Col·lectivització / Notícies Cooperatives

Xavier Diez: «Els catalans no sabem relacionar-nos amb el poder, no el respectem»

Xavier Diez, historiador, professor de la Universitat Ramon Llull i autor, entre d’altres, de L’anarquisme, fet diferencial català, ha iniciat la seva conferència –dins del cicle del Fem-lo Comú d’AureaSocial dedicat a la Memòria Històrica– amb una anècdota que li contava la seva tieta, la qual explicava que durant la Guerra Civil (1936-1939) en els teatresde Barcelona i rodalies va arribar a un punt que els acomodadors cobraven el mateix que els actors, fins que el gran actor Enric Borràs va dir que si havien de cobrar el mateix que fessin ells d’actor. A en Diez li semblava que era una llegenda urbana. Després de fer Magisteri i treballar de mestre es va trobar estudiant Història, especialment contemporània, però no trobava cap referència sobre «aquests anarquistes», quan només cal saber que als anys trenta del segle passat hi havia 700.000 afiliats a la CNT.

[Fotos de Carolina Zerpa.]

Per contra, a la Universitat no se’n feia cap referència, com a molt, seguint les lectures recomanades de Hobsbawm, es tractava de gent «primitiva» o «dolenta i violenta», incontrolats. Estem parlant de la flor i nata dels progres barcelonins dels anys vuitanta. Això a en Díez no li quadrava. Tot indagant va fer una tesi doctoral sobre anarquisme, per bé que en la recerca durant els anys noranta hi havia molt pocs estudis.  Per exemple, en el seu primer llibre que va fer va ser sobre el discurs sexual sobre l’anarquisme descobrí que la primera llei sobre avortament lliure que es va fer a Europa s’havia fet a Catalunya. No solament per la Federica Montseny, sinó pel jove metge Fèlix Martí Ibàñez.

Un bon dia Francesc Fuguet li demanà un article sobre la col·lectivització del teatre i va descobrir que allò que li havia explicat la seva tieta era un fet real.

La CNT, que tenia el Sindicat Únic d’Espectacles Públics (format per gent molt jove, la majoria tècnics) van agafar el control dels teatres amb l’obsessió d’acabar amb la precarietat i l’atur dels actors i van prendre diverses mesures: primer, l’eliminació del benefici empresarial, amb què el propietari és tractat com qualsevol altre treballador; desapareixen els caps: el pitjor de la revolució de 1936, per als qui ho van amagar, és que era possible muntar una societat sense caps, sense dirigents. Fan una altra cosa que encara va funcionar després de la guerra: la doble sessió, a les 18:00 i a les 20:00, per recaptar més diners, d’una banda, i perquè els treballadors de les fàbriques també poguessin gaudir del teatre, atenent els seus horaris laborals. També, van utilitzar una programació amb criteris de taquilla, defugint les grans experimentacions, i a més als autors els pagaven el 10% de la recaptació; l’especialització dels teatres també es va promoure: uns per al drama, d’altres per a la comèdia, els musicals…; la creació d’un sistema de pensions; s’havia pensat en una escola de teatre, etc.

Igualment, van rebaixar les entrades a meitat de preu i altres coses com unificar-los, no hi havia diferència entre platea o galliner, igual com es va fer als trens, sense classes. En la Barcelona dels anys trenta això va horroritzar les classes mitjanes, ja que als treballadors manuals (els «murcianos», com en deien) se’ls miraven amb menyspreu i molts d’aquests, els botiguers dels petits i mitjan comerços, es van fer comunistes, es fan del PSUC, és a dir: «Farem una revolució, però farem una revolució ordenada».

Xavier Diez, quant a la tesi polèmica del seu llibre L’anarquisme, fet diferencial català, ha dit que ha volgut fer-hi una certa provocació. Per a ell, els catalans si fóssim gossos seríem «peteners», sense raça ni pedriguí. El 40% de la població catalana, per exemple, és d’origen occità i només el 10% tenen tots dos cognoms catalans. Per això, quan estudiava Història, insatisfet per la formació acadèmica que rebia, va esforçar-se a descobrir més coses. Als 20 anys va llegir Notícia de Catalunya (1954, reelaborada el 1956), on l’historiador Jaume Vicens Vives parla dels valors inherents al poble català: el seny, l’esforç, el treball, la manca de relació amb el poder. Diez es va tornar a llegir el llibre anys més tard i descobreix que bona part del que explica sobre els catalans és fals. «Si mires les fonts històriques ja comences a saber que els catalans són gent molt violenta, que a la mínima et treuen la daga o el pedrenyal, que a qualsevol noble el tracten de tu a tu…» Però això ja s’escrivia al segle XVII. Llavors, aix` del seny, la disciplina i l’ordre, però, ha colat. El tòpic que som avorrits, per exemple, o que sempre mirem per la pela, s’ha estès amb normalitat.

Vicens Vives formava part d’un grup que conxorxàva dins o a la vora del franquisme per fer un tomb que portés a Espanya a una normalització del capitalisme. Precisament, els valors de l’Opus Dei. Però, Vicens era una home profundament intel·ligent i en el llibre (que no és un llibre d’història si no un projecte polític), parla dels factors negatius dels catalans, com l’afició a les revolucions: en compta fins a 11. Comença amb els remences, una revolta pagesa que, per primer cop a Europa, triomfa: s’organitzen autogestionàriament de manera exemplar, fan aliances diplomàtiques amb els comtes, fins arribar a la revolta de 1640, quan els catalans veuen que la monarquia de Felip IV no els interessa en absolut i munten una República, i com que no els surt bé nomenen Lluís XIII. Però, les tropes castellanes entren a sang i foc des del sud… Fins i tot Vicens Vives viu la Guerra Civil: quan té 26 anys, viu i experimenta la revolució a Barcelona, i s’horroritza perquè veu que la seva classe social (ell, de classe mitjana alta) és prescindible, que el món pot funcionar sense aquestes classes i sense ells. Per això munta aquest discurs sobre Catalunya, la del seny, la de l’ordre, la disciplina, etc.

Tanmateix, Vicens Vives tracta d’indagar el perquè d’aquesta tendència a l’enfrontament. I li demana que ho faci a un alumne seu, Casimir Martí (religiós i antic rector a Bellvitge), que encara es viu, i li dirigeix la tesi sobre l’anarquisme a Barcelona. Martí defensa que l’anarquisme sorgeix, primer, per la incompetència de les classes dirigents catalanes. Però, també hi ha d’altres factors. Per exemple, l’historiador i arqueòleg Pere Bosch Gimpera defensava que tradicionalment al Mediterrani hi havia més presència dels íbers, amb societats més igualitàries, pobles confederats, mentre, per contra, a la península, hi havia els celtibèrics, amb societats més autoritàries i més conqueridores.

Catalunya ha estat sotmesa a grans pressions per l’imperi espanyol i per l’imperi francès, amb què la desconfiança i la inquietud formen part del caràcter dels catalans. Hi ha el paradigma del caganer: un individu que caga al costat de Déu. Evidentment, els catalans no sabem relacionar-nos amb el poder, no el respectem. Tenim, doncs, una certa tirada a assumir determinats comportaments: es poden fer les coses al marge de les institucions. Com deia Carles Muñoz Espinalt, «la causa de la incomoditat i el despit dels catalans cal cercar-la en la manca de normalitat produïda per l’opressió» (en l’article «Ciència i lirisme», reproduït per l’editor Enric Borràs en un article al seu bloc sobre, precisament, Jaume Vicens Vives).

Diez ha finalitzat l’acte amb una altra anècdota. Ha confessat que es va dedicar a investigar sobre l’anarquisme pel poc que se’n sabia i per la mala fama que tenia. A l’Ateneu Enciclopèdic Popular va veure que per cada un dels alumnes i estudiosos que es movien allà, quatre eren estrangers. De fet, el tema de la Revolució ha estat negat, esborrat de la Història, perquè el país està controlat per bastants Vicens Vives, bàsicament perquè els horroritza que la societat pugui funcionar sense dirigents. I si no hi ha caps, evidentment, ens podríem repartir els recursos de millor manera.

Durant el debat, Xavier Diez ha dit que l’anarquisme no existeix, sinó molt i variats projectes, «no el podem entendre com un clos tancat».

Pel que fa a l’aspiració popular per la independència, l’autor va recordar que molt d’anarquisme beu de Pi i Margall, que parla de federalisme, és a dir, de ciutadans que s’organitzen i s’autogestionen localment, per manera que es poden federar lliurement amb qui vulguin. És a dir, primer és la sobirania com a ciutadans lliures. I si s’ha de triat entre un Estat català i un d’espanyol, ell tria un Estat llibertari català, atenent, però, que les institucions són útils sempre que puguin beneficiar les persones.

De l’època de la revolució ha recomanat, pel seu interès històric, un seguit de pel·lícules com Aurora de esperanzaNosotros somos así o el documental Barcelona trabaja para el frente. En qualsevol cas, una cerca a Internet de «cine anarquista» ens aportarà valuosa documentació.

 

Tags:

2 Comments

  1. Pingback: Notícia de Catalunya | Lo bloc

  2. Trobareu el vídeo de la xerrada sencera, en aquest enllaç:
    https://www.youtube.com/watch?v=sD2h6PdtRtg