Actualitat / Articles/Opinió / Sense fronteres

1-O. Discutim el model d’Estat, o el model de societat? Independència o Estat a la Catalunya d’ahir i d’avui

1-O. Discutim el model d’Estat, o el model de societat?

Independència o Estat a la Catalunya d’ahir i d’avui

per Xavier Lòpez

L’1 d’octubre anem a les urnes. Votar és bo, faltaria més; també és bo trencar definitivament amb un Estat-monarquia. Prescindim per un moment, però, de si el referèndum de l’1-O és o no és “vinculant”, de si és o no és un “termòmetre estadístic” d’allò que pensem els i les catalanes respecte de la nostra futura organització política. M’agradaria anar més enllà del que diuen els tertulians a sou dels governs centrals i autonòmics i de les grans empreses en els, així anomenats, debats televisius. M’agradaria donar una imatge diferent de la Catalunya que fou i que serà. M’agradaria fer pensar detingudament sobre quin fenòmen s’està produint en el moment que dipositem un vot d’aquestes característiques dins d’una urna. M’agradaria fer pensar que aquest vot de l’1-O, tot i que molt valuós, no és el vot veritablement important, més enllà, repeteixo, de si és o no és decisiu pel que fa al naixement d’una nova estructura política.

El que vull dir, en primer lloc, és que el vot, en les nostres “democràcies”, és la forma més abstracta de participació en un procés democràtic. L’antropòleg David Graeber ha resseguit la història del vot modern, tot arribant a la conclusió que les elits polítiques burgeses de la segona meitat del segle XIX, radicalment hostils al concepte de “democràcia” (al qual, curiosament, equiparaven el d’“anarquia”), no van voler consentir el vot de les masses fins que aquest va quedar molt desposseït, mitjançant la idea de “representació política”, de la seva força autènticament participativa: la d’una arma poderosa de decisió referent als assumptes més quotidians de les nostres vides.i

El vot que ens deixen fer realitat, avui, no ha canviat massa. Només escollim qui ens ha de representar i qui ens ha de gestionar el nostre futur. És a dir, que no votem exactament per tot allò que ens hauria d’interessar per poder afirmar sense vergonya que “hem agafat les regnes de les nostres pròpies vides”: què produïm, què consumim, quina estructura econòmica volem, com ens tractem, què acceptem dels i les altres, com omplim el nostre temps lliure, a qui volem ajudar, a qui volem integrar, què volem rebutjar com a societat; com volem organitzar el nostre sistema de salut, el nostre sistema educatiu, la gestió de la vivenda, del transport, de l’energia, de la nostra defensa, dels nostres diners, de la nostra cultura i visió del món. Absurd? De veritat que és absurd tenir veu i vot en tot allò que ens afecta? ¿No ens haurem acostumat a delegar totes aquestes qüestions als “representants”, per què facin i desfacin en el nostre nom, suplantant la nostra veu com fan els ventrílocs, i aprofitant l’avinentesa per conservar vells privilegis i favors? Per una perversió del llenguatge, també ens hem acostumat a pensar les paraules “gestió” i “dominació” com a sinònims. Tot votant uns nous “gestors”, no estarem votant, en conseqüència, qui i com “volem” que ens domini? Volem, doncs, que ens dominin? No volíem ser independents?

De què parlem, aleshores? Discutim el model d’Estat, o el model de societat? ¿Discutim si volem ser independents d’un Estat concret (en aquest cas, l’Estat-monarquia espanyol, herència i fill primogènit de la dictadura i de l’antic Imperi hispànic), o si volem ser independents de qualsevol Estat? Algú vindrà a dir que Estat i societat són, si fa no fa, el mateix. Algú dirà que Estat i nació són la mateixa cosa (aquí rau la identificació entre “independència” i “nou Estat”). Hem d’estar molt a l’aguait davant d’aquestes perilloses identificacions, que no fan, en última instància, sinó perpetuar l’ordre de domini en el qual estem totes immerses. I és que dos segles d’adoctrinament estatal dins les escoles públiques i els mitjans de masses ens fan identificar l’Estat amb la societat, i ens fan identificar, també, qualsevol projecte “nacional”, per molt arrelat que estigui en l’ànima popular, amb la constitució d’un nou Estat liderat per les elits existents: aquesta és la millor forma que té el poder per fer-nos defendre’l com si ens defenguéssim a nosaltres mateixes.

Repetirem, doncs, allò de “el Estado somos todos”, però aquest cop traduït al català? Sóc conscient que hi ha moltes opcions polítiques a Catalunya, i que no són poques aquelles que lluiten, mitjançant l’independentisme, per un altre concepte de societat, per un altre concepte de nació, desvinculat del nacionalisme xovinista, burgès o feixista: un concepte de “poble” obert, singular i universal al mateix temps, solidari amb tots els altres pobles que resten, ells també, sota la llosa d’un Estat, sigui central o colonial. Però opino que fins i tot aquestes opcions polítiques existents a Catalunya es queden massa curtes a l’hora de desvincular la realitat del poble català de l’abstracció autoritària i finalment despòtica en la que descansa qualsevol Estat. La meva (la nostra) proposta gira entorn de la superació de la realitat de l’Estat mateix. És una proposta que compartim moltes i molts; i és prou antiga i tradicional, en la nostra terra, com per tenir-la en compte. Miraré d’explicar-me.

L’antropòleg francès Pierre Clastres va escriure un llibre magistral, La societat contra l’Estat (1974), el títol del qual era ja una declaració d’intencions.ii En ell argumentava com les societats mal anomenades “primitives” de l’Amazònia eren totalment conscients de la possibilitat de què, del seu interior, nasqués un grup de persones que controlessin la vida quotidiana de la gent comuna sense formar-ne part, mitjançant l’ús “legítim” de la força, i recolzades en una multitud de privilegis absurds i innecessaris, a més de completament perjudicials per a la majoria de la població. El malaguanyat revolucionari alemany Gustav Landauer, brutalment assassinat l’any 1919 per la policia estatal després de co-organitzar una revolució de caire llibertari a Baviera, afirmava que l’Estat és una condició, una forma de relació entre éssers humans; es destrueix pensant i posant en pràctica altres tipus de relacions (horitzontals i allunyades de la jerarquia).iii Mijail Bakunin, després de 3000 anys de creixement de la forma política anomenada “Estat”, venia a dir: no, home, no, l’Estat només és una forma possible de govern, no us hi entesteu més, no torneu a caure en el mateix error.iv

La clarividència de Bakunin, i amb ell, de molts i moltes anarquistes, ha estat i és, al contrari del que repeteixen molts acadèmics de les classes “professionals”, deixar ben clar que l’Estat és una forma de dominació i de conservació d’uns privilegis socials mitjançant l’organització de la violència (forces de “seguretat” i magistratures, creació de lleis, centres penitenciaris…), que ha de ser completament destruïda, si el que volem és destruir els privilegis, per construir una llibertat més sencera, i no pas un pur miratge. Si deixem perviure el privilegis, dels capitalistes o dels governants, l’equitat seguirà sent un fenòmen estrany, i per tant, també la llibertat: mentre hi hagi algú que es vegi obligat a treballar per a nosaltres sense poder escollir quan, com i on, nosaltres tampoc no serem lliures. Dependrem de qui està per sota nostre, com l’amo depèn del treball de l’esclau. I és l’Estat qui garantitza la desigualtat. A més Estat, podríem dir, menys societat, i a l’inrevés.

Tantes voltes al sol vivint sota la forma política “Estat” haurien de ser-ne prou com per negar allò que argumenten molts partits polítics anomenats d’esquerra, és a dir, que l’Estat serveix per “suavitzar” l’economia capitalista, salvatge i plena de desigualtats. Les revolucions que han acabat per substituir els antics aparells de poder per noves burocràcies de partit han estat enormes fracassos en el camí de la igualtat i de la llibertat; el “comunisme real” es va transformar, ben aviat, en un flagrant capitalisme d’Estat. La socialdemocràcia o Estat del Benestar no toca en absolut els pilars del sistema econòmic capitalista; és també una forma de control de les nostres vides mitjançant una redistribució de la riquesa reconvertida en serveis públics que, al cap i a la fi, no fan més que conservar els privilegis dels qui romanen al zènit de la piràmide. I cap d’aquests sistemes ha fet cap avenç en el camí de la fraternitat, el més gran dels valors de la revolució francesa, l’absència del qual és la que justifica l’existència d’un Estat, teòricament protector de “tots i de totes”.

La realitat, malgrat tot, és completament a l’inrevés de com ens l’han explicat, i qualsevol se’n pot adonar si canvia el punt de vista des del qual mira tot allò que passa al seu voltant. Allò que fa l’Estat per suavitzar les desigualtats del capitalisme ho podríem fer, entre tots i totes, prescindint perfectament d’ell; aprofitant les infraestructures creades tot socialitzant-les i autogestionant-les. Si anem més enllà, les pròpies estructures del capitalisme trontollarien si el cooperativisme radical fes un pas al front. I per què hauríem de fer-ho?, preguntaran, legítimament, molts i moltes. Per ser veritablement independents. Vet aquí la resposta. Perquè l’Estat i el capitalisme, juntament amb complexos culturals com el patriarcat, l’especisme o el racisme, han crescut junts, han compartit infància, joventut i maduresa, i ja són indestriables. De fet, l’Estat no seria el que és sense el capitalisme; però el capitalisme no seria el que és sense l’Estat. L’estructura patriarcal de la propietat està profundament arrelada dins d’aquest complex. Tots tres s’alimenten mútuament, mantenen des de fa segles una bella història d’amor, pagada amb desamor i guerra, estrès i psicopaties, per tota la resta de la població, humana i no humana. Tres-cents anys. O tres-mil.

2

Les propostes de caire anarquista han insistit, des dels inicis, en què l’Estat només pot ser substituït per una confederació de comunitats, en part completament noves, i en part pensades per a recuperar les velles institucions comunals aniquilades pel creixement de l’Estat modern, de l’imperialisme i del capitalisme.

Tornem, per un moment, a la malaguanyada (i en ocasions, al nostre país, venerada) Edat Mitjana. Els historiadors burgesos i d’altres pertanyents a l’esquerra “progressista” (i en general tot el pensament racionalista de la Il·lustració) ens van crear la imatge de l’Edat Mitjana com un món de violència, supersticiós, ignorant, masclista i brutal. Brutícia, malaltia, servitud, tot això, diuen, va ser “superat” per la creació dels grans Estats moderns, pel Renaixement i, més tard, pel liberalisme, ideologia en què es deixa caure, més o menys, el capitalisme fins l’actualitat (i que significa, a grans trets, dret absolut i total, despòtic, de l’individu sobre la seva propietat, passant per sobre de tots, i especialment de totes). És el plantejament més estès entre els llibres de text als instituts públics.v

Però la cosa no va així. Ja a finals del segle XIX, el geògraf anarquista Piotr Kropotkin ens va regalar una imatge de l’Edat Mitjana que els historiadors burgesos veien com a “idíl·lica”.vi Però res més lluny de la veritat. Kropotkin parlava de les comunitats autogestionades dels segles que van des de la caiguda de l’Imperi romà fins al creixement de les monarquies i l’Església com a nous poders imperials a Europa: estem parlant dels llargs segles de l’Alta Edat Mitjana (segles IV-XI d. c., a grans trets), mal anomenada “edat obscura” (un altre nom imposat pels historiadors burgesos i progressistes). És a dir, si fa no fa, uns vuit segles de societats més independents dels poders estatals que les nostres societats “democràtiques” d’avui en dia, més grans i més complexes, tecnològicament més riques, però infinitament més sotmeses.

Aquelles comunitats funcionaven, en gran mesura (no totalment), de forma autogestionària, i en nombroses ocasions s’enfrontaven directament, per mitjà de les armes, amb el poder senyorial, monàrquic, eclesiàstic o imperial. El dret en què es basaven era el costum de compartir els béns comunals, un dret majoritàriament oral (al contrari que el dret escrit de l’església i la monarquia, basat en el dret romà imperial, imposat des de les magistratures allunyades de la vida quotidiana de la gent, i basat en el patriarcalisme i la propietat privada). Les seves formes d’organització giraven entorn de la democràcia oberta i participativa: petites i mitjanes comunitats exercint un vot directe sobre els assumptes que tocaven a la seva vida diària. No és una visió idíl·lica. De problemes, n’hi havia un munt; també de servituds, en forma d’impostos i privilegis que van anar creixent amb el temps. Però ni de bon tros podem considerar-nos “més lliures” que elles. Els enemics d’aquesta visió històrica acostumen a argumentar que en aquelles comunitats l’individu no pintava res. Llegeixen el comunitarisme medieval amb els ulls que veuen el comunisme despòtic del segle XX, en el qual, realment, no existia el vot individual en gairebé cap dels sentits imaginables.

Als anys setanta del segle XX, la historiadora francesa Régine Pernoud escrivia Per acabar amb l’Edat Mitjana, un llibre on posava sobre la taula la imatge difosa entre la gent sobre l’Edat Mitjana, tot definint-la com a falsa i interessada.vii Una de les demostracions més xocants de Pernoud va ser la del paper de la dona dins la societat medieval europea, especialment en els territoris que avui formen part de l’Estat francès. Avui en dia, quan unes quantes de nosaltres ens hem acostumat a mesurar la vara de la democràcia, entre d’altres coses, per la participació més o menys intensa de la dona dins la societat, i sobretot pel paper que se li segueix donant en tots els àmbits (cal apuntar aquí que un 70% dels pobres del món són dones),viii poden sonar sorprenents aquestes declaracions:

El quadre que sorgeix d’aquests documents [de l’Edat Mitjana] ofereix més d’un tret sorprenent, ja que veiem, per exemple, com les dones votaven igual que els homes a les assemblees i les comunitats rurals […] En les actes notarials és freqüent veure una dona casada actuant per ella mateixa, per exemple, per obrir una tenda o exercir el comerç; i això sense necessitat d’autorització del marit. I en els registres dels recaptadors d’impostos que ens han arribat hi ha moltes dones que exerceixen oficis diversos: mestres d’escola, mèdiques, apotecàries, guixeres, tintoreres, copistes, miniaturistes, enquadernadores…”ix

La investigadora Silvia Federici va escriure un llibre sobre el procés de despossessió de la dona en els segles de creixement dels Estats moderns.x Les “bruixes”, imatges interessades de dones que no volien sotmetre’s al nou rol que l’Estat modern tenia reservat per a elles (el rol de simples reproductores de la força de treball que, finalment, amb el tombant del segle XVIII al XIX, anirà a parar a la fàbrica capitalista), no són més que dones sàvies i rebels, objecte de la brutalitat dels nous poders de les monarquies i les noves tecnologies científiques, que, teòricament, ens van lliurar de la decadència medieval. Les persecucions per bruixeria, associades en la ment de la gent comuna amb l’Edat Mitjana, van tenir els seus episodis més sinistres durant el Renaixement i l’Edat Moderna. Un dels processos més esfereïdors a Catalunya va ser el de la camperola Margarida Rugall, acusada de bruixa, però a la qual els seus veïns es referien com “la metgessa”. Els nous doctors universitaris, la majoria dels quals formaven part de les oligarquies, van perseguir amb odi la competència popular dels remeis tradicionals, en mans, majoritàriament, de les dones.xi Avui, tan sols fa uns pocs dies, no ha estat una dona, sinó un activista pagès, home savi en remeis naturals, i que lluita obertament contra la indústria farmacèutica i l’agroalimentària, qui ha estat jutjat pels tribunals a Catalunya.xii

Tornant a la terra de la qual formem part, i sobre l’organització de la qual, en teoria, estem tots i totes cridades a les urnes el dia 1 d’octubre, hi ha un llibre prou recent que desgrana àmpliament el tema del comunalisme català: El comú català, de David Algarra Bascón.xiii Arrelades des d’abans de la conquesta romana, les comunitats rurals de la Catalunya medieval van exercir unes llibertats inaudites en tot allò que es referia a la seva vida quotidiana. Tant és així, que el dret senyorial i eclesiàstic, moltes vegades, només ratificava el que es portava fent per costum des de molts segles enrere.xiv La caiguda de l’Imperi romà, i de l’economia esclavista en la qual hi estava fonamentat, no va fer més que impulsar el poder d’aquestes col·lectivitats, que s’organitzaven mitjançant consells oberts, on hi participaven tots els veïns i veïnes i on es decidien qüestions que tocaven a l’aprofitament de la llenya, dels molins, de l’aigua, de les collites i els conreus, drets de pastura… Molt especialment, a aquelles qüestions que tocaven a l’alimentació, a l’acceptació (o no) de la imposició de tributs, i la defensa dels llocs contra els poders foranis, senyorials, monàrquics o eclesiàstics. Els consells oberts eren estructures molt àmplies de representació, i a molts pobles petits, eren estructures gairebé autogestionàries, pensades no per dur a terme un programa de mig-llarg recorregut, sinó per atendre necessitats bàsiques i immediates.

Les solidaritats eren una peça essencial de les comunitats. No existien serveis públics proveïts per un Estat que en prengués possessió i decidís què se n’havia de fer; de forma directa, veïns i veïnes exercien l’ajuda mútua, responsabilitzant-se dels malalts de les famílies amb problemes, o amb pràctiques com l’espigolament, per la qual els més pobres tenien un dret reconegut i protegit a aprofitar els abundants sobrants de les collites (podem comparar aquest fenòmen amb els contenidors d’escombraries urbans actuals, plens de menjar fresc i bo, que els restaurants i les famílies de classe mitjana vessen a tones cada nit). La solidaritat, en aquell món no del tot igualitari (però molt més que el nostre), no ha de ser vista com un fet idíl·lic i romàntic fruit d’un somni neo-hippie, sinó com a una realitat crua i necessària d’aquelles comunitats, travessades d’un cristianisme molt pagà, on malgrat tot, les persones, segons molts testimonis, eren molt més ingovernables que avui en dia. Tenint en compte que el col·lapse energètic del sistema capitalista no és, avui, una idea gens forassenyada (ans al contrari, és una possibilitat bastant factible), podem concloure que la cooperació i la solidaritat, en un futur no massa llunyà, tornaran a convertir-se en necessitats bàsiques per a la supervivència. Potser que ens hi posem ja.

A poc a poc, el “comunal” català, seguint la tendència europea, serà objecte d’un atac ferotge per part dels senyors feudals, de les monarquies hispànica i francesa, però, destaca Algarra, molt especialment per part d’aquelles institucions que, avui en dia, ens presenten els historiadors oficials com a “democràtiques” dins d’un món, el medieval, brutal i despòtic:

Les potestats somiaven en restaurar una societat similar a la de l’Imperi romà, on les classes populars només poguessin oferir la seva força de treball i els recursos pertanyessin a una minoria que decidís sobre el seu aprofitament. Si la característica bàsica que feia forta la societat popular era la gran xarxa de relacions horitzontals en la forma de solidaritats i d’ajuda mútua que els permetia dependre ben poc d’un poder vertical, les elits bregaven per debilitar aquests aspectes, i aconseguir des de diversos fronts, l’objectiu de la usurpació dels béns comunals i la submissió de la població.xv

El Consell de Cent, mil vegades recordat com a “embrió d’una democràcia catalana”, va ser, precisament, una de les primeres expressions d’aquella usurpació del poder democràtic de decisió. Del consell obert dels municipis i les aldees, a poc a poc es passarà al consell tancat, anomenat Concell Estret o Concell Jurat, integrat pels “notables locals” als pobles, pels magistrats o cònsols a les ciutats (sempre homes). La mateixa població anirà canviant de mentalitat, i deixant la gestió de la seva vida en mans dels nous governadors, especialment en èpoques de males collites o de post-guerra (com va passar després de la Guerra dels Segadors), quan més endeutades estaven. Tot i així els consells oberts seguiran existint a molts llocs, convivint amb els tancats, fins al segle XVIII. Aquest procés significa que el control dels recursos i dels béns comunals va passant lentament a mans de les oligarquies locals.

El procés de despossessió es perpetua per tota l’època moderna, i travessa tot el període dels Decrets de Nova Planta de la nova monarquia hispano-borbònica, que abolien les institucions tradicionals (entre elles les organitzacions locals). Es consolida amb la implantació del capitalisme a Catalunya, en estreta amistat amb l’Estat espanyol, proveïdor de les forces de seguretat (policia, exèrcit), qui és l’encarregat de ratificar les apropiacions dels terrenys comunals per part d’individus rics i la prohibició de les pràctiques solidàries arrelades: la famosa desamortització n’és el major exemple. L’Estat modern, arribat el segle XIX, es transforma en una burocràcia monstruosa que controla la vida humana des d’una Aula Secreta, i com deia el dit, “desde la cuna a la sepultura”.

Per la seva banda, el camp català patirà, a partir d’aquesta fragmentació del poder popular, el creixement d’aquell individualisme agrari que tant crtiticaven els membres de la CNT a la dècada dels anys 20,xvi i que tenia els seus orígens en els tancaments de terres produïts entre els segles XVI i XIX a tot Europa, especialment a Anglaterra (enclosures). És aleshores quan els propietaris de la terra comencen a anomenar “abusos” als drets de pasturatge, caça, recollida de fruits i aprofitament de terres i aigües que els béns comunals havien assegurat, en un procés decreixent, a la majoria de la població rural europea durant segles. Arribat aquest punt, els aprofitaments (o “abusos” segons els nous propietaris) seran castigats fins amb trenta dies de presó.xvii Moltes guerres, revoltes, assassinats i tortures, robatoris i humiliacions s’han succeït des d’aleshores per “generar propietat privada”. No tot, és cert, ha estat dolor; a Catalunya, les propietats familiars i les petites propietats van proliferar àmpliament, permetent una certa prosperitat en alguns indrets, tot i que els mateixos membres de la CNT esmentats apuntaven, també als anys 20, com els petits propietaris agrícoles “cap a finals d’any, tot els hi surten zeros”.xviii

La defensa dels comunals va ser un tema recorrent en tots els moviments anti-capitalistes de finals del segle XIX, des del marxisme fins als populistes russos.xix Si el mirem des d’aquest prisma (i com succeeix amb moltes filosofies polítiques), l’anarquisme ibèric, i el català dins d’ell, pot considerarse una mescla: per una banda, és una ideologia moderna, nascuda al segle XIX, deutora dels ideals de la revolució francesa, i crítica amb el poder i la dominació estatal i capitalista; un pensament crític que pretén apuntar a la diana de tot tipus de privilegis, i per tant, també d’aquells privilegis generats dins del cor de les cultures agràries basades en els béns comunals (com per exemple tots aquells que provenen del patriarcalisme o l’especisme). Però també té la seva part antiga, en tant que mira de fonamentar les seves pràctiques en la recuperació d’una mentalitat comunal, netejant-la, com dic, de servituds absurdes. El seu arrelament dins Catalunya és secular i està emparentat amb l’anarquisme ibèric pensat com un tot. L’historiador Xavier Diez, en un llibre de títol provocador (L’anarquisme, fet diferencial català),xx i més enllà de si les seves tesis són del tot encertades, ens crida l’atenció sobre aquest fenòmen. La cultura anarquista té un passat a Catalunya que els historiadors oficials, burgesos o tècnics universitaris, s’entesten a minimitzar. És hora que recuperem aquesta història, hora de fer visibles les seves herències, hora de què els i les catalanes d’a peu sàpiguen que, darrere aquesta paraula truculenta tan maltractada per la premsa oficial des de la Guerra Civil, hi ha un projecte polític i social seriós, que encara no ha tingut ocasió de desenvolupar-se sense suscitar brutals hostilitats al seu voltant. Un projecte que s’ha de tenir en compte quan parlem, seriosament també, d’independència.

I quin projecte és aquest?, demanaran, legítimament, alguns. No es tracta, sobretot, de “tornar a l’Edat Mitjana” (dic això en descàrrec de l’acusació de “primitivistes” que habitualment recau sobre els anarquistes). En certa manera, ja el president de la Primera República espanyola, Francesc Pi i Margall, tenia en ment, seguint l’autor francès Pierre-Joseph Proudhon, un sistema organitzatiu de baix a dalt. D’allò més petit i abastible a allò més llunyà i abstracte (contra l’imperialisme i l’estatisme, que recorren el camí oposat, mirant d’imposar idees abstractes i forànies per la força). Es tracta de lluitar contra l’Estat per mitjà d’una societat organitzada segons uns altres patrons: petits grups de productors i consumidors federats, realitzant intercanvis econòmics a tots els nivells (al nivell dels barris a les ciutats grans, al nivell comarcal i de bio-regions per al total del territori català); un poder polític descentralitzat i fragmentat, el més equilibrat possible; control de la producció local per part dels propis productors i consumidors; consciència ecològica com a factor clau de l’ensenyament públic; un sistema educatiu descentralitzat i autogestionat al màxim, amb matèries comunes acordades al nivell de les federacions; obvietats no enteses encara, com la igualtat absoluta de gènere (i també, afegeixo, d’espècie); decreixement industrial i financer, per què aquests àmbits es dediquin exclusivament a atendre necessitats reals i no a generar plusvàlues; una aposta per una societat menys “complexa” tecnològica i burocràticament parlant, de tal manera que el coneixement tècnic deixi de ser una “propietat” dels professionals i s’acabi, en la mesura del possible, socialitzant; càrrecs sotmesos a votació periòdica per tots i totes les implicades en qualsevol col·lectivitat; igualtat de retribucions i fi de les piràmides organitzatives, en la línea dels sindicalismes no vinculats a l’Estat; lideratges entesos com a naturals i transitoris, no com a càrrecs autoritaris sense discussió possible; desvinculació total del concepte de “gestió” dels de“domini” o “autoritat”; igualtat entre el treball manual i l’intel·lectual, de tal manera que l’ensenyament públic capacités per igual a tots i totes les indivídues per combinar tots dos. La base de tot això és l’aportació més genuïna del cooperativisme radical actual, que no té perquè identificar-se amb l’anarquisme, però que, conscient o inconscientment, hi beu abastament: un re-aprenentatge de la solidaritat, no entesa com l’atribut d’un món imaginari, infantil i caduc, de conte de fades, sinó com una posició moral de lluita contra els poders jeràrquics establerts, com un costum que hem de recuperar, i no pas inventar.

No és una utopia. O potser sí; però els capitalistes i els estatistes també tenen la seva utopia: controlar els diners i la població amb un mínim de resistència, el mínim que els permet exercir el poder i la violència per sentir-se els amos absoluts, com qui sent la trèmula bellugadissa del peix que s’agita al final del fil de pescar, fins que la vida s’extingeix. Avui en dia, a Catalunya (i a molts llocs de la Península i del territori francès) ressorgeix la idea del comunal. Opinem que només fent-la créixer (des de baix, com una bassa d’oli) podem optar a una veritable alternativa, a una veritable independència. Si és el que volem. Si és el que votem.

3

L’Estat és un Estat Mental de renúncia i sotmetiment, un tipus de relació humana que ens acostuma a que tot tipus de decisions que afecten les nostres vides quotidianes (treball, consum, relacions, salut, educació, sexualitat, ús de la tecnologia, l’energia i el transport, seguretat, finances, oci, cultura, vida política…) es prenguin en despatxos allunyats dels nostres cercles d’actuació elementals, dels nostres interessos i dels nostres desitjos. De vegades, l’Estat pren la forma d’una empresa privada “externalitzada”, que acompleix una funció de domini, com les ETTs o les empreses d’assistència a desvalguts. L’Estat ÉS la forma jeràrquica de les relacions humanes, però portada a l’extrem, a la totalitat. A més, els Estats són propagadors de la lluita total, contràriament a les solidaritats elementals en què s’han de recolzar les comunitats autènticament autònomes. Són els Estats qui fan, preparen i duen a terme la guerra; són els Estats qui gestionen la fabricació d’armes; i les armes, com deia Eduardo Galeano, “demanen guerres”. No ens enganyem: Felip VI no és l’únic amic de la monarquia saudí; alguns rics catalans també inverteixen en armament. ¿Com els treurem tot el poder de decisió en una futura República catalana si ni tan sols fem visible aquest fet abans d’anar a votar?

L’antropòleg nord-americà James C. Scott afirmava que, tal vegada, dos segles d’educació estatal “pública”, juntament amb la “competència” capitalista, ens han introduït la jerarquia i la lluita de tots contra totes i totes contra tots al nostre “ADN” cultural.xxi L’Estat és una forma de domini psico-social que ha creat la seva pròpia justificació: si no parem de competir, de barallar-nos (a les carreteres, a les cues dels centres comercials, als mercats, als veïnatges, als bars, als terrenys de joc i als llocs de treball…), l’estem legitimant de forma constant. Hem de saber dirigir la nostra ira, no contra els i les nostres, sinó contra aquells que exerceixen un abús de poder naturalitzat. Avui en dia, l’ajuda mútua és un factor de subversió política. I el cooperativisme d’arrel anti-capitalista, creixent al nostre país, és una versió de l’ajuda mútua. L’únic futur viable, per a les classes populars catalanes i d’arreu del món, és un cooperativisme inclusiu, que sàpiga escoltar i capacitar les persones que han perdut la batalla contra el sistema, que sàpiga convèncer molta gent a la qual no li falta res de l’essencial que sense una ètica comuna no podem esperar alliberar-nos de res. Un cooperativisme netejat de les connotacions de “somniatruites” que li ha tirat a sobre la llarga propaganda capitalista dels últims vint o trenta anys. Tantes escombraries li han caigut a sobre que, fins i tot molts joves que ni tan sols en coneixen el significat, pateixen vergonya aliena quan se’ls parla d’un hipotètic món on els individus no miren sols per ells mateixos.

Potser l’Estat és també la metgessa o l’infermera amables i diligents, la treballadora social esforçada, els voluntaris i voluntàries, les subvencions per a projectes socials, la mestra “enrotllada” i l’alcaldessa activista; però això són lloables excepcions de persones que fan esforços addicionals; i el sistema, s’ha de reconèixer (ja que no vivim en una dictadura), “permet” aquests esforços; tot i que, i ho dic per experiència propia, quan no li interessen, els bloqueja. De vegades no ens adonem que és molt possible que, introduint-nos dins les estructures d’Estat per a transformar-les, ens acabin transformant elles a nosaltres. Des del petit funcionari de cultura d’un ajuntament, encarregat de ficar el nas en les activitats realitzades en un hort autogestionat; des del policia de carrer que no coneix el veïnat, i es dedica a clavar multes i sembrar el terror amb la seva presència entre els indigents que beuen cervesa a les places; passant pel mestre d’institut que trasllada els coneixements “adients” als púbers carregats d’hormones incontenibles; fins arribar als mandataris de l’exèrcit, que imflen els pressupostos per armament, als grans empresaris monopolistes, i als alts magistrats amb poder per encausar persones vinculades als moviments socials… El cos estatal funciona com el “sereno” nocturn, com el vigilant de discoteca o el “matón” de Desokupa, però també com el gestor que ens diu que tot ho fa “pel nostre benestar”, o per la pantalla de l’autopista que ens avisa que el radar s’ha instal·lat “per la nostra seguretat”, mentre ens cobra una pasta pel fet de passar per un indret qualsevol.

Però, sobretot, l’Estat funciona com la infanteria que ocupa un territori i sotmet la població als seus interessos. El que passa és que aquest sotmetiment, com deia Landauer i en general els pedagogs i pedagogues llibertàries, resta tan naturalitzat des de l’escola (on ens acostumen a estar quiets, callats i atenent a una persona que es pot moure, parlar i manar) que és molt difícil adonar-se de fins a quin punt l’Imperi romà, en la seva traducció actual, ha colonitzat les nostres ànimes.

Sabem com els processos de construcció de nous estats culminen amb l’engrandiment de les forces de “seguretat” que protegeixen la propietat privada o “pública” (és a dir, estatal, o “nacional”), que fiscalitzen totes les nostres activitats, que ens imposen una moral i una “naturalesa”. No estem en contra de què hi hagi gent que gestioni els recursos; això seria una pura absurditat. Però han de ser càrrecs rotatoris i constantment supervisats, amb sous exactament iguals que els de les treballadores; de fet, tota treballadora, tot treballador, ha de tenir dret a gestió. D’això en diem autogestió. És el que fa innecessària l’existència d’un Estat, i de pas, del capitalisme entès com a forma de domini.

Tornant al principi: de fet, penso que totxs les que no volem un Estat hem de tenir clar que la lluita pot començar amb la constitució d’un Estat català; però això, a la pràctica, no és tan senzill. Que ningú es cregui l’argument que l’Estat català serà “més feble” o “més indefens”;xxii que “escoltarà més als seus futurs ciutadans”. La cultura estatista ens imposa un sotmetiment tan profund que, en el moment del naixement d’un nou Estat, moltes podríem pensar que, de nou, la nostra vida queda “resolta”, en mans dels “professionals de confiança”. Hem d’estar atentes per no caure en aquest parany d’identificar-nos amb l’Estat. Aquesta seria la perdició, si el que volem és, realment, independència.

Tot es juga, com hauria dit el filòsof Baruch Spinoza, en si realment volem lluitar per la nostra llibertat o per la nostra esclavitud; i sabem que qualsevol llibertat és sempre una llibertat en perill, ja que haurà de conviure, per sempre més, amb les forces que volen subjugar-la. A Catalunya, i enxarxades amb altres territoris (Aragó, França, Ses Illes, Castelló) creix cada dia la xarxa d’economies basades en un règim moral comunal o cooperatiu. Allò que no ens podran robar és l’intercanvi, l’autogestió. L’Estat l’atacarà i la criminalitzarà, i si no pot amb ella, la registrarà com a llei, com si l’hagués creat ell. Això segur. I no podem oblidar que les xarxes cooperatives no entenen de fronteres: les nostres companyes de la Península han de ser exemple i oïda per a nosaltres, doncs elles també restaran lluitant contra un Estat-monarquia, tal vegada, ell sí, afeblit pel naixement del seu homònim català.

Crec que s’ha de convèncer quanta més gent millor de que, si no comencem a establir aquest tipus de relacions socials des d’ara mateix, el futur (i més o menys probable) Estat català no diferirà de l’actual Estat espanyol sinó en el fet d’haver substituït un Borbó per un neoliberal carregat de pistoles làser i, tal vegada, pentinat “a lo Beatle”. Una major presència de partits d’esquerra a les institucions potser garantitza que l’Estat redueixi la seva pressió sobre la població més desafavorida. Però ja estem cansats i cansades de veure com els partits d’esquerra, alguns fins i tot amb bones intencions, es veuen impotents per enfrontar la maquinària financera imposada per la lògica del capital i dels Estats que li fan de suport. Per no parlar de l’obsessió, assenyalada per Raúl Zibechi, per “prendre el poder”, com si arribant a la cúpula de l’Estat poguéssim transformar el món, des del vòrtex de la piràmide, en un paisatge més agradable per a tothom.xxiii Si trobem un consol en la diferència entre una monarquia i una república (una diferència francament atractiva, però totalment insuficient), no farem més que reproduir la lògica estatal dins nostre: recórrer als pobres consols, en lloc de començar a prendre les regnes de les nostres vides.

i David Graeber, “Nunca ha existido Occidente o la democracia emerge de los espacios intermedios”, a Beltrán Roca (ed.), Anarquismo y antropología, pp. 69-103: https://es.scribd.com/doc/193821296/ROCA-MARTI-NEZ-Beltra-n-Anarquismo-y-Antropologi-a-pdf

iii Sobre Gustav Landauer, podeu consultar l’article d’acracia.org: https://acracia.org/gustav-landauer-la-revolucion-social/

iv Especialment, seguiu l’argumentació de Bakunin a Dios y el Estado, http://metalmadrid.cnt.es/cultura/libros/mijail-bakunin-dios-y-el-estado.pdfTambé podeu consultar el video de 12 minuts editat al Portal Oaca: http://www.portaloaca.com/videos/documentales/9008-documental-bakunin-anarquista-200-anos.html

v Molts historiadors de la branca marxista han analitzat el creixement de l’Estat modern en relació al despullament de les llibertats dels camperols, assenyalant, tal i com va fer Karl Marx al capítol XXIV del Llibre I d’El capital, el procés de despossessió brutal que va significar per a les masses treballadores. Vegeu els exemples de Gonzalo Pontón, La lucha por la desigualdad. Una historia del mundo occidental en el siglo XVIII, Pasado & Presente, Barcelona, 2016. També Eric Wolf, Europa y la gente sin historia, Fondo de Cultura Económica de España, Madrid, 2005.

vi Parlo del conegut llibre de Kropotkin L’ajuda mútua. Un factor de l’evolució (1899): http://www.portaloaca.com/pensamiento-libertario/libros-anarquistas/7646-libro-el-apoyo-mutuo-de-piotr-kropotkin.html

vii Para acabar con la Edad Media, Medievalia, Palma, 2010. Es tracta d’un llibre difícil d’aconseguir en pdf.

ix Para acabar con la Edad Media, obra citada, pàgines 99-100.

x Silvia Federici, Calibán y la bruja. Mujeres, cuerpo y acumulación originaria (2004): https://www.traficantes.net/sites/default/files/pdfs/Caliban%20y%20la%20bruja-TdS.pdf

xi Vegeu Pau Castells i Granados, Un judici a la terra dels bruixots. La cacera de bruixes a la Vall Fosca, 1548-1549, Garsineu Edicions, 2011.

xiii El títol complet del llibre és: El comú català. La història dels que no surten a la història (2015). El llibre en pdf es pot demanar a la pàgina http://www.elcomu.cat/, tot i que en aquest lloc hi trobareu molts textos i videos relacionats amb la temàtica.

xiv Si comparem aquest fenòmen amb el que va succeir durant la revolució social del 36-37 a Barcelona, ens adonem que la Generalitat, representant de l’Estat a la capital catalana (o ella mateixa un Estat), al principi de la revolució només feia que ratificar, per decret, allò que els treballadors i les treballadores estaven aconseguint en el terreny de la col·lectivització.

xv El comú català, pàgines 107-108.

xvi Individualisme en el que estaven basats tant els projectes d’una República francesa al segle XIX com els del republicanisme nacionalista català dels anys 1930. En l’època de la Il·lustració, són molts els autors catalans que impulsen l’individualisme i l’economia de mercat, entre ells el famós Antoni de Capmany. L’evangelitzadora de la ideologia liberal-capitalista a Catalunya va ser la Junta de Comerç, creada el 1758. Vegeu El comú català, ps. 144-145, i Lluís Pau i Gratacós, L’aprofitament dels béns comunals a Catalunya i la seva evolució jurídica, a propòsit del cas de l’estany de Banyoles, Universitat de Girona, 2001. També el llibre de J. Beltrán-M. Cárdaba, Lluitaren per la llibertat – Lucharon por la libertad. Anarcosindicalismo en Barcelona, 1911-1939. Anarcosindicalisme a l’Empordà, 1870-2014, Genèric, Barcelona, 2016, p. 27.

xvii El comú català, p. 123.

xviii Solidaridad Obrera, 15 de desembre de 1923.

xix Podeu consultar el llibre de César Roa Llamazares, La defensa de los comunales, Libros de la Catarata, Madrid, 2017.

xx Xavier Diez, L’anarquisme, fet diferencial català, Virus, 2010. Podeu consultar l’article crític de Fran Fernández al portal Ser Histórico: https://serhistorico.net/2016/08/25/lanarquisme-fet-diferencial-catala-de-xavier-diez-post-en-catalan/

xxii Vegeu l’article de Jesús Rodríguez a La Directa, 6/6/2017, “Armes de guerra per als Mossos d’Esquadra”, https://directa.cat/armes-de-guerra-als-mossos-desquadra

xxiii Raúl Zibechi, “Venezuela. Cuando la izquierda es el problema”, https://todosloscaminoshaciati.blogspot.com.es/2017/04/venezuela-cuando-la-izquierda-es-el.html

Tags: , ,