Ada Colau, portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca.

[Crònica de Xavier Borràs. Fotos de Carolina Zerpa.]

El cicle de xerrades i debats que tenen lloc per a la col·lectivització d’AureaSocial, que aquest mes de març es dedica a «Habitatge: especulació o dret universal», l’ha iniciat, aquest dijous, 7 de març, Ada Colau, portaveu de la Plataforma d’afectats per la hipoteca (PAH), que ens ha parlat de «Vides hipotecades. De la bombolla immobiliària al dret a l’habitatge». La conferenciant ha estat presentada per Matilda, que ha explicat al públic assistent el procés de col·lectivització d’AureaSocial, i ha ressaltat la intervenció de l’activista al Congrés espanyol, a més de la seva intervenció en multitud de desnonaments i manifestacions a favor dels més desafavorits.

Ada Colau i Ballano (Barcelona, 1974) és una activista social i assagista catalana, reconeguda per ser portaveu i cofundadora de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) de Barcelona, i portaveu de l’entitat a nivell estatal. És coautora del llibre Vides hipotecades. Es llicenciada en Filosofia a la Universitat de Barcelona. Actualment treballa a l’Observatori DESC (Drets Econòmics, Socials i Culturals) de Barcelona.

L’activista barcelonina ha plantejat dos grans temes: l’activisme i la politització de gent anònima que ha comportat la PAH i un estat de la qüestió actual.

Colau ha explicat que la PAH va néixer el 2009 a partir d’experiències anteriors sobre lluites entorn de l’habitatge, just quan ja havia esclatat la bombolla immobiliària que la banca i l’estat negaven, especialment pel problema d’endeutament associat amb la bombolla. De fet, l’habitatge està absolutament mercantilitzat  a l’Estat espanyol i la concessió indiscriminada de crèdit va accelerar aquesta crisi, tot i saber l’excés d’habitatge (n’hi ha moltíssims de buits) i la previsió d’impagament d’hipoteques i, per tant, el creixement exponencial dels desnonaments. Des del principi, la qüestió de la hipoteca és la punta de l’iceberg del problema de mercantilització de l’habitatge.

Quan la PAH va començar tenien molt clar que s’enfrontarien al lobbie més potent del món, el de les entitats financeres. Ens vam trobar que abans d’haver-nos d’enfrontar a enemics exteriors, però, ens havíem d’enfrontar al model social i cultural imperant, basat en l’individualisme, el consum, la insolidaritat, etc. I ens vam trobar que milers de persones que havien viscut aquest model es trobaven al carrer i endeutats per a tota la vida, tot plegat amb tan poc de temps i sense saber què fer i amb missatges del sistema que tot «és culpa nostra» perquè «hem viscut per damunt de les nostres possibilitats».

En aquell moment, als inicis, ha continuat Ada Colau, recorda que a les primeres reunions la gent no se sentia indignada o estafada, sinó deprimida i trista, perduda, desorientada. Un dels principals encerts de la PAH va ser tenir l’objectiu de canviar les regles del joc i les lleis injustes, però sabent que mentre no canviïn ningú no pot fer miracles, encara que «si ens ajuntem podem intentar canviar les coses». Però, també «ens vam adonar que no podíem esperar a canviar les lleis» perquè la gent, igualment, necessita una llar, no solament per aixoplugar-se sinó per desenvolupar els projectes de vida de les persones.

Es va optar per no ser una organització assistencial, sinó d’abordar cada cas de forma col·lectiva. També, certament, cal fer discursos i grans anàlisis, però la gent canvia la seva vida en espais de transparència i pot experimentar que el seu problema no és individual sinó col·lectiu. Igualment, l’assessorament col·lectiu ha servit per formar la gent, perquè la gent s’empoderi i esdevingui ell mateixa assessora dels altres. És a dir, hi ha una articulació de la denúncia i, a més, la negociació amb els bancs, els jutjats, els ajuntaments, etc., i quan això ha fracassat s’ha dut a la desobediència al carrer, des del dret i l’obligació de desobeir lleis que són injustes.

La segona campanya, «L’obra Social LaPAH», en què es recomana la recuperació dels pisos que han estat desnonats, com és el cas de diversos blocs de Sabadell, Terrassa i Rubí, amb el pagament d’un règim de lloguer assequible.

Tot això ha culminat amb la gran recollida de firmes de la ILP per canviar el projecte de Llei al Congrés de Madrid, que de fet no tenia cap obligació ni tan sols de debatre-ho. Tanmateix, al final, ara està en la fase de tramitació els mínims de la demanda de la ILP, amb tres demandes:

la dació en pagament retroactiva (de l’habitatge únic i habitual); aturar els desnonaments; fer que amb el parc d’habitatge buit (1 milió) es prioritzi el lloguer social assequible que no superi el 30% dels ingressos familiars.

Per cert,l 14 de març arribarà una sentència de la UE que segurament dirà que la normativa espanyola pel que fa a habitatge és contrària a la europea.

Això vol dir que la fase d’esmenes actual al projecte de llei és molt important.

Per a Ada Colau cal insistir que aquests mínims de la ILP no es toquin, malgrat les pressions de les entitats finaceres i certes forces, que no mouen fitxa perquè el calm popular continua al carrer. Per això hi ha la campanya Escrache, amb una primera fase sota el lema «Hi ha vides en joc», amb cites als barris, transports, etc, on visquin els diputats i diputades del PP perquè tinguin present la realitat i que «Sí que es pot».

Després d’aquesta primera intervenció i a partir de les intervencions del públic, que ha omplert de gom a gom la sala gran d’AureaSocial, Ada Colau s’ha estés amb detalls sobre l’actitud dels bancs i dels partits, a banda de la dels propis jutges, que lligats de peus i mans davant la pròpia Llei, han clamat per un canvi que faci possible sortir de l’atzucac actual.

També, s’ha parlat d’entitats rescatades amb els diners de tots, com Bankia i CatalunyaCaixa, a les quals ni tan sols ha demanat com a contrapartida que els habitatges que tenen en procés de desnonament o buits passin a ser de lloguer social.

Matilda ha recordat, pel que fa a les entitats financeres, que des de CASX es farà una campanya de transferència de dipòsits de la banca convencional i especulativa cap a la banca ètica i les entitats que no especulen.