[Aquest article de Joám Evans Pim ha estat publicat en gallec-portugès a la revista 15/15\15.]
Davant les temptatives desesperades per donar continuïtat a l’engranatge estatal, representades per les proclames verbals en favor d’un procés constituent i la banal retòrica de participació i democràcia real, és hora de reconsiderar les alternatives que ofereix aquest particular moment històric de crisi sistèmica i col·lapse energètic. Enfront de la via que procura incrementar encara més la dependència de les persones de l’estat i del capitalisme (il·lustrada per projectes com la renda bàsica universal) i fabricar una nova legitimitat estètica per a les seves institucions totalitàries, és necessari desenvolupar la independència des de baix minant la legitimitat i autoritat que nosaltres mateixos conferim a l’estat que ens domina. No pot haver-hi ruptura democràtica si existeix continuïtat de l’estat i, per tant, negació de la democràcia. La democràcia com a autogovern se sustenta en la sobirania de les assemblees, a Galícia anomenades històricament concelhos (consell obert), antítesi del totalitarisme estatal que s’amaga darrere les seves diverses màscares: la democràcia orgànica feixista, la democràcia popular estalinista, la democràcia liberal o parlamentària occidental, la democràcia guiada de Rússia o Indonèsia, etc.
El doble procés de ruptura democràtica amb l’estat i el capitalisme, que es fonamenta en la voluntat d’autogovern i autogestió, no ha de visualitzar-se com una cosa brusca i determinant, fruit d’un acte banal com pot ser l’exercici del ritual electoral o d’una recreació del fetitxe de la presa de la Bastilla. Parlaments i fortaleses, privats del poder simbòlic que els confereix la nostra obediència, són amb prou feines ciment i paper (que, com aviat descobrirem, no són comestibles). Al contrari, anomenem procés desconstituent al moviment lent, dispers i descentralitzat que sostreu progressivament poder, legitimitat, autoritat i efectivitat al quadre jurídic-polític-econòmic que sustenta l’existència de l’estat (en aquest moment, l’espanyol i europeu), inclosos el seu text constitucional i tota la legislació, institucions polítiques i econòmiques i jerarquia administrativa que d’ella emanen directa o encobertament. Aquest procés no busca reformular o substituir aquest aparell estatal per un altre, sinó construir, de forma paral·lela i en el seu detriment, institucionalitats alternatives per a l’autogovern assembleari comunitari i l’autogestió de les necessitats bàsiques, fent possible el desenvolupament de societats al marge de l’estat, contra l’estat, sense estat.
Trencant amb el mite de la presa de les institucions estatals amb l’objectiu manifest de la seva transformació revolucionària, que ha portat al perfeccionament del seu sistema de dominació, el procés desconstituent té com a objectiu la seva liquidació, lenta i plena d’obstacles, però irreversible. Rebutjant la visió monolítica del poder i de l’autoritat i percebent que la continuïtat del sistema estatal constitucional depèn, en última instància, de la nostra lleialtat i complicitat amb el règim, tenim el dret i el deure de rebel·lar-nos contra un ordre constitucional que destrueix lentament el teixit social, la terra i la pròpia naturalesa humana. Aquest dret i deure de rebel·lió ha de traduir-se en la no cooperació social, econòmica i política, en la desobediència civil i en l’establiment de noves institucionalitats al marge de l’estat. Davant la usurpació constant de recursos i dignitat, la insurrecció econòmica es converteix en necessitat, concretada per innombrables pràctiques com les que il·lustra l’última edició del Manual de desobediència econòmica (2015).
A Galícia les comunitats veïnals preexistents i de nova creació són un espai natural per a la configuració de les fórmules d’autogovern i autogestió comunitària que poden contribuir a donar un major impuls al procés desconstituent. Avui existeixen aproximadament 3.000 comunitats veïnals amb monts en mà comuna, que posen sota la lògica assembleària més de 700.000 hectàrees, a les quals hem de sumar unes altres 400.000 que podrien estar encara per classificar formalment. És cert que una part important d’aquestes comunitats estan moribundes a causa de la desertificació que sofreix el rural que les deixa sense gent, a causa dels convenis amb l’administració que les deixa sense béns que gestionar, a causa de les lògiques d’explotació capitalista que desnaturalitzen la seva lògica d’autosuficiència o a causa dels abusos de poder i ingerències polítiques que minen les bases de l’autogovern comunitari. No obstant això, moltes comunitats estan demostrant com aquests durs cops, fruit del desenvolupisme i de l’expansió de l’estat en les esferes en les quals abans prevalia la sobirania comunitària, són reversibles.
Els Estatuts adoptats recentment per algunes comunitats veïnals, fugint de la praxi promoguda per l’administració estatal, defineixen la seva naturalesa com a “institució consuetudinària de sobirania” sustentada en els següents principis: “les relacions equitatives basades en la llibertat, apostant pel suport mutu, la solidaritat, la confiança, el respecte i la fraternitat; l’autoorganització a través de la sobirania de l’assemblea; la recuperació d’allò públic com a bé en mà comuna, estenent el model cooperatiu autogestionari a totes les necessitats bàsiques de la Comunitat; la recuperació d’una economia basada en la cooperació i en les relacions de proximitat; i l’aplicació dels principis de cooperació, conservació i respecte en la nostra relació amb la natura, de la qual formem part, assegurant la bona convivència amb els restants éssers vius.” Moltes altres comunitats realitzen aquests principis en la seva pràctica quotidiana, trencant relacions de dependència en àmbits com l’alimentació, l’energia, l’habitatge i la cultura i buscant solucions col·lectives per a les economies domèstiques, especialment en termes de producció, consum i finançament.
A més del mont veïnal en mà comuna, un àmbit transcendental per al procés desconstituent és la possibilitat de crear comunitats veïnals en règim de mà comuna sense necessitat d’existir un mont classificable com a tal. Això obre les portes d’aquesta figura consuetudinària, que tradicionalment incloïa des de molins i forns fins a tavernes, salines o bestiar, als àmbits urbans i a nous projectes autogestionaris, que s’acollirien no només a la lògica assembleària, sinó que també estarien subjectes a la protecció dels béns amb el mateix caràcter imprescriptible, inalienable, indivisible i inembargable a perpetuïtat del que gaudeixen els monts veïnals. La creació d’aquest tipus de comunitats conforme el dret consuetudinari (que fins i tot apareix recollit en el Títol V de la Llei de Dret Civil de Galícia), és una via més per dotar-se de capacitat jurídica i autonomia que tot just s’està començant a explorar. La innovació de la praxi jurídica de moltes iniciatives autogestionàries, com poden ser les cooperatives integrals, evidencia la necessitat de buscar les fórmules més impermeables a l’escrutini, fiscalització i usurpació estatal.
La pròpia Cooperativa Integral Catalana és un bon exemple, per bé que encara està en les seves primeres fases de desenvolupament, ja que articula una multiplicitat d’iniciatives tant a nivell territorial (assemblees bioregionals, ecoxarxes, nuclis d’autogestió local i projectes autònoms) com sectorial (alimentació, autoocupació, finançament, tecnologia, educació, habitatge, salut i transport). A Galícia, una Mancomunitat que articulés una xarxa extensa de comunitats veïnals i iniciatives autogestionàries sota principis similars podria tenir un immens potencial. No és una idea nova, i de fet A. Vilar Ponte ja havia escrit en el periòdic A Nossa Terra el gener de 1927 sobre: “l’atrevida concepció d’un possible règim de soviets parroquials que, mancomunats, serien capaços de fer de Galícia un poble orgànic, un tot viu i harmònic, sense estat, a l’estil dels estats d’avui”. Dos anys abans, al Congrés d’Economia Gallega de 1925, V. Risco i H. Costas proposen que: “Cada parròquia podrà, i fins i tot haurà de, constituir-se en cooperativa de producció i consum, governada per l’Assemblea o el Consell de Veïns […], contribuint els seus rendiments amb el sustent de les necessitats de la parròquia i amb la millora de la mateixa en tots els aspectes”.
A la llum de la tradició i de la realitat present, no resulta impensable recuperar per a la lògica autogestionària una multiplicitat d’àmbits de les nostres vides a través de les possibilitats que ofereixen les comunitats veïnals i una confederació de les mateixes sota la forma de Mancomunitat. El sistema d’adoctrinament estatal dels nens i nenes pot ser rebutjat en favor d’escoles comunitàries, seguint el llegat de les antigues escolas de ferrado, procurant una cobertura jurídica comuna. El monopoli elèctric pot ser trencat facilitant instal·lacions micro-hidroelèctriques comunitàries i inclús recuperant per al control comunitari instal·lacions industrials. L’especulació immobiliària, els desnonaments i la desertificació rural poden ser combatuts amb un banc de cases obertes, utilitzant contractes de cessió d’ús i altres possibilitats legals. La barbàrie de les grans superfícies comercials, de les multinacionals del menjar escombraria i de la destrucció dels petits productors es pot combatre amb centrals d’abastiment i economats en mà comuna i segells participatius de garantia, entre d’altres iniciatives. L’extorsió fiscal de l’estat s’evadeix ampliant les relacions de reciprocitat i ajuda mútua, l’autoproducció (garantint l’accés a l’hort bàsic universal), i l’ús de monedes socials per a l’intercanvi, el crèdit mutu i el finançament comú de projectes comunitaris. La inseguretat jurídica i comunitària es redueix establint tribunals d’arbitratge i justícia restaurativa i un cos autònom de guàrdia rural. Qualsevol àmbit en el qual l’autogestió al marge de l’estat resulti avui per a moltes impensable pot en realitat ser retornat a les mans de les comunitats si aconseguim tornar a creure en nosaltres mateixos com a subjectes polítics plens, segant les cadenes de la infantilització perpètua a la qual ens postrem.
Altres comunitats en altres parts del món han demostrat com això és possible. A més dels Municipis Autònoms Rebels Zapatistes o els Consells Democràtics del Kurdistan, que van instaurar institucionalitats paral·leles en contexts de duríssima repressió i inclús de guerra oberta, altres comunitats van decidir apostar decididament pel seu autogovern integral, desafiant i negant la legitimitat de les pràctiques i institucions estatals. També a Mèxic el municipi mixoacanès de Cherán K’eri va expulsar el 2011 polítics i policies, instaurant un sistema d’autogovern assembleari i promovent l’autosuficiència dels seus 16.000 habitants. En aquesta ocasió, incapaç de restablir el seu domini, l’Estat es va veure forçat a cedir, reconeixent com a legítim el sistema d’autogovern establert per la comunitat i obrint la caixa de Pandora perquè nombroses comunitats facin passes similars. Aquí, on la uniformitat jacobina i la lògica estatal cartesiana no pot assimilar la pèrdua de control sobre un centímetre del seu territori nacional o sobre el més minúscul esglaó de l’administració estatal (com podrien ser les entitats locals menors o juntes veïnals), les comunitats veïnals ofereixen un espai singular, amb suficient vitalitat, recursos i legitimitat popular per emprendre el procés desconstituent.
La visió que guiava una part del moviment d’alliberament nacional indi, com il·lustra Gandhi el 1946, es fonamentava en què: “La independència comença des de baix. Cada vila ha de ser autosuficient i capaç de gestionar els seus propis problemes, incloent la capacitat de defensar-se de la resta del món si fos necessari”. Aquest procés d’independència des de baix no té com a requisit previ cap declaració institucional, consentiment del superior o esdeveniment catalitzador, malgrat necessita la voluntat d’individus i col·lectivitats per iniciar-lo, com ja està succeint en la pràctica. Per a molts gandhians d’aleshores, la independència formal (una simple formalitat del dret internacional) es conquistaria, si tingués alguna rellevància, quan la majoria de les comunitats del país practiquessin de fet el seu autogovern integral. No obstant això, com va sancionar el propi Gandhi al seu Testament (1948), la “independència política” va transformar el moviment en una estèril màquina parlamentària que havia renunciat a “conquerir la independència social, moral i econòmica de l’Índia entesa com les seves 700.000 viles”. És un avís per a navegants, recuperat per Öcalan en els seus principis del Confederalisme Democràtic com a “paradigma social no estatal” o “sistema de democràcia sense estat”.
Per tal que el cicle electoralista que porten les eleccions generals del 20 de desembre (i que a Galícia donarà els seus últims cops de cua el 2016) s’obre, precisament amb el Solstici d’Hivern, nit més llarga de l’any i començament lent del retorn del Sol i la llum, una nova etapa. Obtinguts els rèdits màxims que la manipulació política del sentiment de frustració ha permès, sense haver cap altre lloc cap on dirigir les energies del 15M i altres moviments socials, desemmascarats amb la destral els miratges de ruptura democràtica, democràcia real i procés constituent, s’obre pas un nou germinar, més fort i conscient, capaç de reconvertir les mentides i falses promeses en combustible per al foc nou. Comença el procés desconstituent.
Comentaris recents