els gustos de tot tipus existents entre la població; Revolució és la formació i la dissolució de mil cossos representatius de barris, municipis, regions i nacions que, sense tenir poder legislatiu algun, serveixen per donar a conèixer i harmonitzar els desitjos i els interessos de gent propera i llunyana i que actuen mitjançant informacions, consells i exemples. La Revolució és la llibertat provada en el gresol dels fets, i dura mentre dura la llibertat, o sigui, fins que altres, aprofitant el cansament que sobrevé les masses, les inevitables desil·lusions que segueixen les esperances exacerbades, els possibles errors i culpes dels homes, aconsegueixin constituir un poder que, sostingut per un exèrcit de conscriptes i mercenaris, imposi la llei, detingui el moviment en el punt en què es troba i comenci la reacció.”4

Revolució integral, és a dir, revolució que ha de canviar tant l’interior de l’home com les condicions exteriors que l’oprimeixen, que ha de projectar-se cap a un futur diferent i obert, però també fer-se present avui, aquí i ara, trencant les cadenes que ens alienen; revolució que ha d’afectar tota la vida de l’individu, no només la seva vida sindical o “política”, sinó també la familiar. Tasca que, per tant, es converteix en infinita i permanent:

és inesgotable, és infinita i molt suficient per satisfer els esperits i els cors més ambiciosos. Ser instantani i imperceptible enmig de l’oceà sense ribes de la transformació universal, amb una eternitat ignorada al darrere i una eternitat desconeguda al davant, l’home pensant, l’home actiu, l’home conscient de la seva humana missió roman altiu i en calma en el sentiment de la seva llibertat que conquereix per ell mateix, il·luminant, ajudant, emancipant, rebel·lant en cas de necessitat el món al seu voltant.”5

Busquem l’home nou, enfilem-nos animosos pels abruptes riscos; que la fe, no obstant, no ens cegui fins el punt d’oblidar que no hi ha un final per al desenvolupament humà; que l’ideal s’allunya a mesura que ens apropem a ell; que el cim, finalment, és inaccessible. Però obrim de bat a bat les portes del nostre enteniment, reunint en una àmplia síntesi el contingut de l’aspiració suprema, de la qual no són més que elements components totes aquestes doctrines parcials que semblen dividir les falanges que preconitzen una societat lliure. El desenvolupament integral de la personalitat, l’anarquisme sense prejudicis, sense particularisme, aquesta és l’expressió genèrica, universal, positiva, de tantes i tantes tesis, sembla que divergents, dels nostres joves, dels nostres precursors i dels nostres propagandistes.”6


Notes

1 F. García, “Pensamiento anarquista español: individuo y colectividad” (Universidad Complutense, Madrid, 1979), pàg. 769.

2 C. Díaz, “El anarquismo como fenómeno político-moral” (Zero, Madrid, 1978), pàg. 92.

3 R. Furth, “Formas y tendencias del anarquismo” (Acción Directa, Buenos Aires, 1970), pàg. 64.

4 E. Malatesta, “Vida e ideas”, selecció i estudi de V. Richards (Tusquets, Barcelona, 1975), pàg. 217.

5 M. Bakunin, “Obras”, Vol. III, Presentació: C. Díaz. Pròleg: M. Nettlau. Trad. D. Abad de Santillán. Inclou: “Federalismo, socialismo y antiteologismo” i “Consideraciones filosóficas” (Júcar, Madrid, 1977), pàg. 122.

6 R. Mella, “Obras completas. Ideario” (Toulouse, 1975), pàg. 68.

Share Button
Comparteix això:Share on Facebook0Tweet about this on TwitterShare on Google+0Share on Reddit0Digg thisEmail this to someone
Tags: , ,

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Optimization WordPress Plugins & Solutions by W3 EDGE