Destacats / Ecologia / Sense fronteres

COP21 a París. Moviment de justícia climàtica en l’estat d’excepció

Aquest article també està disponible en: Castellà Italià Anglès German

Print Friendly, PDF & Email

[Text de Kristina Klosová. Fotografies de Majda Slámová. Traducció de Xavier Borràs.]

Durant les primeres dues setmanes de desembre va tenir lloc a París la cimera de Canvi Climàtic de les Nacions Unides, coneguda com COP21. A París també hi van arribar els moviments socials i de justícia climàtica amb la voluntat de manifestar el seu desacord amb les propostes «toves» dels polítics per combatre el canvi climàtic. Els activistes destacaven la manca de reconeixement de les responsabilitats històriques quant a l’escalfament global dels països del nord i la influència de les empreses transnacionals a la taula de diàleg. A la cimera es va signar un acord sobre accions per al clima que entrarà en vigor el 2020. Els activistes havien plantejat una acció massiva al final de les negociacions, que van haver de replantejar completament arran de l’augment de la seguretat i les restriccions després dels atacs terroristes a París.

Seguretat o repressió?

Els atacs terroristes del 13 novembre i la declaració d’estat d’excepció a França van fer canviat del tot la cara de la cimera. De sobte, tots els grandiosos plans dels activistes semblaven impossibles o poc possibles. Les manifestacions no estaven permeses. «És clar que volen suprimir qualsevol crítica al COP21. Diuen que una multitud de gent suposa un gran risc de seguretat, però alhora permeten els mercats de Nadal o els partits de futbol», deia John Jordan, de la iniciativa Climate Games (Jocs Climàtics) en un vídeo penjat a Facebook. «L’exèrcit francès va parar el nostre autobús a la frontera de Bèlgica. Mentre registraven l’equipatge van agafar els nostres mòbils i controlaven si hi havia alguna cosa relacionada amb l’activisme al telèfon. Van expulsar tres persones als seus països. Un dels policies em va cridar i de sobte vaig veure dos punts de làser en el meu pit», explicava un activista a la ràdio Antrophocene la seva experiència del viatge a França.

El pla original de l’acció massiva D12 abans dels atacs (D es refereix tant a desembre com a desobediència i 12 al dia de la manifestació) era envoltar l’aeroport de Le Bourget, la seu de la cimera, al final de les negociacions i no deixar sortir ningú de l’espai si l’acord no arribava a ser viable. La idea era formar «línies vermelles» amb els cossos, objectes inflables, tractors o tendes de campanya i ocupar l’espai el màxim temps possible. «Les línies vermelles són les mínimes necessitats per a un planeta just i viable: la transformació cap a l’energia sostenible, justícia per a la gent afectada, el dret a l’aigua i al menjar», deien els organitzadors en la presentació que circulava per internet un mes abans.

«El pla d’ocupar els voltants de Le Bourget va ser cancel·lat. No tenim encara cap pla nou», deia una activista anglesa quatre dies abans de l’acció, que havia de ser la més gran en la història del moviment pel clima.

La iniciativa de Jocs Climàtics per a l’activisme divertit tracta de tranquil·litzar la gent i animar-la perquè participi en l’acció. El seu slogan «Som la naturalesa que es defensa ella mateixa» (We are nature Defending itself) va esdevenir un dels més utilitzats aquells dies a París. Petits grups d’activistes van realitzar accions creatives a tota la ciutat. A través d’una plataforma virtual van crear una xarxa per comunicar-se entre si, informant de les accions i on hi havia perill d’intervencions policials.

París, un poble d’activistes

Va començar la segona setmana de les negociacions. Cada dia arribaven a París activistes que podien passar la frontera. Arriben autobusos plens des d’Alemanya, la República Txeca i Anglaterra. Dijous van apareixen ciclistes pedalant des de Londres, pelegrins des d’Itàlia i l’Estat espanyol. No obstant això, tots compartien el mateix sentiment: que si no hagués estat per l’estat d’excepció hauria arribat molta més gent.

A París, tres dies abans de l’acció D12 se sentia una barreja de por, esperança i entusiasme. La policia, fortament armada, era a tots els racons. Alhora, semblava que París s’havia convertit en un poble d’activistes. La gent se saludava pels carrers, hi havia adhesius d’Amics de la Terra en els fanals i al metro, individus caminant per la ciutat amb cartells i pancartes. També, un munt trobades i petites manifestacions i hom hauria hagut de dividir-se pel cap baix en quatre per poder captar tot que passava. «No està tan malament amb la policia com pensàvem. No obstant això, ja s’han fet un parell de detencions», va explicar una activista croata d’Amics de la Terra que feia ja dues setmanes que era a la ciutat.

Les preparacions per a l’acció D12 es van fer al Jardin d’Alice, un espai d’art i activisme. A les quatre de la tarda hi havia unes cent persones treballant en les pancartes, escrivint articles, fent reunions. L’olor del menjar preparat cada dia per voluntaris es barrejava amb el de la pintura. Enmig de l’espai alguns pintaven una pancarta enorme: «Keep it in the ground» (Deixeu-ho a terra). Hi havia persones de diverses ONG prenent cafè i planificat els següents passos i grups de gent entrenant coreografies per a l’acció.

A la Zone d’Action pour le Clima (ZAC), la seu de Coalition Clima 21 per als últims cinc dies de la cimera, hi havia activitats des de les nou del matí fins a les deu de la nit. Les persones afectades pel canvi climàtic dels països del sud hi compartien les seves històries, s’organitzaven entrenaments sobre tècniques de desobediència civil, hi havia debats i taules rodones.

Les xarxes de teranyina

El dia anterior de l’acció es van fer els últims entrenaments, els equips d’acció es van aplegar i van finalitzar les preparacions per a l’endemà.

També, un equip d’acció anomenat Papallona, de 12 activistes de diferents països d’Europa, es reunia tot el dia en una casa del camp fora dels ulls de policia. La idea de l’acció amb unes xarxes de teranyina sota el concepte de «Som la naturalesa que es defensa ella mateixa» va néixer en un grup reduït a Barcelona. L’objectiu era penjar les xarxes de cordes vermelles d’un costat del carrer a l’altre tot tallant el trànsit, separant la policia dels activistes i així marcar la «línia vermella».

«L’aeroport està en un barri d’immigrants musulmans que ara estan oprimits per les autoritats després dels atacs. No és bona idea portar milers de policies allà i cridar encara més l’atenció», explicà una de les activistes més informades del grup, sobre les raons per al canvi del lloc de l’acció.

La manifestació havia de tenir lloc a l’avinguda de la Gran Armée entre Arc de Triomf i un districte comercial per marcar simbòlicament la connexió entre l’imperialisme i el capitalisme basat en el consum. «Hi ha quatre possibles opcions: A, B, C, D. Depèn del que farà la policia. Saben on quedarem. Sembla que van a bloquejar el carrer pels dos costats», continuà passant a la resta la informació interna obtinguda en la reunió de planificació.

Línies vermelles a tota la ciutat

Els documents d’identitat deixat a casa, una nova tarja sim, tots els contactes esborrats del telèfon, el nom d’un advocat escrit en un paper amagat a la butxaca. Amb aquestes precaucions van sortir els activistes Papallona de la casa d’entrenament per moure’s amb tren cap a París. Abans d’arribar-hi van rebre un un missatge. L’Estat francès havia legalitzat l’acció. El sentiment d’alleujament es barrejava amb un cert enuig. En aquell moment la probabilitat d’arrest disminuïa gairebé a zero. «Han aconseguit tot el que volien. Molta gent no va venir a París per por a la repressió. Ara volen que sembli que tenim la llibertat d’expressió Que hipòcrites!», deia un membre emprenyat del grup.

La policia deixà passar la gent a l’avinguda de la Gran Armée sense gaire atenció. Hi havia un cordó de policia davant d’Arc de Triomf. El pla de posar la xarxa allà resultava impossible, faltava infraestructura. A més a més, una de les dues xarxes l’havien oblidat a casa, no es podia bloquejar el carrer sencer. Desesperats, van posar la xarxa a l’altra banda del carrer, on semblava que gairebé no hi havia policia. Tanmateix, de seguida van arribar policies secretes i van dir alguna cosa en francès ràpid. Calia treure la xarxa, encara sort que no la van confiscar. «El resultat de les negociacions ha estat encara pitjor del que pensàvem. No plantegen bastants reduccions de carboni, no protegeixen drets dels indígenes», comentava la situació un activista holandès.

Els participants anaven vestits de vermell, feien crits, cantaven cançons, se sentien sons de la natura emesos per altaveus gegantins, centenars de pancartes, tot de tulipes vermelles a terra. No obstant això, no hi havia l’energia adequada per a l’acció i la desesperació augmentava. Passà pel cap baix una hora. Semblava que els organitzadors van adoptar el pla D. Les 15.000 persones es van posar en marxa. Van a caminar cap a la Torre Eiffel, a una mitja hora de l’Arc de Triomf. Tot d’una pujaven els ànims.

Quan van arribar, els activistes van aturar els cotxes al camí i van deixar un espai per als de darrere. Els objectes inflables eren tot el temps en l’aire. Les pròximes fileres les formaven els indígenes en els vestits tradicionals, cantaven caminant. La policia no intervenia, deixava passar la serp sencera, que feia més d’un quilòmetre.

Una fi sense enllestir

La massa de gent arribà al pont just davant de la Torre Eiffel, la policia desviava el trànsit mentre els activistes s’asseien a terra. «Volem tenir l’última paraula. Hem de continuar amb les accions i mostrar que som aquí i que no estem d’acord amb el que està passant en les negociacions. Units tenim la força«, sonava al megàfon. De mà en mà passaven fullets d’«invitació» per a la propera acció a Alemanya per aturar la mina de carbo més gran a Europa. Parlaren els indígenes.

Després d’una hora d’ocupació del pont els organitzadors van voler que la gent decidís si romandre-hi o moure’s cap a sota de la torre. Es porduí un caos terrible. Una assemblea amb 15.000 persones no semblava viable. La massa es començà a moure en la direcció de la torre. Calia tallar el trànsit una altra vegada. Finalment, arribà el moment dels Papallona. Van penjar la xarxa al carrer fent aturar quatre carrils de cotxes. Cinc minuts després van arribar-hi unsdeu policies i l’equip va haver de fugir abans de poder penjar la pancarta.

«Milers de persones ocupaven el pont i sense cap raó lògica ens hem mogut. La regla bàsica de l’ocupació és: un cop ets en un espai, no te’n moguis! Hem perdut la posició de força per a no res«, deia un home a la càmera uns moments després de sortir del pont. La massa de gent es va dividir en grups petits per accedir a la torre. Sota la torre tocava una orquestra. La gent ballava i cantava. A poc a poc la gent va marxar i l’acció «més gran de la història del moviment pel clima» es va acabar.

Share Button
Tags: , , ,

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Optimization WordPress Plugins & Solutions by W3 EDGE