Enric Duran i Susana Martínez a l’inici de la xerrada.

Dins del cicle de xerrades «Davant del capitalisme: un altre model econòmic, una altra salut» del mes de gener, aquest dijous 10 a AureaSocial, l’economista Susana Martínez Belmonte, autora del llibre Nada está perdido, ens ha parlat del poder financer i de les claus per a la sobirania ciutadana. Susana Martínez és economista independent, professional d’internet i escriptora. Encara que va començar la seva carrera professional en el comerç exterior com a analista de mercat a l’Oficina Comercial de l’Ambaixada d’Espanya a Mèxic el 1996, la seva carrera professional ha estat centrada en el món d’internet i les noves tecnologies, i en la seva col · laboració en diferents projectes tecnològics des del 2000.

L’acte, al qual han assistit una cinquantena de persones, s’ha iniciat amb una breu presentació d’AureaSocial per part d’Enric Duran, especialment pel fet que molts dels presents era la primera vegada que venien a aquest projecte autònom de la CIC (Cooperativa Integral Catalana). Susana Martínez ha treballat els darrers anys en el camp teòric de la moneda social i de les monedes complementàries i ha destacat que sembla que no es concebi cap altra moneda que no sigui l’euro quan, de fet, hi ha monedes socials com l’eco (cas de la CIC i les ecoxarxes) o les monedes complementàries (com els punts de la Caixa, per exemple, o altres).

El sistema monetari és, per a aquesta economista, el que ens sotmet. Tot el diner que s’emet i que es fa circular és deute amb interès. Si demanem cent unitats monetàries, l’any següent tenim un deute de les unitats monetàries més l’interès, amb què tenim un deute major que el diner disponible; llavors, tornem a demanar cent unitats més per cobrir el deute…, i així podem continuar indefinidament. Això fa que haguem de demanar préstec constantment a canvi d’un interès. Però els prestamistes ja no volen deixar més diners perquè consideren que l’economia està «sobreescalfada».

L’economia hauria de créixer al mateix ritme que el creixement de diner, però com que això no passa arriba el moment que els prestamistes no presten. Hi ha més deute que diner per pagar-lo. Individualment, pot passar que es pugui pagar, però col·lectivament comporta pèrdues.

Algunes dades: l’interès compost genera un creixement exponencial. En aquests sistema podem fer dues coses: créixer constantment o que la roda s’aturi, amb què sorgeix la crisi; el paral·lelisme és el d’un tren en marxa que xocarà contra un mur i del quals hem de baixar amb el tren marxa amb risc de fer-nos mal. Ara, segons Martínez, es produeix la paradoxa que com més diner hi ha més endeutats estem. A banda de l’aspecte ecològic (hem de produir sí o sí i fer les coses de manera que es facin malbé abans per tornar-ne a produir), del consumisme –que ´s un producte d’aquests sistema (més producció, més consum)–, en què es tradueix quant a la sobirania, és a dir, la capacitat de decidir el nostre futur. Potser estem acostumats a dipositar el nostre vot cada cert temps a nivell polític, però la sobnirania que exerceix el poder fincnaer mutila els nostres drets i fa minvar les nostres expectatives de futur.

El poder financer té la capacitat de decidir la distribució de la renda. En teori això fa un mecanisme neutral, suposadament asèptic, que és el mercat, però la saviesa popular ja diu que el mercat és el qui mana,. Tanmateix, avui hi ha una cosa en el mercat que és el diner, els mercats financers, que antigament no existien. La distribució de la renda s’entén fàcilment en la producció. Sis persones produeixen 250.000 euros anuals fent treballs de comptabilitat. Surt un programa informàtic que redueix la feina. Hi ha la possibilitat que els treballadors treballin la meitat en les mateixes condicions, o el doble, amb guanys dobles, i, encara, una tercera possibilitat seria que havent-hi d’altres empreses que fan el mateix hi ha un excés d’oferta, baixen els preus i qui se’n beneficia és el consumidor. A favor dels treballadors hi ha els sindicats, a favor dels consumidors hi ha la competència i a favor del capitalista hi ha el fet que pot decidir què, qui i on finança, amb què és qui té més gran capacitat quant a la distribució de la renda.

En els darrers quaranta anys, als Estat Units, ha augmentat la productivitat bastant, els salaris per hora de treball pràcticament no han crescut i el nivell mitjà d’ingressos de les famílies ha pujat una mica, però bàsicament per la incorporació de les dones al món del treball. Per contra, en aquest mateix període ha augmentat el tant per cent d’ingressos de la gent més rica de la població (entre un 0,1 i un 1%). D’una altra banda, els beneficis empresarials que s’endú el sector financer ha passat del 10% al 40%. El repartiment de la renda se’n va, doncs, al sector financer i a les classes pudents, però no pas cap als treballadors.

El mercat ancestral era de béns i serveis, sense poder, sotmès a lleis externes i prèvies al propi mercat. Hi arribes amb un producte i amb diners per adquirir-lo. Susana Martínez parla del premercat, on es dibuixen hipòtesis sobre què es podria fer en el mercat. Per exemple: farem un milió d’habitatges (premercat)… Ens han fet creure que el diner i el crèdit són productes del mercat, però de fet el diner i el crèdit formen part del mercat, en són consubstancials i són els que defineixen en el premercat com aniran les coses; després, el mercat ho validarà o no.

Hi ha dues raons de pes addicionals per moure el diner i el crèdit del mercat. L’una és la responsabilitat individual: si inverteixes els teus diners en alguna cosa tu n’ets el responsable i maladaràs perquè surti bé i no perdre-hi. En canvi, en el mercat financer no hi ha cap mena de responsabilitat. Les entitats financeres, si tenen pèrdues, no passa res: l’Estat les cobreix. Si no hi ha responsabilitat individual no hi ha mercat. De fet, si la responsabilitat és pública, dels contribuents, el dret a decidir hauria de ser públic. El poder financer sap que té la paella pel mànec, perquè és qui dona el crèdit i fa dependent la societat d’aquests préstecs. Al final, el poder financer té, precisament, el poder de coaccionar i induir les crisis, on sí que hi ha perdedors (deute més gran que el diner de què disposes per pagar-lo). El que fa el poder financer és el que ha fet els últims anys amb la globalització, amb decisions legislatives que han afavorit l’accés al crèdit dels oligopolis, amb què es perd la competència i es redueix la capacitat dels individus; també, la deslocalització de les empreses…

La redistribució de la renda que va promoure Keynes s’ha acabat, per cert. La clau de tot plegat està en la capacitat que té el sistema monetari de no donar crèdit, ja que la capacitat monetària és un monopoli de l’Estat. L’única sortida es crear la moneda pròpia, que no ha de ser necessàriament una moneda física, sinó sistema de pagaments alternatius, com és el cas de l’eco, en què 1 eco és 1 euro. El que pdoem fer des de la societat civil és crear aquests models pagament alternatius per sortir dels mecanismes financers que ens dominen i ens sotmeten.

Tenim dret de sortir d’aquest esquema, en què se’ns obliga a col·laborar en un mecanisme de creixement infinit que comporta l’espoli ecològic i l’explotació de les perones, tenim dret a prendre decisions sobre què i com es finança i, a més, això sí que comporta la redistribució de la renda. Algunes de les característiques d’aquest sistema ecològicament viable i més just a nivell humà seria el d’un sistema financer sense interessos amb control social del crèdit. Hi ha, per exemple, el sistema de crèdit mutu, com el de l’eco o altres monedes socials, o els bancs del temps, o el trocobuy (market place d’empreses), el consum col·laboratiu (per exemple, crecilando, de roba de bebè), els mercats d’intercanvi, etc.

Al final de la xerrada s’ha produït un viu debat, amb diverses intervencions, sobretot relacionades amb la moneda social i sobre com prendre les decisions en relació ala crèdits, el sistema financer, etc.