Articles/Opinió / Destacats

Manifest pel No-Sí

[Aquest article d’opinió és del Grup de Reflexió per a l’Auto­no­mia. Els articles d’opinió no expressen l’opinió de la pròpia CIC.]

La revolució, sense Estat-nació, és la solució!

El Par­la­ment de Cata­lu­nya apro­varà pròxima­ment una pre­gunta i una data per rea­lit­zar un referèndum sobre la “inde­pendència” de Cata­lu­nya. La pre­gunta, acor­dada per diver­sos par­tits par­la­men­ta­ris, serà doble: “Vol que Cata­lu­nya sigui un Estat? En cas afir­ma­tiu, vol que sigui inde­pen­dent?” (1). En aquest Mani­fest, en pri­mer lloc, expo­sa­rem el nos­tre posi­ci­o­na­ment res­pecte aquesta qüestió, expli­cant els motius pels quals res­pondríem amb un No-Sí a les res­pec­ti­ves pre­gun­tes, és a dir, donaríem una res­posta que ha estat impe­dida en la for­mu­lació pro­mul­gada. En segon lloc, farem algu­nes con­si­de­ra­ci­ons gene­rals sobre el fet naci­o­nal i el naci­o­na­lisme. Per aca­bar, refle­xi­o­na­rem sobre les poten­ci­a­li­tats del con­flicte naci­o­na­lista a les nos­tres con­tra­des i sobre el paper que està jugant l’esquerra inde­pen­den­tista d’una banda, i el paper que podem jugar els revo­lu­ci­o­na­ris inte­grals de l’altra, en tot aquest afer.

1. No volem cap Estat

En pri­mer lloc, és bo notar que la pri­mera pre­gunta del referèndum és cap­ci­osa ja que inqui­reix sobre la pos­si­bi­li­tat que Cata­lu­nya sigui un Estat quan, per defi­nició, Cata­lu­nya no pot serun Estat. El voca­ble Cata­lu­nya fa referència a un ter­ri­tori, no a les seves estruc­tu­res polítiques. No és el mateix França que l’Estat francès, ni Girona és sinònim d’Ajun­ta­ment de Girona. Cata­lu­nya pot estar ges­ti­o­nada i domi­nada per un o altre Estat, però no serà mai en si mateixa un ens esta­tal. Mit­jançant l’ús inde­gut del llen­guatge, la pre­gunta pro­mul­gada con­fon Estat i ter­ri­tori, inten­tant, d’aquesta manera, embu­llar con­cep­tu­al­ment i fusi­o­nar ima­ginària­ment les estruc­tu­res de domi­nació amb els ter­ri­to­ris domi­nats, una sub­til estra­ta­gema lingüística gen­ti­lesa dels “repre­sen­tants del poble”.

En segon lloc, per res­pon­dre amb conei­xe­ment de causa a la pri­mera pre­gunta cal que els ciu­ta­dans de Cata­lu­nya tin­guem ben pre­sent quina és l’essència de la ins­ti­tució esta­tal. L’Estat modern es va ges­tar durant el segles XIV-XVII i es va impo­sar com a ins­ti­tució política fona­men­tal arreu del món a través de les revo­lu­ci­ons libe­rals dels segles XVIII i XIX. Des d’ales­ho­res ha adop­tat, segons les cir­cumstàncies, for­mes par­la­mentàries o dic­ta­to­ri­als, governs d’esquer­res o de dre­tes, però la seva essència ha estat sem­pre la mateixa: una estruc­tura mar­ca­da­ment jeràrquica i burocràtica, sepa­rada de la ciu­ta­da­nia i per damunt d’aquesta. L’Estat-nació és un apa­rell de domi­nació i de coerció pro­fes­si­o­nal que es va ins­tau­rar sos­ca­vant i des­man­te­llant les ins­ti­tu­ci­ons real­ment democràtiques de la soci­e­tat popu­lar tra­di­ci­o­nal, com ara el Con­sell Obert i el Comu­nal a la Península Ibèrica. És un agent cau­sal de pri­mera importància en la crisi gene­ra­lit­zada d’avui en dia; la seva essència és des­truc­tiva, vio­lenta i cap­ci­osa, tal com va posar de mani­fest el mateix Maquia­vel. No hi ha un sol Estat al món que no esti­gui tacat de sang, far­cit d’injustícia, eri­git en base a l’engany i a l’explo­tació dels éssers humans i de la natura.

Diem rotun­da­ment NO a un hipotètic Estat català perquè no volem sor­tir del foc per caure a les bra­ses. Un Estat català seria només una nova expressió de la mateixa font de pro­ble­mes: la domi­nació política en forma d’Estat “democràtic repre­sen­ta­tiu”. Si volem alli­be­rar-nos real­ment de l’espi­ral de misèria i bar­ba­ri­tat en què es troba el món con­tem­po­rani és menes­ter que comen­cem a impug­nar efec­ti­va­ment aquesta domi­nació a través d’una política real­ment democràtica, rea­lit­zada en el marc d’Assem­blees Popu­lars Con­fe­de­ra­des, en franca opo­sició a l’espec­ta­cle oligàrquic del Par­la­ment. Les múlti­ples cri­sis del segle XXI ens empla­cen urgent­ment a orga­nit­zar-nos al marge de l’Estat i con­tra el mateix, de forma simi­lar a com el poble de Cata­lu­nya va saber fer amb gran solvència durant el pri­mer terç del segle XX.

2. Volem veritable independència

Con­si­de­rem que la inde­pendència és un valor humà fona­men­tal que, per rea­lit­zar-se genuïnament, ha d’anar asso­ciat a un altre valor tant o més impor­tant: la inter­de­pendència. Advo­quem per a que cada per­sona, cada col·lec­tiu, cada poble, cada regió i cada país sigui inde­pen­dent i, al mateix temps, en dife­rents graus i de dife­rents mane­res, inter­de­pen­dent amb els altres. La veri­ta­ble inde­pendència a tots els nivells pot rea­lit­zar-se només a través de l’auto­no­mia gene­ra­lit­zada, la qual implica la cre­ació d’una veri­ta­ble democràcia on cada per­sona pugui par­ti­ci­par directa i igua­litària­ment en la for­mu­lació de les polítiques i en la presa de deci­si­ons que l’afec­ten. Però la inde­pendència que pro­po­sen els par­tits “inde­pen­den­tis­tes” no con­sis­teix en això, sinó en la cre­ació de noves estruc­tu­res d’Estat, és a dir, en reno­var les for­mes de dependència.

Diem deci­di­da­ment SÍ a la inde­pendència de Cata­lu­nya, però pre­ci­sant que, segons pen­sem, la veri­ta­ble inde­pendència d’un país és indis­so­ci­a­ble de la inde­pendència de cada una de les seves regi­ons, pobles i per­so­nes. A més, la inde­pendència política és indis­so­ci­a­ble de la inde­pendència econòmica. És per això que un sis­tema d’Estat amb eco­no­mia de mer­cat capi­ta­lista és sem­pre antitètic a la veri­ta­ble inde­pendència: un estat suposa, per defi­nició, la impo­sició de deci­si­ons al con­junt de la població per part d’una elit política que con­cen­tra la potes­tat de manar a través d’un con­glo­me­rat d’instàncies burocràtiques i oligàrqui­ques; una eco­no­mia de mer­cat suposa, per defi­nició, que les deci­si­ons econòmiques fona­men­tals que­den en mans de les dinàmiques de la com­petència mer­can­til i de cada una de les enti­tats empre­sa­ri­als pri­va­des. No hi ha cap estat al món que apli­qui veri­ta­ble­ment el prin­cipi d’auto­de­ter­mi­nació i de sub­si­di­a­ri­e­tat, sen­zi­lla­ment, perquè la des­cen­tra­lit­zació i l’auto­no­mia són antitètiques a la natu­ra­lesa de l’ens esta­tal. No hi ha cap eco­no­mia de mer­cat al món que per­meti la veri­ta­ble inde­pendència dels pobles i de les per­so­nes, sen­zi­lla­ment, perquè aquest sis­tema econòmic es basa en des­pos­seir a les per­so­nes i espo­liar els pobles per així fer-nos més depen­dents de les cor­po­ra­ci­ons empre­sa­ri­als i dels seus meca­nis­mes d’explo­tació labo­ral.

3. Defensem el fet nacional sense incórrer en el nacionalisme

Pro­ba­ble­ment, el prin­ci­pal fac­tor que ha espe­ro­nat l’auge de l’inde­pen­den­tisme esta­tista català en els dar­rers anys són les rei­te­ra­des pro­vo­ca­ci­ons anti­ca­ta­la­nes de l’Estat espa­nyol. Aquest ha reta­llat les com­petències del govern de Cata­lu­nya i s’ha acar­nis­sat con­tra la llen­gua i la cul­tura cata­lana a través de legis­la­ci­ons (llei Wert), reso­lu­ci­ons (Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal), cam­pa­nyes (pro­pa­ganda mediàtica anti­ca­ta­lana), etc. Aques­tes pro­blemàtiques tenen la seva causa última en la pròpia natu­ra­lesa de l’ens esta­tal i en la pròpia noció d’Estat-nació, sor­gida al segle XVIII per tal de jus­ti­fi­car l’esta­bli­ment dels Estats moderns. La pre­tensió que el fet naci­o­nal pugui deli­mi­tar-se amb fron­te­res és una entelèquia que com­porta sem­pre un forçament de la rea­li­tat, men­tre que la ide­o­lo­gia segons la qual les estruc­tu­res polítiques han de coin­ci­dir amb aque­lles fron­te­res, és a dir, la ide­o­lo­gia naci­o­na­lista, és una font ines­go­ta­ble d’incon­gruències i pro­ble­mes. Per tal de res­pec­tar veri­ta­ble­ment el fet naci­o­nal en tota la seva diver­si­tat, espon­taneïtat i entre­mes­cla­ment, per tal que la llen­gua i la cul­tura de cada per­sona i de cada indret puguin expres­sar-se natu­ral­ment i desen­vo­lu­par-se lliu­re­ment, és menes­ter des­vin­cu­lar com­ple­ta­ment el fet naci­o­nal de les fron­te­res i estruc­tu­res polítiques, en altres parau­les, cal llençar la ide­o­lo­gia naci­o­na­lista a les escom­bra­ries de la història.

Impug­nem l’opressió que el naci­o­na­lisme de l’Estat espa­nyol ha infli­git històrica­ment cap al fet naci­o­nal català, però no con­si­de­rem que la forma cor­recta de defen­sar-nos d’ella sigui incor­rent en un altre naci­o­na­lisme, enar­bo­rant l’este­lada; la superació veri­ta­ble­ment posi­tiva de les opres­si­ons naci­o­nals con­sis­teix en crear un nou movi­ment revo­lu­ci­o­nari inte­gral i glo­bal que impugni tant l’ens esta­tal, agent cau­sal d’infi­ni­tat de pro­ble­mes, com la ide­o­lo­gia naci­o­na­lista, font de con­flic­tes i d’opres­si­ons naci­o­nals. D’aquesta manera acon­se­gui­rem desen­vo­lu­par cul­tu­res locals i regi­o­nals real­ment vives, lliu­res, autènti­ques, popu­lars, sinèrgi­ques i res­pec­tu­o­ses.

4. Evitem l’escalada de bel·ligerància nacionalista

A través d’aquest Mani­fest volem fer una crida per a evi­tar que les elits polítiques, tant cata­la­nes com espa­nyo­les, acon­se­guei­xin invo­lu­crar ple­na­ment al poble Cata­lu­nya en el crei­xent con­flicte entre l’Estat espa­nyol i el proto-Estat català. La història ens ense­nya que els Estats es recol­zen sovint en el con­flicte i la riva­li­tat entre ells, ati­ant el naci­o­na­lisme i la bel·ligerància per així, en última instància, afer­mar la domi­nació en els seus res­pec­tius ter­ri­to­ris. En deter­mi­na­des con­jun­tu­res, si resulta con­ve­ni­ent pels interes­sos de diver­sos sec­tors del poder, aquests con­flic­tes poden aug­men­tar en inten­si­tat fins adop­tar una forma bèl·lica, tal com va suc­ceir en la ex-Yugos­la­via.

Jus­ta­ment, alguns comen­ta­ris­tes han asse­nya­lat paral·lelis­mes entre l’atmos­fera social de la Iugoslàvia prebèl·lica i l’atmos­fera que es res­pira a les nos­tres con­tra­des avui en dia: la cris­pació va en aug­ment; cada cop més ener­gia social és cana­lit­zada a través de la dis­puta naci­o­na­lista; els atacs ver­bals, les ame­na­ces i els menys­preus s’han mul­ti­pli­cat en el dar­rer lus­tre. Els mit­jans de “comu­ni­cació” han incre­men­tat pro­gres­si­va­ment l’atenció que dedi­quen a aquest assumpte, bom­bar­de­jant les consciències de la població amb els fer­vors i furors naci­o­na­lis­tes en les seves diver­ses expres­si­ons: cele­bra­ci­ons mul­ti­tu­dinàries, debats ence­sos, reso­lu­ci­ons pro­vo­ca­do­res, decla­ra­ci­ons il·lusi­o­na­do­res… I bé, cap a on ens pot por­tar aquesta esca­lada?

Arri­bat el moment en què el Par­la­ment declarés la “inde­pendència” de Cata­lu­nya, pre­su­mi­ble­ment, l’Estat espa­nyol desau­to­rit­za­ria la decisió tal com ha adver­tit. Apli­cant la legis­lació cons­ti­tu­ci­o­nal per man­te­nir la “indis­so­lu­ble uni­tat d’Espa­nya”, no seria estrany que l’Estat espa­nyol emprés la força de les armes, dis­so­lent el Par­la­ment i incre­men­tant la mili­ta­rit­zació de les nos­tres con­tra­des per frus­trar la cre­ació d’un Estat català. Alguns con­fien que l’elit inter­na­ci­o­nal, amb la “bon­dat” que la carac­te­ritza, ens vin­dria a “sal­var” en un esce­nari com aquest. Però els fets indi­quen més aviat el con­trari: cap mem­bre ni òrgan de l’elit inter­na­ci­o­nal s’ha com­promès mínima­ment a emprar la força de les armes per defen­sar la sepa­ració de Cata­lu­nya, men­tre que alguns d’ells sí que han afir­mat que aquest con­flicte “és un afer intern d’Espa­nya”.

Allò que es troba a les nos­tres mans i pot resul­tar deci­siu és la nos­tra actu­ació com a poble. Si el poble es deixa endur pels furors pro­mo­guts per les ide­o­lo­gies naci­o­na­lis­tes i les ins­ti­tu­ci­ons esta­tis­tes, la cris­pació social pot aug­men­tar fins a nivells inu­si­tats, aca­pa­rant una gran part de l’atenció pública i sos­ca­vant seri­o­sa­ment les pos­si­bi­li­tats d’un alli­be­ra­ment real del poble de Cata­lu­nya. Amb aques­tes parau­les volem fer doncs un toc d’alerta sobre el fac­tor con­tra­re­vo­lu­ci­o­nari que supo­sa­ria un procés de crei­xent bel·ligerància en ter­mes esta­tis­tes i naci­o­na­lis­tes. La con­tesa naci­o­nal-esta­tista actual no té cap pos­si­bi­li­tat de por­tar-nos cap a una situ­ació real­ment posi­tiva, ja que no estem par­lant d’un con­flicte en què el poble orga­nit­zat autònoma­ment i cons­ci­ent s’enfronta a totes les for­mes de domi­nació, tot cons­truint una soci­e­tat real­ment democràtica, subs­tan­ci­al­ment millor que l’actual, sinó que es tracta d’un con­flicte en què la forma de domi­nació esta­tal, una o altra, sem­pre hi sor­tirà gua­nyant i, per tant, en última instància, el poble sem­pre hi sor­tirà per­dent.

5. Qüestionem el Cavall de Troia

S’escau la pre­gunta: quin està essent el paper de l’Esquerra Inde­pen­den­tista en aquesta con­jun­tura? Exa­mi­nem l’exem­ple de la Can­di­da­tura d’Uni­tat Popu­lar (CUP), el par­tit que ha entrat al Par­la­ment de Cata­lu­nya fa poc més d’un any amb tres dipu­tats. La CUP es va pre­sen­tar a les elec­ci­ons com “la veu del car­rer al par­la­ment” i com a “Cavall de Troia dels movi­ments soci­als a les ins­ti­tu­ci­ons”. Tan­ma­teix, en el cas del referèndum, sem­bla ser que s’ha “obli­dat” que hi ha per­so­nes del car­rer i dels movi­ments soci­als que podrien voler votar No-Sí. Era pre­vi­si­ble que la CUP no pro­moguésel No-Sí, donat que un eix fona­men­tal de seva línia pro­gramàtica con­sis­teix en la cre­ació d’un estat català. Però per fer mèrit a les pro­cla­mes de ser un par­tit “democràtic radi­cal” i a les pre­ten­si­ons de ser “amic d’allò lli­ber­tari”, la CUP hagués hagut d’inter­ve­nir en favor de per­me­tre l’expressió del No-Sí, l’opció més afí als plan­te­ja­ments lli­ber­ta­ris. Tal inter­venció hagués estat molt sen­zi­lla: n’hi hau­ria prou amb pre­sen­tar una esmena per supri­mir l’expressió “en cas afir­ma­tiu” que pre­ce­deix a la segona pre­gunta, tot expli­cant que la res­posta No-Sí és de caràcter revo­lu­ci­o­nari i que el poble de Cata­lu­nya compta amb una relle­vant tra­dició revo­lu­cionària que ha de poder expres­sar-se per tal que el referèndum compti amb amb un mínim de qua­li­tat democràtica.

Però malau­ra­da­ment la posició de la CUP en aquest afer és encara més fla­grant­ment anti­de­mocràtica. Aquest par­tit no només impe­deix l’expressió del vot revo­lu­ci­o­nari sinó que, si per ell fos, tam­poc l’opció fede­ra­lista del Sí-No podria expres­sar-se: la CUP vol­dria reduir al mínim les pos­si­bi­li­tats d’expressió del poble en aquest referèndum, pro­po­sant una sola pre­gunta binària per tal de forçar el resul­tat que ella desitja, el Sí a la “inde­pendència” esta­tista. En això con­sis­teix la “democràcia radi­cal”? No era això, com­panys, no era això… I és que aquesta història ja és molt vella i s’ha repe­tit massa cops: aquells que pre­te­nen trans­for­mar l’ordre esta­blert par­ti­ci­pant com a “repre­sen­tants” en les seves estruc­tu­res, en la mesura que obte­nen poder, s’emmot­llen a les inèrcies i les dinàmiques anti­de­mocràtiques del sis­tema esta­tal-mer­can­til. Per tot això, farem bé de pre­gun­tar-nos: és la CUP real­ment un Cavall de Troia dels movi­ments soci­als dins del Par­la­ment o més aviat un Cavall de Troia del Par­la­ment dins dels movi­ments soci­als?

6. Avancem cap a la Revolució Integral!

La dimensió política de les nos­tres vides, és a dir, l’acti­vi­tat deli­be­ra­tiva i deci­siva sobre els assump­tes de l’esfera pública que ens con­cer­nei­xen, no pot desen­vo­lu­par-se ade­qua­da­ment a través dels meca­nis­mes pse­duo-democràtics amb els quals compta el sis­tema de domi­nació esta­blert. Aquest referèndum és una bona mos­tra de com el sis­tema esta­tal-mer­can­til orques­tra l’espec­ta­cle de la “política” amb el fi últim de legi­ti­mar-se i dis­treure la nos­tra atenció dels pro­ces­sos que real­ment ens per­me­trien alli­be­rar-nos: la reflexió rigo­rosa i pro­funda, l’auto-orga­nit­zació col·lec­tiva i autònoma, la millora moral quo­ti­di­ana i l’empo­de­ra­ment popu­lar a través d’un movi­ment de tran­sició pel canvi glo­bal democràtic.

En algu­nes mani­fes­ta­ci­ons del 15M es va core­jar una con­signa plena de sen­tit: “el pro­blema és el sis­tema, la solució és la revo­lució”. Un referèndum con­vo­cat per una ins­ti­tució oligàrquica com és el Par­la­ment i esce­ni­fi­cat pels mit­jans de “comu­ni­cació” de mas­ses, forma part del pro­blema, no de la solució. Per això, a través de les nos­tres pos­si­bi­li­tats de difusió, els sota­sig­nats advo­ca­rem per l’abs­tenció activa en aquest referèndum, enco­rat­jant a tot­hom a refle­xi­o­nar sobre l’opció revo­lu­cionària, l’opció exclosa del No-Sí. Cal que res­pon­guem a mol­tes pre­gun­tes per cons­truir una Cata­lu­nya i un món real­ment inde­pen­dents i auto­de­ter­mi­nats, és a dir, sense Estats. Si res­po­nem encer­ta­da­ment a elles, amb fets i parau­les, esta­rem ini­ci­ant una Revo­lució Inte­gral: una trans­for­mació pro­funda i gene­ra­lit­zada de la nos­tra forma de vida, un canvi qua­li­ta­tiu i de gran abast en les estruc­tu­res i el valors que defi­nei­xen la nos­tra soci­e­tat.

Només canviant-ho tot serem independents!

Grup de Reflexió per a l’Auto­no­mia

Desem­bre del 2013

  1. Artur Mas va anun­ciar que la segona pre­gunta seria “En cas afir­ma­tiu, vol que sigui un Estat inde­pen­dent?”. Tan­ma­teix, diver­sos mit­jans de “comu­ni­cació” van excu­sar la redundància esta­tista del pre­si­dent i van ome­tre encer­ta­da­ment el terme “Estat” que lògica­ment ja queda inclòs en l’expressió “en cas afir­ma­tiu”. La for­mu­lació que emprem en aquest Mani­fest és aquesta dar­rera ja que és la que més s’apropa a la for­mu­lació que con­si­de­rem més neta­ment democràtica (al per­me­tre l’expressió de totes les pos­si­bi­li­tats) i lingüisi­ti­ca­ment cor­recta (al no redun­dar inne­cessària­ment): “Vol que Cata­lu­nya tin­gui un Estat propi? Vol que Cata­lu­nya sigui inde­pen­dent?”. Tan­ma­teix, és alta­ment pro­ba­ble que la for­mu­lació que final­ment pre­val­gui sigui aque­lla que con­tin­gui més redundàncies i dis­tor­si­ons esta­tis­tes, és a dir, la que va ser pro­nun­ci­ada pel pre­si­dent.

 

Tags: ,

5 Comments

  1. S’anima a qui vulgui compartir algun comentari una mica desenvolupat a publicar-lo a l’espai original del Manifest, on es poden centralitzar els debats:

    http://www.grupreflexioautonomia.org/ca/manifest-pel-no-si

  2. Hola !

    Després de llegir aquesta reflexió s’hem desperta dins meu un gran sentiment d’alegria. No tothom té la força interior per veure les inèrcies del sistema i aquest grup sí.

    Personalment no votaré cap opció en la Consulta doncs posar-hi energia és alimentar el conflicte i prefereixo posar l’energia en construir algo nou i lliure.

    Una forta abraçada,

    Òscar

  3. Hola,bò l’article però massa contundent amb la cup, entenc que la cup demanava una unica pregunta amb resposta binaria, no com un exercici de partit stalinista si no com un enfrontament directe amb l,estat, la cup havia demanat que la pregunta es debates al carrer, a les assemblees de pobles i barris a les entitats culturals i socials, tot i així la pregunta va sorgir d,un despatx. la cup no es l,agent social i alliberador mes important de les classes populars però si que possa el seu granet de sorra, els i les militants i regidors i regidores de la cup treballen als seus pobles i ciutats per una societat sense classes socials fomentant el treball cooperativista. fa molt de temps que conec a la CIC i la seva feina en vers la revolució intregal i cada vegada hem sento mes proper, pero com ha militant de la cup no hem podia estar de dir que treballem cada dia per un món mes just. si de debo creiem en la revolució intregal mirem-nos al mirall, i deixem enrera antigues i obsoletes discrepancies entre el clasic anarquisme o socialisme. salut!!!

  4. Jo també sóc militant de la CUP i soci de la Coop. integral. Puc entendre i fins i tot compartir part dels arguments utilitzats pero la forma és altament corrosiva, amb aires de superioritat i fins a cert punt despectiu. M’ha sentat malament la veritat!