Articles/Opinió / Ecomonia comunal / Revolució Integral

Economia comunal

Aquest article també està disponible en: Castellà

Print Friendly, PDF & Email

Article d’Antón Dké, publicat a “El blog de Nanín” el juliol de 2013.

Vivim en una societat de mercat, en un món on tot ha estat transformat en mercaderia… la cultura, la salut, l’educació, el temps de les persones, tota l’experiència vital de cada individu ha estat privatitzada i convertida en mercaderia, en una economia de serveis generadora de l’efímera il·lusió de benestar momentani, que anul·la la llibertat i autonomia de l’individu humà i es dirigeix irremeiablement cap al seu propi precipici sistèmic, en accelerada i caòtica deriva. Per valorar els símptomes del caos anunciat no cal esperar, n’hi ha prou amb aturar-se un moment i mirar el món: no és ja un caos que l’ideal de vida humana es redueixi a simple funció digestiva, que l’existència es limiti a l’acte compulsiu de consumir fins morir? En què consisteix el cacarejat èxit de l’economia, la capitalista, incapaç de gestionar amb un mínim de racionalitat l’abundància de recursos naturals i humans, de menysprear la creativitat i el talent de grans masses d’individus reduïts a la condició d’esclaus assalariats o, encara pitjor, exclosos del mercat per insolvents, éssers sobrants, obsolets? Quin és l’èxit d’un sistema que converteix la vida en un concurs televisiu i competitiu a l’estil del Gran Hermano? Entendre perquè aquesta economia ha aconseguit aquest èxit d’audiència és l’inici d’una nova consciència que porta a la imperiosa necessitat d’organitzar la vida en societat de manera radicalment diferent, orientada a la convivencialitat. Doncs això i no altra cosa és la revolució integral.

A l’alçada d’aquesta finalitat, l’economia de futur no pot ser sinó comunal, fundada sobre el rescat dels béns comuns, aquells que no pertanyent a ningú són accessibles per a tots. Són béns naturals existents al planeta Terra, la parcel·lació dels quals i apropiació privada és una aberració ecològica i racional de dimensions còsmiques. Són tots els béns que sostenen la vida en el seu conjunt i no només la de l’espècie humana, els béns que integren la immensa abundància del món, avui segrestada i transformada en mercaderia escassa, només a l’abast dels individus més depredadors i competitius, sota protecció d’una llei de propietat privada protectora d’instints primitius gens evolucionats, aquells que ens impedeixen ser realment humans, desenganxar-nos de la cultura pròpia dels nostres ancestres, els primats.

Parlar avui dels comunals actuals és referir-se a uns poquíssims béns residuals salvats de la rapinya propietarista, de la cultura d’apropiació d’allò comú. No estic d’acord amb qui afirma que els moviments socials han situat els comunals al centre de la discussió política, perquè més aviat aquest judici es refereix als béns públics, confosos amb “allò estatal”, béns controlats i gestionats pel mercat en connivència amb els Estats, amb la finalitat de la seva privatització i mercantilització, de produir poder i, en definitiva, domini sobre els ciutadans-consumidors.

En general, els economistes acadèmics han considerat que aquests recursos comuns o d’accés “obert” (per fer una caracterització genèrica i aproximativa) necessiten sempre la intervenció de l’Estat o de l’interès privat, basant-se en el dilema conegut com “la tragèdia dels comuns” descrita per Garret Hardin el 1968, segons la qual, els individus que gestionen compartidament un recurs comú, acaben destruint-lo, fins i tot contra la seva conveniència, motivats pel seu propi interès individual. Es cita l’economista Elionor Ostrom com a excepció a aquesta tradició acadèmica, per haver estudiat “la manera en què diverses societats han desenvolupat formes institucionals al respecte i casos concrets en els quals les comunitats humanes han instituït pràctiques comunals que han permès la preservació de béns comunals i evitat la degradació del medi”. El seu treball va demostrar que les comunitats desenvolupen sofisticats mecanismes de decisió per a la gestió dels conflictes d’interès, contra els qui sempre han pretès presentar les pràctiques comunals com a residu de societats simples i primitives, amb la idea fixa i errònia que l’economia, al final, és una ciència només apta per a experts.

El treball fonamental d’Ostrom al respecte va ser “Governing the Commons: The Evolution of Institutions for Collective Action” (1990), on resumeix els següents principis exitosos per a la resolució de problemes en la gestió dels béns comunals:

  1. Límits clarament definits i exclusió efectiva d’estranys.

  2. Les normes referides a l’apropiació i disposició del procomú han d’ajustar-se a les condicions locals.

  3. Els beneficis poden participar en la modificació dels acords i normes per a poder adaptar-se millor a aquests canvis.

  4. Vigilància del compliment de les normes.

  5. Possibilitat de sancions adaptades a les violacions de les normes.

  6. Mecanismes de solució de conflictes.

  7. Les instàncies superiors de govern reconeixen l’autonomia de la comunitat.

En aquesta relació de principis s’evidencia una interpretació dels béns comuns com un subsistema econòmic integrat a l’economia general, és a dir, a l’economia capitalista, cosa que em porta a rebutjar el seu treball malgrat les seves positives aportacions. No és l’únic cas. Considero generalitzada la costum de presentar els béns comuns de manera que propicia la confusió amb “allò públic” i/o “allò estatal”. En la confusió, aquesta pretesa defensa ignora que tant allò públic (gestionat per l’Estat) com allò comunal (de gestió democràtica i comunitària) estan sentenciats pel sistema dominant, als engranatges del qual només hi cap una interpretació abstracta dels mateixos, adaptada als mecanismes de privatització i mercantilització, tan propis dels mercats com dels Estats, que dicten les lleis convenients per a aquest fi. Mentre això succeeix a tota pressa, allò comunal és tapat pel succedani “d’allò públic”, per a ordinari i temporal consum de ciutadanistes i progressistes desorientats.

A una entrevista publicada pel periòdic Diagonal, Silvia Federici aporta una certa claredat sobre aquesta confusió essencial. Afirma que “la qüestió dels comuns és de màxima actualitat perquè al llarg del món s’ha impulsat la privatització de tots els espais, del patrimoni natural, etc. Fins el punt que si no s’aturen aquestes tendències aviat no tindrem accés, sinó a través dels diners, als mars, a les platges, inclús a les voreres” No només s’han privatitzat terres i boscos, sinó també el coneixement: aquesta és una de les qüestions clau ara mateix”. A la pregunta sobre si els comuns poden ser una alternativa al sistema públic-privat o només un suport a allò públic, respon: “Avui en dia allò públic està sent privatitzat per l’Estat. No ho controlem, no tenim capacitat d’opinar en la seva gestió. Per això allò públic no és allò comú: allò comú és una gestió comunal d’aquesta propietat, des de la base, quan crees formes d’organització i institucions que estableixen aquest tipus de control i les seves regles. Perquè quan tens comuns cal tenir regles, no només en termes de drets sinó també de reciprocitat, de la cura que cal proporcionar a l’espai, la terra o els coneixements…” I adverteix a continuació sobre els perills de manipulació dels comunals: “…Estem en procés d’articular les formes de relació i les institucions que necessitem per tenir comuns que siguin genuïns, que no siguin cooptats i utilitzats per a, d’alguna manera, salvar el capitalisme”.

Des de l’any 2007, el Laboratori del Procomú, una de les plataformes de Medialab Prado (Madrid) està investigant i explorant l’actualització dels comunals, reinventant aquest concepte amb la denominació de procomú. Segons aquesta plataforma:

Procomú busca expressar mitjançant un terme nou una idea molt antiga: que alguns béns pertanyen a tots i que en conjunt formen una comunitat de recursos que ha de ser activament protegida i gestionada. Està constituït per les coses que heretem o creem conjuntament i que esperem deixar a les generacions futures.

Pertanyen al procomú els recursos naturals com l’aire, l’aigua, els oceans, la vida salvatge i els deserts, i també Internet, l’espai radioelèctric, els números o els medicaments. També inclou abundants creacions socials: biblioteques, parcs, espais públics, a més de la investigació científica, les obres de creació i el coneixement públic que hem acumulat durant segles”.

Antonio Lafuente, un dels principals impulsors del laboratori del procomú, afegeix:

Aquesta noció és un concepte ampli, plural i elusiu: ampli perquè engloba una considerable diversitat de béns comunals (selves, biodiversitat, fons marins o la Lluna), culturals (ciència, folklore, llengua, llavors, Internet), socials (aigua potable, urbanitzacions, democràcia, carnaval) i corporal, també anomenats de l’espècie (òrgans, genoma dades clíniques); plural perquè són tan múltiples com els molts modes maneres d’existència que adopten les comunitats, tant en el pla local, com en el regional, estatal o internacional, doncs no hi ha comunitat sense un procomú on assentar-se; i elusiu perquè sent fonamental per a la vida ho tenim per un fet donat. Un do que només percebem quan està amenaçat o en perill de desaparició”.

Cal observar com en aquesta relació, que pretén acotar la definició de comunals, no hi apareix cap referència al sòl, entès com a superfície terrestre, ni als recursos naturals en la seva totalitat, i menys als mitjans de producció o al treball humà. Des del meu punt de vista, això succeeix perquè cap d’aquestes idees sobre el procomú planteja els béns comunals com una alternativa integral a l’economia capitalista, cap posa en qüestió l’essència propietarista del sistema dominant, sinó que es limiten a plantejar reformes que permetin conviure amb el capitalisme i amb el seu mentor principal, l’Estat, a resoldre una part de les seves disfuncions econòmiques i socials, com si aquestes no fossin estructurals i, en definitiva, amb la ingènua pretensió de fer la vida més suportable sota la dictadura estatal-capitalista. És exactament el mateix que succeeix amb altres teories properes, en l’àmbit progressista o de l’esquerra capitalista, com les teories del decreixement, l’economia del bé comú o la renda bàsica. Si es coincideix amb el capitalisme en atribuir a l’economia la centralitat de la vida humana, és normal que es produeixin aquestes contradiccions entre persones que diuen ser anticapitalistes.

Així doncs, considero que la reinvenció dels comunals per a l’economia del segle XXI és, encara, una de les qüestions pendents més rellevants en el context teòric i pràctic de la revolució integral que estem iniciant. La finalitat d’organitzar la vida de manera convivencial, reconstruint el subjecte individual i comunitari, inclou necessàriament la construcció d’un nou sistema econòmic, radicalment contrari a l’actual, una economia ecològica i democràtica necessàriament fundada i articulada sobre els béns comunals.

Les referències històriques als comunals en temps passats són molt reveladores i interessants, però són això, referències, fites que senyalen el camí a seguir. L’economia comunal que va tenir el seu temps als consells medievals apuntava en la direcció correcta, però va ser parcial, relativa i insuficient, pel que hem de considerar també tots els seus defectes i limitacions, produïdes en el seu context històric, en el marc d’un sistema de poder feudal, malgrat l’alt grau d’autonomia que van assolir les institucions populars comunitàries.

La pervivència de pràctiques comunals al medi rural espanyol fins els nostres dies representa un mínim residu històric del seu origen consellista a l’Edat Mitja: són pràctiques que han anat degradant-se fins l’actualitat, quan s’anuncia la seva definitiva extinció mitjançant una llei estatal per a la reforma de l’administració local i l’ordenació del territori. Aquesta llei és utilitzada ara –a bones hores!– per l’esquerra capitalista per fer bandera de l’autonomia municipal i de la ruralitat, en defensa de la ridícula democràcia local i dels últims i escassíssims béns comunals que encara perduren (amb prou feines algunes pastures, llenyars i muntanyes), en l’escenari contextual d’un món rural arrasat, convertit en paisatge social, cultural i econòmicament devastat, plenament subordinat als interessos polítics i mercantils, concentrats en la centralitat neuròtica de la metròpolis urbana, el model de desenvolupament propi del sistema estatal-capitalista. Estan parlant d’un medi rural privat despoblat per efecte de la política agrària europea, extingit per obra i gràcia del desenvolupament urbà practicat en còmplice alternança per governs tant de l’esquerra com de la dreta. Fa falta tenir cara dura per defensar i reclamar autonomia local per a un municipalisme permanentment menystingut i agredit per la falsificació parlamentària de la democràcia com per aquesta maquinària esperpèntica anomenada “Estat de les autonomies”, un agregat de virregnats regionals en mans d’oligarquies polítiques que competeixen pel repartiment del botí sota la tutela de l’Estat central, corromputs tots fins el moll de l’os pel clientelisme que defineix i caracteritza el seu graciós concepte de “democràcia local”.

Concloent, em semblen necessàries dues observacions fonamentals per al debat sobre els comunals: la primera és que aquest amb prou feines ha començat, que estem als seus esbossos inicials; i la segona és que, per ara, aquest debat està sent segrestat per propostes progressistes de caràcter reformista, en res alternatives i en res útils per a la revolució integral.

D’altra banda, ecologitzar-ruralitzar-relocalitzar i comunalitzar són estratègies de futur l’actualitat de les quals afecta ja l’actual crisi sistèmica que vivim, són estratègies transversals imprescindibles per a la construcció de l’economia comunal que haurà de formar part del programa revolucionari. De moment, em permeto una modesta contribució, aportant unes notes que pretenen avançar en la identificació dels comunals o procomú, començant pel principi inicial dels enunciats per Elionor Ostrom (“1. Límits clarament definits i exclusió efectiva d’estranys”). En aquesta línia, penso que cal considerar dos tipus de procomú, universal i local:

El procomú universal el considero integrat pels béns comuns, materials i immaterials, de natura universal, aquells que no són propietat de ningú i que a tots són accessibles de manera igualitària, mitjançant normes que vinculen i comprometen per igual l’individu i la comunitat en el seu ús solidari i responsable i en totes les seves dimensions, ecològica, social, econòmica, cultural i política.

Pertanyen al procomú material-universal tots els recursos naturals del planeta Terra sense excepció alguna. Sent previsible la impossibilitat d’un pacte global per a la seva declaració, és competència de la voluntat sobirana de cada comunitat local la iniciativa de declarar unilaterlament el procomú universal que es correspon amb els recursos naturals existents al seu territori, juntament amb la responsabilitat de la seva administració.

Sense propietat privada, ja no tindrà sentit el dret d’herència. L’herència dels recursos naturals només és concebible entre generacions, obligades pel compromís ètic i ecològic que representa la preservació d’aquest llegat. Així doncs, ha de ser abolit el dret d’herència individualista i propietarista, imposada pel dret romà, en allò referent a aquests béns.

Pertanyen al procomú immaterial-universal tots els recursos que integren l’àmbit de la cultura i el coneixement humà, sent consubstancial als mateixos el lliure i igualitari accés per part de qualsevol individu o comunitat, sigui quin sigui el territori en què habitin i sigui quina sigui la manera, presencial o virtual, amb què s’accedeixi a ells. Com succeeix amb tots els béns comunals, la seva existència està necessàriament vinculada a la de la comunitat que els utilitza, a la qual correspon l’autogovern dels mateixos, que inclou les tecnologies que fan possible el seu ús compartit.

El procomú local el considero integrat pels béns derivats de l’ús i aprofitament comunitari dels recursos (materials i immaterials) propis del procomú universal.

En aquests béns sí que hi té cabuda la propietat privada referida als produïts a partir del treball i la creativitat personal, generats a partir de l’ús legítim dels recursos comunals. L’habitatge, com la disposició de terra per a la producció d’aliments o d’energia, que proporcionen autonomia personal, són l’exemple més clar d’aquests béns de propietat legítima.

El valor atribuït a l’ús d’aquests béns, tant individual com col·lectiu, constitueix la renda comunitària, en la qual tots els membres de la comunitat tenen igual deure de participació i responsabilitat, en funció de les seves capacitats i necessitats. La producció personal o col·lectiva d’aquests béns és l’alternativa democràtica al treball esclau-assalariat. La distribució equitativa de la renda comunitària ho és respecte l’actual concepte capitalista del salari.

Notes finals:

  1. Al naixent paradigma de revolució integral li correspon rescatar l’essència democràtica i revolucionària dels béns comunals. Cal rescatar els comunals tant de l’ocultació històrica com de la manipulació ideològica i tecnològica del seu futur, perquè darrera l’esquilmació dels comunals materials –bàsicament fundats en els recursos naturals i en el treball humà comunitari–, els nous comunals immaterials o virtuals, els de l’àmbit del coneixement i la cultura, són avui objecte de sistemàtica perversió mitjançant una manipulació ideològica de dimensió colossal. Hem començat a anomenar biopolítica a aquesta colossal manipulació de la vida per les corporacions i els Estats, que a partir del desplegament i control de les noves tecnologies busquen en el coneixement i en la cultura els seus nous territoris globals per explotar, com a alternativa a la crisi de producció provocada per l’esgotament dels recursos en “l’economia d’allò material”. Amb l’agreujant que tot això està tenint lloc avui amb la submisa complicitat de les multituds, enlluernades per les noves tecnologies electròniques i la internet.

  2. En una altra entrada del meu bloc ja vaig incorporar algunes reflexions sobre el procomú. Per a més informació, remeto a aquesta entrada: “En democràcia, l’economia es basarà en el procomú”.

Share Button
Comparteix això:Share on Facebook0Tweet about this on TwitterShare on Google+0Share on Reddit0Digg thisEmail this to someone
Tags: , , ,

One Comment

  1. maria antonia pairet lopez says:

    Lo comunal es igual a la fraternidad el compañerismo el ser honesto el ser humilde la responsabilidad del YO con el entorno donde vivamos y con quien vivamos.Realmente es tan simple como ser UNO con todo. Gracias por tu cerebro……es un placer leerte

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Optimization WordPress Plugins & Solutions by W3 EDGE