Aquest dijous 19 de setembre, dins del cicle de col·lectivització Fem-lo Comú, d’AureaSocial, ha tingut lloc la tercera de les xerrades d’aquest mes d’agost dedicades a la Justícia Restaurativa, que, sota el títol de “Pràctiques restauratives” ha comptat amb la presència de Vicenç Rul·lan, que ha parlat de l’experiència en l’àmbit escolar, Xavier Jiménez, que ens ha introduït en la mediació comunitària.

Andreu, Xavier i Vicenç en el transcurs de la xerrada/debat. Fotos: Carolina Zerpa.

Andreu ha presentat els ponents i el propi cicle de xarrades, que ha anat dels nivells més amplics al més lcoals, com ha estat el cas d’avui. Jiménez és educador i antropòleg, un dels pioners de la mediació a Catalunya; Rul·lan és psicòleg i professor de cicles formatius.

L’àmbit comunitari als municipis

Xavier Jiménez es mou en l’àmbit municipal, més pròxim, però també més vulnerable, i que depèn molt de la capacitat de les persones que hi intervenen. En  aquest nivell tot és més fràgil i per això depèn més de la capacitat de les persones i del que vulguin generar. És molt diferent de l’àmbit judicial. Per contra, Jiménez creu que els problemes greus de la vida no s’haurien de delegar a l’àmbit judicial. Tot el que es pugui arreglar sobre el conflicte entre els qui hi són concernits és molt millor. És un canvi de paradigma i un prendre la responsabilitat, autogestionar-se i empoderar-se.

Els serveis de mediació que treballen el model restauratiu ho fan de manera que totes les parts implicades hi tenen veu. Quan la projecció d’un conflicte abasta una comunitat és ideal que tothom que hi estigui implicat hi pugui participar. En aquest espai es pot arribar a una síntesi i a unes decisions –ha continuat Xavier.

Ell, que treballa a l’Ajuntament del Prat de Llobregat, va iniciar la seva tasca amb els conflictes comunitaris en aquest municipi ja fa molts anys (de fet és un dels pioners de la mediació comunitària).

El que sol passar, segons Jiménez, és que davant d’una situació de gent que en molesta d’altres en un barri (per exemple perlsoroll) la “normalitat” és que se sancioni els que molesten sense cap altra possibilitat de solució. Cal, però, una cultura de diàleg, de pau, una cultura per part de l’Administració amb voluntat que la gent pugui participar… Si l’Administració t’escolta i és capaç de canviar la política de sancions per d’altres s’esdevé una situació democràtica. A partir de petites experiències, des de l’any 1996, l’Ajuntament va anar fent uns decrets municipals en què s’especificava que davant d’una sanció qualsevol persona del municipi tenia dret a seguir una programa de mediació. La mediació pot no resoldre el conflicte del tot, però pot millorar enormement la situació anterior.

En els processos de mediació comunitària és quan més raó de ser té el procés restauratiu. Passem d’estar en una situació passiva a una situació en què la ciutadania s’empodera i pot resoldre els seus conflictes.

La mediació reparadora on més crítics té és entre els polítics i els tècnics dels ajuntaments, ha afegit Jiménez. De fet, no hi ha tant ajuntament que acceptin aquests processos. És com si hi hagués recança a arribar compromisos de mediació en el futur. La societat ha evolucionat democràticament que pot tenir veu en l’àmbit de la mediació? En l’àmbit municipal és una aposta important, perquè entra molt en l’àmbit de la inclusió social, i s’ha de demostrar en la pràctica. Si l’estructura policial no accepta aquests tipus de processos en el municipi llavors no hi ha res a fer.

S’ha parlat, també, des del públic com n’és d’important la legitimitat que s’atorga als mediadors, com passava en l’antigor amb els “homes bons”, els jutges de pau i altres figures que eren respectades per tota la comunitat.

L’àmbit escolar

Vicenç Rul·lan, d’entrada, ha fet posar tot el públic en un cercle tancat i els ha demanat, mentre es passaven una piloteta que digueessin quin plat els agradava més. Totes les seves classes les comença sempre amb alguna pregunta. Per a ell quan es parla de pràctica restaurativa es parla de pràctica relacional, de formar comunitat. Si sabem més coses dels altres ens hi podem relacionar millor, hi establim vincles, ha dit Rul·lan abans de fer més preguntes a la gent amb el mètodes de la piloteta.

Quan es fa una pregunta apareixen respostes diferents. A uns professors els vaig preguntar sobre conflictes que els haguessin parlat recentment i molts d’ells van parlar de problemes que tenien entre ells. Però, curiosament (o no tant) o van fer de forma calmada. La pràctica restaurativa té a veure, també, amb un ritme pausat (i la gent que hi participa se n’adona).

Rul·lan va estudiar psicologia i fins fa uns cinc anys era dels que pensava que qui la fa la paga, però va tenir la sort que li van encarregar d’engegar els serveis de mediació en l’àmbit escolar a les Balears entre nins/joves.

En l’àmbit escolar la mediació se sol establir normalment entre dues persones que ja d’entrada s’adonen, quan s’obre el procés, que han de parlar entre ells d’una altra manera.

Tanmateix, ell no estava satisfet d’haver d’esperar que sorgís el conflicte. De fet, la cultura de mediació fa que hi hagi menys conflictes importants, però no desapareixen. Llavors va començar a llegir i conèixer moltes coses sobre cercles i va aprendre el que se’n diu la metodologia dels “cercles restauratius”.

Per exemple, en un institut es trobava amb els alumnes “expulsats” de l’aula tots agrupats en un indret. Tot i les mediacions, encara que anaven bé, sempre al capdavall es tornaven a produir conflictes. L’any passat, en què s’havien fet diverses mediacions, en posar-ho tot al cercle, asseguts tots junts, donant paraules amb un sistema específic, es van adonar que tot plegat era molt més potent. La gent es posa a parlar bé, mai no li ha passat que la gent es peguin o s’escridassin. Els resultats són extraordinaris. Quan algú prova la pràctica veu que funciona.

Però hi falta una peça, segons Rul·lan: com ho podem fer perquè no hi hagi tants conflictes, encara que sabem que no deixarà d’haver-n’hi? Les pràctiques restauratives tenen relació amb el fet de dedicar el màxim de temps perquè hi hagi el mínim de conflictes absurds, el que en podríem dir conflictes de baixa intensitat. Cal dedicar temps i esforços a la prevenció. I com ho fem? Doncs, fent comunitat, fent coses plegats.

També, cal un ús intensiu d’eines que ens permetin interactuar per tenir confiança i saber coses els uns dels altres. O minimediacions davant de petits problemes. Tanmateix, alguns mestres es pregunten: “Com es pot créixer sense càstig?”. Davant de qualsevol conflicte la primera pregunta és: “Què ha passat?” (en comptes de: “ja tornes a ser aquí”, “no n’aprendràs mai”, etc.). Les preguntes poden tenir a veure en com ha afectat els altres, a qui ha afectat, què es podria fer per millorar les coses (li passes la responsabilitat)…, tot plegat pot anar afavorint canvis en la consciència dels individus que són immersos en els conflictes. Es tracta, doncs, del que en podríem dir-ne una mediació extensiva.

Rul·lan ha fet preguntes, també a Xavier Jiménez sobre el funcionament de la mediació a nivell comunitari, ja que és un àmbit que no coneix tant. Normalment, ha dit Jiménez, és la gent del carrer qui els demana ajuda a nivell de comunitats: veïnatges, associacions de pares i mares, escoles, etc.

Els dos ponents han aconseguit una gran participació del públic assistent, que ha gaudit de l’entusiasme de tots dos conferenciants i del cercle de confiança creat.