Arcadi Oliveres, durant la xerrada a AureaSocial.

La xerrada d’Arcadi Oliveres aquest dijous 20 de desembre –precedida d’una presentació per part d’Enric Duran sobre AureaSocial i la CIC– va omplir de gom a gom la sala gran d’AureaSocial d’un públic que va mostrar gran interès pels arguments i les informacions que va expressar el president de Justícia i Pau i doctor en Economia, que professa a la Universitat Autònoma. Així va quedar demostrat en la posterior conversa, amb preguntes de gran interès i respostes no menys punyents, que es va allargar més enllà del que sol ser habitual en aquest tipus d’actes. La xerrada del membre del consell assessor d’Attac (Associació per la Taxació de les Transaccions i per l’Ajuda als Ciutadans), s’enquadrà en el marc del  Cicle de Xerrades de desembre sobre les Alternatives al Sistema Financer Actual i portava el títol «El desordre financer actual i la banca ètica». Oliveres va iniciar la conferència posant data a la crisi financera global: el 15 de setembre de 2008, perquè aquest dia va ser quan va presentar suspensió de pagaments Lehman Brothers, companyia global de serveis financers dels Estats Units fundada el 1850. Tanmateix, comparant aquesta crisi amb la de l’època de Franklin Delano Roosevelt, a mitjan anys trenta del segle passat, moment en què el president nord-americà dels EUA va iniciar el New Deal, a l’actual crisi, segons Oliveres, els governs que practiquen les retallades semblen fidels seguidors d’aquell economista ja traspassat, Milton Friedman, que tenia la teoria que no calia que l’Estat intervingués mai en l’economia. Friedman, que, curiosament, va viure de la mamella de l’Estat d’Illinois per finançar els seus cursos de MBA (Master of Business Administration) a la Universitat de Chicago, es vantava d’haver tingut tres grans seguidors de les seves teories: Margaret Thatcher, Ronald Reagan i Augusto Pinochet. «El caixer automàtic és la millor obra social de les caixes» La crisi, però, s’ha trobat amb un altre problema: la finançarització de l’economia. Sempre hi ha hagut economia financera, però no amb les dimensions d’ara. El muntant d’economia financera a nivell mundial supera en 41 vegades l’ecomonia real. Aquesta especulació ha crescut en dos àmbits: l’immobiliari i el mobiliari. L’àmbit immobiliari ja el coneixem tots, el del totxo, que en un primer moment va anar molt bé, però va ser un mercat que es va saturar fins al punt que ara tenim 2 milions de pisos buits a l’Estat espanyol; per contra, tenim molta gent que dorm als caixers automàtics i, “com diu un amic meu, el caixer automàtic és la millor obra social de les caixes”. Aquesta especulació, se suposa que s’eixugarà amb el rescat bancari. L’especulació mobiliària (sobre les divises, la borsa, etc.) ha crescut molt gràcies a internet. Puc jugar a borsa a través d’internet des de la meva habitació. El que he comprat a Tòquio per 1.000 veig que a la nit a Nova York es ven per 1.003. La llibertat absoluta de moviments de capitals també afavoreix l’especulació financera (i això també es pot fer per internet en mig segon, no com abans, que per evadir diners calia portar-los al damunt). I, finalment, no hi ha cap autoritat que vulgui controlar tot això. El G-20, que es va crear a correcuita el 2008, ha parlat molt, però l’únic que ha fet és salvar els bancs i els banquers. I això que ens van advertir que especular era perillós. Ens ho va dir l’especulador més gran del món, l’hongarès resident als EUA George Soros, actuant individualment (col·lectivament se’n diu fons de pensions). El Dimecres Negre del 16 de setembre de 1992, Soros va esdevenir sobtadament famós quan va vendre poc més de 10.000 milions de dòlars en lliures esterlines, aprofitant-se de la resistència per part del Banc d’Anglaterra a elevar els seus tipus d’interès a nivells comparables amb els d’altres països (el Sistema Monetari Europeu), o sigui deixar que el tipus de canvi de la moneda fluctués. Al final, el Banc d’Anglaterra es va veure obligat a treure la lliura esterlina del Sistema Monetari Europeu i la va haver de devaluar un 20%. En tot aquest procés, es calcula que Soros va guanyar, en uns sis mesos, prop de 1.000 milions de dòlars. A partir d’aquest moment va ser conegut com a “l’home que va destruir el Banc d’Anglaterra”. Soros va escriure: “Aquesta activitat és completament immoral i hauria d’estar prohibida”. La taxa Tobin i Goldman Sachs James Tobin en una conversa imaginària li va dir a Soros que hauria de pagar impostos, un 1 per mil de la quantitat comprada o de la quantitat venuda. Tobin va calcular que si s’apliqués aquest impost (l’anomenada posteriorment taxa Tobin) l’especulació quedaria reduïda a la meitat i es recaptarien pel cap baix 200.000 milions de dòlars l’any, que, segons estimacions de l’ONU, servirien per eliminar la fam al món 4 vegades. Els parlaments belga, francès i canadenc han votat que no a la taxa Tobin. El Parlament Europeu va votar que sí a la taxa Tobin, bàsicament perquè no té capacitat per aplicar-la, és a dir, la seva decisió no serveix per a res. Fa tres anys el primer ministre Gordon Brown va dir que volia que la Gran Bretanya fos el primer país del món a aplicar la taxa Tobin. La mateixa tarda que va dir això, el secretari del Tresor dels EUA, Timothy Geithner, va sortir volant des del despatx d’Obama per dir-li a Brown que la taxa perjudicaria els EUA, quan la realitat és que a qui perjudicaria de veritat era als especuladors, com el mateix Geithner, que s’havia guanyat la vida a Goldman Sachs, un dels grups de banca d’inversió i valors més grans del món, fundat el 1869. Al primer ministre grec se li va acudir posar a votació de referèndum la qüestió del deute. Merkel i Sarkozy hi van col·locar Lukàs Papadimos, que havia treballat a Goldman Sachs. A Itàlia va passar el mateix amb Mario Monti. Entre altres «il·lustres» anteriors empleats  de Goldman Sachs hi ha tres secretaris del Tresor dels Estats Units, Romano Prodi –dues vegades primer ministre de Itàlia i president de la Comissió Europea– o l’actual president del Banc Central Europeu, Mario Draghi. Tot d’inquietants dades que van fer exclamar a Oliveres que “a nivell estatal, europeu, mundial…, en el sector financer estem governats per delinqüents financers en tots els sentits de la paraula, començant pel ministre d’economia espanyol”. El que han donat els estats als bancs:  4.600.000.000.000.000.000 de dòlars Oliveres també va parlar de la bombolla especulativa, que va rebentar l’any 2007 degut a les hipoteques sub-prime (hipoteques escombraria), cosa que ja passava aquí en els anys brillants del totxo. Al moment de la veritat no es van cobrar, amb la dificultat afegida que la cartera de valors a la Borsa va baixar, amb la venda conseqüent d’accions.Per a la banca, doncs, no era el moment de vendre. L’altre problema són els fons sobirans, la gran quantitat de diners que estan en mans dels 11/12 països del món amb més divises, com els països productors de petroli (en dos anys es va passar de 60 dòlars/barril a 160). Els altres països són els que exporten molt i importen poc, com la Xina o Alemanya. I van començar a prestar diners, entre d’altres, als americans, a Irlanda o a Espanya, a retornar en cinc o sis anys, però es concedien hipoteques a 30 i 35 anys. Al moment de la veritat no cobraven les hipoteques, no podien vendre les accions i no podien tornar els fons sobirans. I van demanar ajuda a l’Estat. Quants diners van donar els estats als bancs? En total (donats o prestats de difícil retorn), 4 bilions 600.000 milions de dòlars. A l’Estat espanyol 230.000 milions d’euros fins ara. Per Arcadi Oliveres, en aquesta situació, sense accés al crèdit, el problema de l’economia financera es converteix en un problema de l’economia real, perquè sense crèdit no es pot avançar, tant per al qui produeix com per al qui compra productes. Si ni es ven ni es compra s’arriba a l’economia en crisi, a la qual les empreses responen amb els ERO (expedients de regulació de l’ocupació). Algunes petites i mitjanes empreses els van fer per força, però algunes grans empreses els han fet amb molta mala bava, com ha estat, per exemple, el cas de Seat o Nissan, que amb guanys i beneficis multimilionaris durant anys i panys justifiquen l’acomiadament de treballadors per un sol exercici amb pèrdues. És, “la perversió del capitalisme”. “Podem arribar a trobar feina per a 6 milions de persones?”, es pregunta Oliveres en relació amb el nombre d’aturats a l’Estat espanyol. L’única resposta raonable és repartir entre tots el treball existent, com va fer Jospin a França. Mai no s’ha fet cap proposta de repartir el treball a l’Estat espanyol. Una altra idea pot ser la de la forquilla salarial, com la que s’aplicava a la cooperativa de Mondragon, en què la relació de sous entre el més baix i el més alt era d’1 a 3, i no d’1 a 750 com l’extinta General Motors o d’1 a 1.500 de l’actual president de Bankia, José Ignacio Goirigolzarri. «Als bancs se’ls ha de deixar caure i als banquers portar-los a la presó» Oliveres també es preguntà per què ha fracassat l’anomenat estat de benestar. El Govern ens diu que ho ha fet perquè no hi ha diners. O bé no ingressa prou o bé no gasta massa. El Govern espanyol no ingressa prou. L’important, però, és que els impostos es paguin, l’evasió fiscal és molt greu (93.000 milions d’IVA que no es paguen per part de 4 grups: el 26% el fa la gent normal –economia submergida–; el 74% restant: grans bancs, grans empreses i grans fortunes). Però gastar malament i pitjor és l’altre problema. La despesa militar, estúpida i absurda, és de 52 milions d’euros diaris per preparar la guerra, que enguany ha pujat en el pressupost fins a un 28%, mentre la resta de ministeris han retallat un 4% les previsions. Però Oliveres ho té clar: als bancs se’ls ha de deixar caure i als banquers portar-los a la presó. En canvi el Govern diu que els salva perquè tenen clients. Els clients avui per avui estan salvats a través del fons de garantia de dipòsits, que et paga els primers 100.000 euros que tinguis en qualsevol compte bancari. Per això, Oliveres creu que hem de començar a pensar en les cooperatives de crèdit –com ja ha iniciat la CIC–, la banca pública, de la Generalitat o de la Catalunya independent, i la banca ètica. Encara que, ironitzà al final de la xerrada, “banca” i “ètica” són un oxímoron –una figura retòrica, variant de l’antítesi, que consisteix a posar de costat mots o unitats sintàctiques de sentit oposat–, com ara guerres humanitàries, apostes segures, intel·ligència militar, riscos controlats, versions definitives, etc.