Articles/Opinió

Perspectives per a una economia autogestionària. Apostant pel futur

Crits, laments, insults. Les porres policials pugen i baixen. La gent sua, la sang es vessa, algú plora, el grup d’homes i dones asseguts, amb els seus braços entrellaçats, tracta d’aguantar unit l’envestida dels agents de la llei que, acompanyats dels funcionaris judicials i dels advocats ufans del Banc propietari de l’immoble, procedeixen al desnonament d’una família en un barri popular de Madrid.

Coses així ja han passat centenars de milers de vegades, a les ciutats i pobles d’Espanya, des de l’inici de la crisi. És una estampa que es repeteix, una escena recurrent de por, dolor i desesperació, animada en ocasions pels centelleigs de l’estranya dignitat de gents que, malgrat tot, intenten resistir, defensar les seves cases, les joguines dels seus fills, els somnis trencats dels anys de bonança.

És la crisi, les sacsejades d’un capitalisme senil i fora de control. Segons xifres oficials, ja hi ha tres milions de ciutadans grecs sense dret a l’assistència sanitària, i uns altres 3.300.000 són a punt de perdre-la. A Espanya, 400.000 persones han vist desaparèixer el seu lloc de treball en les Administracions Públiques (en la seva gran majoria a l’entorn dels serveis socials municipals o a les àrees de la Sanitat, l’Educació o l’atenció de la dependència) des de l’inici de la crisi. En un país que ja superava els sis milions d’aturats, en els nou primers mesos de 2013, es van presentar 21.949 procediments col·lectius de regulació d’ocupació que van afectar a 292.706 persones. Recentment, més de 3 milions de persones han engrossit les files de la pobresa severa (menys de 307 euros al mes) a l’Estat Espanyol, mentre la situació de risc de pobresa (retribucions de menys de 7.040 euros anuals) és compartida pel 28, 2% de la població.

A nivell global, malgrat les afirmacions triomfalistes de tornada al creixement, la situació no és gaire millor. Segons l’OIT, des de 2007, 13 milions de dones han perdut les seves ocupacions, i més de la meitat de les que treballen ho fan en situació d’evident precarietat laboral, mentre les retallades i privatitzacions s’han encebat principalment amb els serveis públics i socials que permetien alliberar, parcial i episòdicament, a les dones de les activitats de cura de dependents i familiars que la nostra societat global, d’una forma o una altra, els imposa.

I les alternatives? Per a la dreta estan clares: abonament dels deutes, reformes econòmiques en la forma de flexibilitat laboral; descentralització productiva (contractes, subcontractes, treball para-subordinat, treball migrant, beques estudiantils no remunerades i sense protecció social, minijobs…la creativitat gerencial sembla no tenir límits); privatitzacions, desmantellament dels serveis públics, estocada final a l’anomenat Estat de Benestar, que en moltes parts del món no ha arribat a existir realment; autoritarisme polític i social, repressió descarnada, amb l’ombra del “dret penal de l’enemic” ofegant tota forma de protesta…El social-liberalisme? Essencialment la mateixa recepta: reformes, memoràndums, retallades, però, això sí, amb una mica més de llibertats civils en aspectes no directament polítics.

L’única alternativa que sembla apuntar l’esquerra és una tornada a un keynesianisme mutilat. Estímul públic de l’economia, regulació de la banca, fiscalitat progressiva, taxació de les transaccions financeres internacionals, reestructuracions del deute…però res d’entrar a discutir les reformes laborals que pretenen transformar Europa en un territori de maquiles, ni la distribució de la propietat i el poder en el si dels centres de treball o la democratització conseqüent dels processos de gestió dels serveis públics que han aconseguit sobreviure a la febre privatitzadora. Un model d’Estat fort keynesià en el si del mercat global i dels circuits transnacionals de valorització.

Aquí resideixen precisament els seus límits. En el marc de la crisi global i polifacètica de la manera de producció capitalista (que no s’esgota en l’huracà financer del 2008, sinó que aconsegueix pel cap alt profund de la seva cultura, la seva estructura econòmica i la seva adaptació ecològica al món natural i a les fonts de la vida, conformant una autèntica crisi de civilització per als propers decennis) l’estratègia keynesiana de tornada enrere a l’Estat del Benestar i al creixement sense fi, no té recorregut més que a curt i, potser, mig termini.

Ja no és tan fàcil diferenciar un “capitalista bo” productiu d’un “capitalista dolent” especulatiu, per afavorir al primer, no hi ha alternatives reals a curt termini per fer front, en una dinàmica de creixement continuat de l’economia, al peak oil i a la resta de processos d’esgotament dels recursos naturals que alimenten la producció global. Un nou cicle mundial d’acumulació, uns nous “trenta gloriosos” i la generalització de la societat de consum a l’estil occidental, entrarien en oberta contradicció amb els límits naturals de l’ecosistema, a més de constituir un escenari que la classe dirigent, en el seu conjunt, ni desitja ni afavoreix, embriagada com està amb els saquejos dels últims temps.

Així doncs, les úniques alternatives factibles, al règim del deute i de la despulla, a l’empobriment de les poblacions i a la dictadura de les oligarquies financeres, passen per l’inici d’un procés de transició, gradual i conflictiu, però decidit, a un altre tipus d’arquitectura social. Una basada en el que reclamen, fonamentalment, les multituds que han sortit als carrers en aquests anys de crisis. El que es demanava a les Places (Puerta del Sol, Taksim, Tahrir..), que s’exigia, exposant el cos davant la violència policial, des d’Atenes a Rio de Janeiro, des de New York als carrers de Lisboa: democràcia. És a dir, que tots puguem decidir, que les poblacions decideixin per si mateixes el seu destí i les seves formes de relació mútua.

Però decidir no és tan sols tenir uns representants que, ben bressolats pels poders financers globals, ho facin per tu. La democràcia no s’esgota (més aviat ni se la veu) als Parlaments, en els partits, en les màgies de la representació i el vot. Democràcia és el que feien les multituds d’aturats argentins quan, davant la crisi, decidien tallar les autovies; les primeres assemblees populars de barri del Moviment 15-M madrileny; les comunitats zapatistes, on es mana obeint…

Existeix per tant, també, una alternativa econòmica? Una democràcia productiva? No només existeix sinó que està desenvolupant-se, creixent, expandint-se davant els nostres propis ulls en tota una miríada de projectes populars autogestionaris que ens envolten i que, cada vegada més, pugnen per convertir-se en una alternativa real en el moment de la despulla i de la devastació dels serveis públics.

Existeix una alternativa i s’està fent als carrers. No és una cosa teòrica, i no depèn tan sols d’afortunades formulacions, de dignes estudis etnogràfics i històrics, o d’estadístiques rigoroses. Aquí, en els porus d’aquesta societat, “el moviment real que aboleix l’actual estat de les coses” va desplegant-se, aprenent, expressant-se, de manera cada vegada més peremptòria.

Posem la nostra mirada en experiències concretes, en projectes reals i encarnats en persones amb cara i ulls, amb tendreses i, també, amb bons i mals dies.

També podem esmentar, per seguir amb els exemples, la cooperativa de crèdit Coop57. Un projecte col·lectiu constituït inicialment amb part de les indemnitzacions per acomiadament que els van correspondre als treballadors de l’editorial barcelonina Bruguera.

Es tracta d’una societat conformada per diferents entitats que permet finançar projectes autogestionaris, i de l’economia social i solidària, a interessos menors dels de mercat; i en la qual els particulars també poden dipositar quantitats, sabent en tot moment on seran invertides. Crèdit ètic, finançant projectes populars.

O la Cooperativa Integral Catalana, un intent de conformar una xarxa global que vol ser capaç de permetre fer una vida sencera al marge del capitalisme, conformada, per exemple, per iniciatives productives, ecoxarxes, ecopobles, una cooperativa de crèdit o un Centre de Salut holística autogestionat.

Però, per descomptat, no parlarem només de l’Estat Espanyol, encara que en ell aquest tipus d’iniciatives han crescut clarament en aquests últims anys de crisis. En altres llocs, com Amèrica Llatina, les coses van començar a succeir ja abans: tant l’immisericorde atac dels mercats contra les classes treballadores i el conjunt de la societat, com la irrupció dels gèrmens i el ferment de la “nova economia”.

Així, a Argentina, al voltant de l’explosió social de l’any 2001, es van multiplicar les anomenades “recuperacions” de fàbriques que anaven a ser tancades pels seus amos, i que els treballadors mateixos, després d’àrdues jornades d’ocupació dels centres de treball i lluites socials, van procedir a fer funcionar de forma autogestionada. Alguns exemples són la mítica FaSinPat (Fábrica Sin Patrón, anteriorment Zanón, a la ciutat de Neuquén), la impremta Chilavert, la Gràfica Patricios o la metal·lúrgica IMPA, són de sobres coneguts. Actualment, segons dades del Programa Facultat Oberta de la Universitat de Buenos Aires, dedicat a l’estudi i assessorament d’aquestes experiències, més de 10.000 persones segueixen treballant a Argentina en empreses recuperades.

Podríem posar molts més exemples dels mateixos o altres països (Brasil, Grècia, França, Itàlia, Uruguai, Egipte…). Qui vulgui accedir a una petita panoràmica d’aquestes iniciatives, i una mica de reflexió sobre elles, des d’una perspectiva divulgativa, també pot dirigir-se al meu últim llibre: “La autogestión viva. Proyectos y experiencias de la otra economía al calor de la crisis[descarrega en pdf], publicat recentment a Espanya per Queimada Ediciones (una editorial amb un passat cooperatiu i lligat al moviment llibertari).

Es tracta, doncs, d’una miríada de projectes concrets i reals que estan fent-se davant els nostres ulls, que estan conformant-se ara mateix als nostres carrers i pobles. Però que afronten, també, nombrosos perills, com el seu desenvolupament segons la imatge i semblança de les institucions del propi mercat capitalista amb el qual han de competir (professionalització de la gestió, control d’informació interna, separació marcada entre dirigents i dirigits…), com ha passat amb part del propi moviment cooperatiu; o com la seva estructuració com una simple xarxa d’“autogestió de la misèria”, subcultural i marginal, on individus sotmesos a la major precarietat no facin una altra cosa que gestionar, el que ni els capitalistes volen, el que no ens roben, simplement perquè no és viable.

Però totes aquestes experiències i projectes no significaran res sinó són capaços d’articular-se fortament entre si i amb les lluites obreres i populars. És necessari densificar el que ja existeix, interrelacionar les cooperatives, les xarxes, els pobles ocupats, les fàbriques autogestionades, i això d’una manera transnacional i capaç de transcendir les fronteres entre Nord i Sud, Centre i Perifèria, del sistema econòmic global. Només des del suport mutu, i des de l’incardinació de les experiències econòmiques amb el conjunt de les lluites socials (per més democràcia, per l’abolició de les lleis repressives i autoritàries, per la resistència davant les privatitzacions i la precarietat laboral i social, per la defensa del territori i els ecosistemes …) poden les pràctiques constructives de la multitud convertir-se en una autèntica alternativa global coherent i capaç d’acumular la suficient força.

Construir una alternativa global…això és, precisament, el que porta gestant-se en els últims decennis de lluites i d’experiències autogestionàries. Hi ha perspectives concretes, “clàssiques” i hiper-modernes que ja han plantejat tesis clares (però en ocasions incompatibles parcialment) entorn de com seria una societat controlada pels propis productors, una democràcia directa i assembleària, fins i tot en l’econòmic.

Es dibuixen, principalment, dos tipus de perspectives. La primera: la conformació d’una tupida xarxa d’organismes assemblearis que, des del local i des dels centres de treball, vagin federant-se, mitjançant mecanismes de mandat imperatiu i revocabilitat de les delegacions, per permetre la planificació participativa de la vida econòmica. El model clàssic, d’altra banda, de l’anarcosindicalisme, doncs ja la CNT plantejava al seu Congrés de Saragossa de 1936, l’articulació social a la imatge i semblança del funcionament intern, basat en el federalisme i la democràcia directa, de la seva estructura sindical. Un model que ha estat, també, revisitat amb les inevitables modificacions, donat el temps transcorregut, per perspectives com la de la Democràcia Inclusiva, defensada per Takis Fotopoulos.

L’altra: una mica més complicada. Sabent els límits mostrats per la realitat mateixa de la planificació en les circumstàncies concretes en què ha estat engegada, coneixent que cap organisme central, per participativa i flexible que sigui l’estructura que el sustenta, pot tenir tots els coneixements i tota la informació necessaris per tenir una visió encertada i al temps global de la vida econòmica, caldria fer espai a la necessitat de formes de mercat més o menys “lliure” entre cooperatives, iniciatives locals i treballadors autònoms, ja que el mercat pot garantir una major flexibilitat i rapidesa en l’assignació de recursos en casos concrets. Per descomptat, on hi ha mercat hi ha competència i, per tant, guanyadors i perdedors, la qual cosa imposa la necessitat de generar paral·lelament un ampli camp d’organismes reguladors, sota la tutela de la comunitat en general organitzada democràticament, i de serveis socials comunals que permetin fer de coixí i reintegrar a la vida productiva als treballadors de les empreses no viables. Una perspectiva avançada en el seu moment per l’economista llibertari Abraham Guillén, combatent cenetista a la Guerra Civil espanyola i, posteriorment, assessor i inspirador de nombrosos moviments socials i guerrillers llatinoamericans.

Però també hi ha en aquest moment, en ple desenvolupament, altres perspectives, com la de l’Economia Participativa (Parecon), divulgada per economistes i estudiosos anglosaxons com Michael Albert o Robin Hahnel, que posa l’accent en coses tan interessants com la distribució de “paquets integrats” de tasques manuals i intel·lectuals per a cada lloc de treball, perquè, en un context d’autogestió generalitzada, la divisió del treball necessària per a la producció no generi noves jerarquies a l’interior de les unitats econòmiques; o els marcs d’anàlisis desenvolupades a Amèrica Llatina, com els investigats per Andrés Ruggeri o Danigno entorn de l’“adequació sociotècnica” entre la producció autogestionària i el tipus concret de tecnologia laboral a utilitzar i desenvolupar en aquest context, són les mateixes les màquines –o l’ús de les màquines- que han de desplegar-se en la producció autogestionària que en el mercat capitalista? No han estat moltes vegades dissenyades en un marc en què certes possibilitats –la cooperació, la comunicació entre els operaris- tractaven d’evitar-se, mentre unes altres –la vigilància, el control extern- es fomentaven, sense un sentit pròpiament productiu?

Projectes i iniciatives, també, per construir un marc d’anàlisi sobre l’autogestió i l’economia col·lectiva des de l’anarcosindicalisme i el moviment llibertari, com l’Institut de Ciències Econòmiques i de l’Autogestió (ICEA), organisme creat a l’Estat Espanyol que ha realitzat en els últims anys nombrosos textos sobre el tema, impartit conferències i cursos, organitzat activitats i Jornades, assessorat en temes variats a experiències concretes i col·laborat amb mitjans de comunicació, com el propi periòdic Diagonal ja citat, en la divulgació del pensament econòmic alternatiu, llibertari i cooperatiu.

Si, com diem, una nova societat està gestant-se en els porus del nostre actual capitalisme senil tal com es va gestar la pròpia societat burgesa en els intersticis de l’Antic Règim, aquesta nova societat necessita d’un pensament i una capacitat de plantejar objectius i visions globals a l’altura dels desafiaments d’un segle XXI que amenaça amb ser convuls i farcit d’amenaces i possibilitats.

 

José Luis Carretero Miramar (ICEA)
Publicat originalment al número 222 de la publicació alemanya Direkte Aktion.
Traduït al català al bloc de Garrotxa Llibertària.

Tags: ,

Comments are closed.