Destacats / Revolució Integral

Per una revolució integral

Us presentem la introducció al debat de la XXXIX Jornada assembleària de la CIC sobre les bases de la Revolució Integral, que va tenir lloc a Catalunya el dissabte 16 de novembre de 2013.

“Allò peculiar de la condició humana és que se situa entre el que és sòrdid i bestial i el que és sublim i grandiós.
(Prado Esteban)

1) Història: Heteronomia o Autonomia

Durant la història coneguda de la humanitat, podem reconèixer dues tradicions o tendències, en les formes d’organitzar-nos i en els sistemes de valors (o desvalors) que les legitimen i ens guien per afrontar la vida, per construir-nos com a persones: la tradició de l’heteronomia i la tradició de l’autonomia.

La tradició de l’heteronomia la conformen tots aquells sistemes d’organització social que han establert les desigualtats i les jerarquies entre la humanitat. Els estats i les classes socials: imperis, corones, cèsars, faraons, dicatdors i fühers. militarisme, exèrcits, cossos repressius, presons. Posseïdors i desposseïts, rics i pobres, amos i serfs. Els diners i els sistemes monetaris. Governants i governats. Dictadures oligàrquiques que s’autoproclamen «democràcies», parlamentarisme i politiqueria.

Sempre, unes minories que concentren el poder de decisió i la capacitat de determinació de les condicions i els assumptes que afecten tothom. Aquesta tradició és hegemònica avui en dia, amb la mundialització de la «democràcia representativa», un perfeccionament del sistema de dominació que s’ha posat la màscara de «democràtic», com si en aquest el poder d’influència i decisió sobre els diferents assumptes de la vida col·lectiva, i de la vida en general, es trobés en mans del poble, quan en realitat el poder continua concentat cada vegada en menys mans.

Els desvalors i els idearis relacionats amb aquesta tradició treuen el pitjor de les persones i la potencialitat humana. Es basen sovint en la idea que les persones som llops les unes contra les altres, que «som dolents per naturalesa» i fonamenten així el conformisme amb l’estatus quo, la docilitat i la submissió davant els poderosos opressors, la complicitat amb la injustícia. I no són només els valors negatius els que sostenen l’heteronomia, sinó, també, la manca de valors positius, l’apatia i la indiferència, la manca del sentit ètic de l’existència.

Contràriament, la tradició de l’autonomia la conformen aquells sistemes d’organització social que han rebutjat els fenòmens anteriorment mencionats, així com els intents i esforços per aconseguir establir aquests sistemes, tantes vegades aixafats pels poderosos. Així, han apostat per organitzar-se sense jerarquies, estats, classes socials ni diferències de privilegi entre minories afavorides i la resta, apostant per compartir el poder de decisió entre tots els membres de la comunitat. Això sempre s’ha dut a terme amb règims assemblearis i, per tant, necessàriament enfocats en l’àmbit local com a base de poder sobirà.

Els valors i idearis relacionats amb la tradició de l’autonomia promouen el millor de les persones i la potencialitat humana. Es basen en les idees i ideals de bé, llibertat-igualtat, justícia, veritat, fraternitat, equitat…, i en el compromís de l’individu amb aquests per aportar al bé comú. Per aquest compromís les persones hem de voler anar aprenent i millorant-nos al llarg de la vida.

La historiografia oficial actual difon la tradició heterònoma però no l’autònoma. Per exemple, hi ha hagut una falsificació històrica de l’Alta Edat Mitjana, en la qual el poble era una realitat social paral·lela als poders oligàrquics constituïts (com ara la Corona, l’Estat premodern, molt més petit i feble que l’actual, que va anar creixent i fent-se fort), organitzava la seva vida en base al consell obert o els comunals (terres i mitjans econòmics comunals), l’autodependència econòmica local i comarcal, les formes d’ajuda mútua i treball comunitari, la cosmovisió de la igualtat humana i els valors de comunitat, el treball no assalariat, la bona convivència…

Falsificacions històriques com aquesta són pilars fonamentals del sistema actual, que obté legitimitat a partir del mite d’un passat monstruós i totalitari on la gent era submisa i molt menys lliure que ara.

2) La derrota dels últims segles i la crisi actual

Amb el triomf de la modernitat, les revolucions liberals que van permetre el sorgiment dels Estats moderns i l’ascens del capitalisme, fa dos-cents anys, van sorgir les idees emancipadores del socialisme, en un context ideològic hereu de la Il·lustració i un context social marcat per la revolució industrial i la migració de les persones del camp a les ciutats i el naixement i creixement del proletariat.

Es van formular, doncs, els plantejaments ideològics del marxisme i l’anarquisme, fundadors de la Primera Internacional, que entenien que era necessari un procés revolucionari que canviés les bases d’aquella societat i posaven les esperances en el desenvolupament d’un moviment obrer que el dugués a terme. Aquest procés havia de conduir la humanitat a una societat comunista sense classes (sense diferències entre propietaris i desposseïts, entre governants i governats). Hi havia la creença –sobretot per part del marxisme, que ho plantejava com a «veritat científica»– que aquest esdevenir històric era inevitable.

Aquesta aspiració va tenir el seu auge i declivi durant el segle passat. A la península Ibèrica, l’Estat –amb l’aixecament de l’exèrcit espanyol que va originar la Guerra Civil i, guanyada aquesta, amb la instauració del franquisme– va esclafar tot el que hi havia de moviment de potencial revolucionari i popular en general. Aquest s’havia anat gestant des de finals del segle XIX amb publicacions, ateneus, escoles lliures, teixit associacionista i cooperativista, sindicalisme combatiu –centenars de milers d’afiliats a la CNT–, pràctiques de solidaritat i desobediència, de tradició fortament llibertària a l’Estat espanyol. Amb la persecució i repressió franquista i la posterior instauració de la societat de consum, es va destruir el poble i les seves aspiracions.

D’altra banda, els projecte socialista estatista, que vol canviar les coses des del poder de l’Estat, ha fracassat per si mateix. La fi de l’URSS va marcar fa dues dècades un punt d’inflexió, i s’ha vist i es veu que tots els demés intents no porten enlloc bo.

Amb la derrota de l’aspiració d’una transformació qualitativa de l’estatus quo, l’abandonament de l’anhel d’un nou món i una nova humanitat, l’Estat i el capitalisme han anat afiançant progressivament la seva força i estabilitat.

Aquest sistema genera una societat de la decadència, amb unes dinàmiques que destrueixen, envileixen i deshumanitzen les persones, porten a una crisi en tots els àmbits de la vida i posen en perill la mateixa existència humana al planeta.

No s’ha arribat, doncs, a un moment d’estabilitat i a «la fi de la història», com es deia fa poc, abans de 2008. Aquesta idea és una quimera que contribueix al no-pensament i al conformisme generalitzat.

La mediàtica crisi econòmica a Occident ha rebentat aquesta bombolla a nous sectors de la societat, malgrat els problemes més greus presents i esperables són molt més profunds i de diferent naturalesa dels econòmics en boca de tots.

3) La necessitat de la revolució

Les arrels de la crisi i els grans problemes i injustícies del nostre temps són profundes i sistèmiques. És a dir, es troben en l’essència i les dinàmiques del pilars del sistema actual, no en el «mal funcionament» conjuntural d’aquest, com diuen tots els partidaris dels discursos reformistes que donen la culpa a la maldat de banquers, la corrupció o incompetència dels polítics professionals… El sistema funciona molt bé, el problema és que funciona bé contra els interessos de la humanitat, la vida, la llibertat i la justícia.

És necessari, doncs, recuperar la idea i l’objectiu de la revolució, com a gran projecte de transformació profunda i necessària, en positiu, de la societat actual, com substitució de l’actual sistema oligàrquic i dictatorial per formes d’organització social democràtiques i horitzontals, basades en la cooperació i el compartir.

logo-gran_IR

4) La revolució integral

Amb la idea de posar sobre la taula el projecte revolucionari, actualitzant-lo i ampliant-lo en base a la reflexió sobre les lliçons del passat i la comprensió del moment actual, sorgeix la noció de revolució integral.

La idea de revolució integral és ara per ara una noció d’un concepte que, ampliant i millorant la idea de revolució social, traient conclusions reflexivament de les experiències del passat, intenti estar a l’altura de les circumstàncies actuals, promogui una renovació de l’ideari revolucionari, mantenint els components positius d’aquest en el passat però deixant enrere els negatius, erronis i obsolets. La revolució social consistia en la transformació social radical des de baix, realitzada per les classes populars, que abolís l’Estat i el Capitalisme en pro de noves institucions horitzontals i comunitàries: les assemblees sobiranes i la propietat col·lectiva dels béns fonamentals.

4.1. El subjecte i els valors

Les teories emancipadores d’antany, per la influència d’estar fonamentades en la Teoria del Progrés i en una visió profètica i mecanicista de les «Forces de la Història», en l’economicisme… no van donar la importància que calia a l’individu, a l’autoconstrucció i la qualitat d’aquest.

Les revolucions no les fan «les masses oprimides». Aquestes poden fer revoltes però no revolucions. Les revolucions les anhelen, planegen i duen a terme les persones revolucionàries. Les persones són la clau.

Així doncs, la principal aportació de la noció de revolució integral ha de ser la consideració adequada de la importància de l’individu i les qualitats d’aquest, del sistema de valors revolucionari.

Per dur a terme la revolució integral cal dur a terme l’autoconstrucció dels individus, en base a idees i ideals que ens donin prou força, sentit i grandesa per afrontar la complicada, difícil i, al final, heroica tasca de la revolució.

Sobre l’actual decadència dels valors i ideals, la cultura, l’ètica, la filosofia, la convivència… hem de construir una nova cultura subversiva i fraternal que ens faci forts, basada en l’esforç i el donar de nosaltres mateixos.

Això implica treball personal de reflexió profunda i existencial, de prendre les regnes de nosaltres mateixos, com a persones davant la vida, finita.

Aquest és el repte de la transformació dels valors i les persones dins la revolució integral. L’actual força fonamental del sistema estatal-capitalista es basa en la degradació, docilitat i construcció de les persones des del poder.

4.2. Revisant i recuperant la història

Seguint la Teoria del Progrés, des de la Modernitat s’ha menyspreat tota la història premoderna, les seves aportacions filosòfiques, culturals, experiencials… La narració «esclavisme -> feudalisme -> capitalisme -> socialisme» es basa en el desconeixement –per ocultació i falsificació– de l’Edat Mitjana, que sobretot en el seu període inicial es va caracteritzar per la realitat dual i diferenciada entre el poble i els Estats premoderns, on fora de les ciutats estatals el poble s’organitzava en moltes regions horitzontal i fraternalment en base al consell obert o el comunal. Aquests institucions són protagonistes de la història del món rural popular a la península. Recuperar aquesta història, sense mitificar-la però valorant-la adequadament, ens servirà per reconèixe’ns com a persones i humanitat i per colpejar el paradigma i discursos del sistema actual.

També existeix, per exemple, a la cultura clàssica, la tradició filosòfica de veure la vida donant importància al subjecte, a la reflexió sobre la construcció i desenvolupament vital d’aquest en base a la idea de virtut. Recuperar aportacions d’aquesta també pot servir-nos a l’hora de plantejar la revolució integral.

4.3. Transformació en tots els àmbits de la vida

La revolució integral ha d’afrontar la totalitat holística i complexa de qüestions importants de les persones i la societat, no pot especialitzar-se en cap ni oblidar-se de cap altra. No només amb el canvi de valors i la revolució personal, no només amb la revolució social, política i econòmica: amb tot alhora farem la revolució integral.

5) Orígens del concepte

El terme revolució integral ja va ser utilitzat en el passat per alguns anarquistes. En el que s’anomena “Espanya” el va utilitar a principis d’aquest segle l’escriptor llibertari Félix García Moriyón. Després ha estat l’historiador i pensador sorià Félix Rodrigo Mora qui fa poc ha començat a apostar fortament per aquesta noció. En la seva obra escrita i oral es troben moltes aportacions a la qüestió “revolucionària integral”, sent una aportació sintètica al respecte els seus “25 punts del sistema de conviccions per a una revolució integral”.

La publicació massiva “Rebel·leu-vos!” va adoptar el terme parlant de “germinar la llavor de la revolució integral”. Mesos després, activistes de Catalunya procedents de diferents col·lectius es van trobar per promoure una crida per a la futura constitució d’un “Bloc internacional per a la revolució integral”. També en aquesta mateixa orientació ideològica general, el Grup de Reflexió per a l’Autonomia també l’adopta cada vegada més explícitament. Diversos autors de blocs i/o activistes com Antón Dké, Prado Esteban, Enric Duran o Blai Dalmau han fet igualment aportacions a la qüestió.

La idea no es una cuestión cerrada, sino abierta: hay que llenarla de aportaciones, contenidos, reflexión y debate. El rumbo de esta noción dependerá de esta labor y de la aceptación que tenga entre esas personas que apuesten realmente por un cambio y una perspectiva revolucionaria hoy en día. Para que tenga potencia habrá que evitar usarla banalmente o a la ligera, o convertirla en una etiqueta sin contenido profundo.

La idea no és una qüestió tancada, sinó oberta: cal omplir-la d’aportacions, continguts, reflexió i debat. El rumb d’aquesta noció dependrà d’aquesta tasca i de l’acceptació que tingui entre aquelles persones que aposten realment per un canvi i una perspectiva revolucionària avui en dia. Perquè tingui potència caldrà evitar utilitzar-la banalment o a la lleugera, o convertir-la en una etiqueta sense contingut profund.

6) La crida Integra Revolucio

La idea d’aquesta és promoure la reflexió sobre la necessitat d’una revolució integral i promoure la formació d’un marc de confluència a nivell mundial per ajuntar-nos, reconèixe’ns, contactar i promoure sinergies aquelles persones, col·lectius i organitzacions que apostem per una transformació revolucionària de la societat que posi fi al capitalisme i a l’Estat construint una nova societat i un nou ésser humà. S’ha plantejat una proposta de bases comunes de les persones, col·lectius i organitzacions d’aquest possible espai.

Tags: