Aquest dijous 28 de novembre es tancà a AureaSocial el cicle dedicat a la memòria històrica de l’anarquisme a Catalunya amb una taula rodona en que van intervenir CNT :

Sonia Turón, de la Comissió de Treballs d’Exhumació de la CNT, com a membre del Grup de Memòria Històrica de la CNT i filla de represaliat; Josep Maria Pi, portaveu de l’Associació per a la recuperació de la Memòria Històrica a Catalunya (ARMHC), pres polític del franquisme i víctima de tortures; Manel Aisa Pàmpols, de l’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) i Jofre Villanueva, de la Fundació Ferrer i Guàrdia, expresident del Moviment Laic i Progressista. Va presentar l’acte Ana Albuixech, que ha organitzat brillantment aquest cicle del Fem-lo Comú d’AureaSocial.

La introducció anà a càrrec de Xavier Borràs, membre de la Comissió de Comunicació de la CIC, i cofundador de la Comissió de la Dignitat, que explicà la seva experiència pel que fa al retorn (encara pendent) dels anomenats Papers de Salamanca, és a dir, les tones de documents requisats per la dictadura feixista que van servir de base per a l’elaboració de fitxes de persones i institucions a les quals se’ls aplicava una repressió fèrria i sagnant durant anys i panys.

Sònia Turon, al fil dels Papers de Salamanca, inicià la seva intervenció mostrant, precisament, que la reacció del poder davant d’aquesta reclamació ha estat convertir aquell lloc de Salamanca d’infausta memòria en el Centro Nacional de la Memoria Histórica, amb un munt d’arxius dispersos molts dels quals, a més, no es poden consultar.

Per a Turon la «repressió actual no és simbòlica, sinó que ve d’aquell passat». Cal fer visible que el que va fer el poder feixista va ser un acte d’extermini planificat. Comentà que ara fa uns dies un portaveu del Partido Popular va dir que les famílies només se’n recorden dels seus morts qua  hi ha subvencions. D’una altra banda, el Ministerio de Asuntos Exteriores ha impedit la videoconferència entre els querellants i la jutgessa argentina que porta el cas dels desapareguts del franquisme. Tot plegat, opinà Turon, deu ser important si es posen així.

També, aportà que, segons dades dels propis franquistes la repressió comptà amb:

• 50.000 afusellats;
• 73.000 morts a la rereguarda;
• 30.000 desapareguts;
• 50.000 empresonats als camps de concentració;
• 300.000 empresonats.

sense afegir-hi tots els qui van haver de fugir a l’exili, les violacions, el robatori de nens, els pactes amb els nazis amb els detinguts a França… I tota la repressió amb els qui no eren «afectes» al règim que, segons Turon, en certa manera encara dura.

Pel que fa a la Llei d’amnistia de 1977 precisament la CNT en demana la derogació, ja que no permet portar a judici ningú i no es pot restituir la dignitat ni els béns espoliats.

I quant a les exhumacions de foses (a partir de la Llei de la memòria històrica [LMH], refrendada pel PSOE per la pressió social al carrer) és inoperant i actualment no disposa de pressupost. De fet, a Madrid s’ha tancat l’Oficina per a les víctimes que hi havia.

En la seva intervenció, Josep Maria Pi, portaveu de l’Associació per a la recuperació de la Memòria Històrica a Catalunya (ARMHC), explicà que l’associació va néixer com a rèplica a l’homònima espanyola, ja que no els agradava el caire que tenia. Ells treballen amb molta seriositat tot el tema de les exhumacions, que no es poden fer de qualsevol manera i necessiten, per exemple, antropòlegs forenses que puguin certificar el que calgui de cara a demanar responsabilitats pels crims comesos. Per això, van muntar un grup de persones preparades que seguissin els protocols, com els que es feien servir a l’Argentina pels morts i desapareguts de la dictadura. Aquests protocols fins i tot van ser millorats a Catalunya i ja s’han aplicat a tres aixecaments.

Són tasques i treballs que cal fer molt bé, però de vegades han topat amb moltes dificultats, fins i tot des de les «esquerres», com quan Apel·les Carod-Rovira va fer aturar una exhumació amb l’argument que no volia omplir Catalunya de forats. Pel que fa a les foses, la informació més fidedigna, segons Pi, la té la Guardia Civil, que el 1953 va fer un «Fondo de fosas» i, alhora, recollir esquelets que anirien a omplir els nínxols del Valle de los Caídos per ordres del dictador.

Per a l’ARMHC el jutge Garzón (que venia del nefats Tribunal de Orden Público, implicat en tortures) no era la persona més adequada per portar les causes sobre exhumacions. El fet que es presentin causes a l’Argentina està bé, «però la tasca nostra està aquí», va afegir Josep Maria Pi. També, cal tenir en compte que no solament va «rebre» (va ser reprimida) lña gent lligada a la política i el sindicalisme, sinó tot el poble.

Pel que fa als infants desapareguts, Pi comentà la que la desaparició forçosa no prescriu. Cal tenir en compte que molts nens que van ser duts a la Catalunya del Nord amb la intenció de «salvar-los» no retornaven als familiars, se n’esborrava qualsevol rastre i eren donats a famílies de franquistes.

Per la seva banda, Manel Aisa, de l’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) [1902-1939] va explicar que l’entitat va ser refundada el 1977, com a centre de documentació històric i social, per fer conèixer la història als treballadors i als seus fills. La majoria dels arxius i la rica biblioteca del Ateneu es van perdre arran de la crema de la seu per les tropes franquistes d’ocupació al gener de 1939 que tenien la consigna d’acabar amb la cultura obrera i per això van cremar tots els seus documents, immobles i estris. Els que es van salvar foren duts a l’arxiu de Salamanca, encara que part de la seva biblioteca es troba als fons de la Biblioteca de la Universitat Central de Barcelona.

L’objectiu bàsic de l’AEP és difondre la documentació que els arriba. Durant 17 anys va ocupar la Casa de la Caritat, a Barcelona (on avui hi ha el CCCB), des d’on van sorgir iniciatives com la de La Fura dels Baus o els primers educadors de barri. S’hi feia biblioteca i exposicions periòdiques de materials que donava la gent. En aquest període van aprendre molt i van començar a saber què va significar i representar l’AEP en el seu moment històric.

L’Ateneu, en aquesta segona etapa, realitza activitats com exposicions, debats, conferències, exposicions culturals, publicacions, actes solidaris; el Centre de Documentació Històric-Social és un dels arxius més complets sobre el moviment obrer dels segles XIX i XX de Catalunya principalment. Edita el butlletí semestral Enciclopèdic Noticiari i participa en l’edició i coedició de llibres. És una font de consulta per a historiadors, documentalistes i estudiants, oberta al public en general per a consultes del seu fons documental. Disposa d’uns fons de 38.000 llibres i 12.000 capçaleres de diaris, revistes, butlletins, cartes de l’època, així com dossiers relacionats amb els moviments socials i obrers des de la Primera Internacional fins a l’actualitat.

Des de l’any 2007 hi ha una campanya per a recuperar el seu patrimoni confiscat durant la Guerra Civil Espanyola, en gran nombre emmagatzemat en els Arxius de Salamanca.

Quant a la Fundació Ferrer i Guàrdia (FFG), Jofre Villanueva va dir que va ser creada el 1987 i que desenvolupa un paper pedagògic i divulgatiu, de recuperació de la figura de Francesc Ferrer i Guàrdia i dels lliurepensadors catalans a partir de les idees de laïcitat i progrés –valors de la Il·lustració–, en la tradició del moviment obrer. Hi ha, doncs, un pes molt fort de la història.

Per a Villanueva, el treball pedagògic de la memòria no és prou conegut entre els joves. Des de la Fundació fan una tasca de continuïtat, de reconstrucció d’un teixit destruït. De fet, quan es presenten a les institucions els diuen que són «els néts dels vençuts». O, també, que «si no saps dón véns no saps on vas»…, la tradició és inventada, «estem obligats a apropiar-nos del que decidim que és important» atenent el fet que els nostres actes tenen conseqüències. Fruit d’aquesta tasca és el fet que l’antiga avinguda del Marques de Comillas avui du el nom de Francesc Ferrer i Guàrdia.

Per a Jofre Villanueva la reivindicació del passat és un imperatiu ètic. i es preguntà quines coses de les que fem ara es convertiran en història, en tradició. Els noms i els rituals han estat destruïts. Fer-ne fotocòpies és un exercici de nostàlgia, just el contrari de fer-se preguntes en coherència amb el nostre present.

La FFG no fa tasca pedagògica sinó que pretén connectar amb els moviments educatius (com l’associació de mestres Rosa Sensat, per exemple).

[Fotos: Carolina Zerpa. Vídeo: Pere Ardèvol.]