Actualitat / Feminisme

Quan torno a casa vull ser lliure, no valenta!!

Tinc ganes de compartir aquesta experiència amb vosaltres. En un poble qualsevol d’aquestes terres catalanes, les dones que tornaven a casa al vespre o a la nit, van estar atemorides durant un mínim de dos anys, el temps en què hi havia un home que les assetjava quan tornaven soles o en grup.

Aquest home sempre estava sempre en el mateix banc, a les mateixes hores, dia enrere dia. De ben segur que potser sabia amb detall quines dones arribaven al poble, en quines hores i quines d’elles anaven soles. Algunes d’aquestes dones quan estaven esperant el nit bus o tornant a casa en l’últim tren havien patit algunes agressions d’aquest noi. A algunes les havia ensenyat les seves parts nobles i a altres les havia amenaçat amb intimidació. El més greu de tot, és que aquest individu es posava violent, si li deies que et deixés en pau, et cridava i t’amenaçava.

Alguna noia del poble, va anar a la policia, i va demanar si us plau que es fessin rondes a la nit.  Tot i que és una zona conflictiva del poble, mai es van fer, mai van ser prioritàries. També alguna noia va anar als Mossos d’Esquadra a on li van dir que l’única opció possible era fer una denúncia. Però com es fa a una denúncia d’una persona que no coneixes?

Els casos d’agressions havien estat aïllats, i no s’havien posat mai en comú entre les noies del poble. Però ja hi havia moltes evidències i moltes agressions, i  com era un poble, a poc a poc va córrer la veu i sobretot la sororitat.

Les noies van passar a l’acció i van acompanyar-se a les nits per no  tornar soles a casa, es van fer tallers d’autodefensa feminista i també es va pensar d’enfrontar-se directament a aquell individu, demostrant la força de totes juntes.

Però un dia, el 25 de novembre del 2017, el Dia Internacional contra la Violència vers les dones, va aparèixer una pintada “Quan torno a casa, vull ser lliure, no valenta” i de sobte en aquell banc mai més va aparèixer aquell home agressor. Mai sabrem si va estar una casualitat o va ser una pintada molt dissuasiva.

 

"Quan torno a casa vull ser lliure , no valenta"

El més important de tot plegat, va estar el fet que les dones juntes van dir PROU i es van organitzar entre elles, les dones del poble van treballar en sororitat quan van deixar de ser casos aïllats, quan es va fer la denúncia en l’espai públic, quan es va trencar la por, i es van posicionar a l’acció.
I és que això és el que cal fer, doncs només hi ha una manera de canviar el món patriarcal i capitalista:

Juntes i passant a l’acció.

I és que …

ja ni hi h prou de violències masclistes,
ja ni hi ha prou i amb molta vergonya que hi hagi hagut 1000 feminicidis en la península en els últims 15 anys, també comptant nenes i nens, a més de les nombroses famílies que es queden orfes,
ja n’hi ha prou que la mitjana salarial entre homes i dones sigui del 23% a Catalunya.
ja n’hi ha prou que 14 milions de dones al món han patit assetjament sexual
ja n’hi ha prou que el 100% dones refugiades pateixen violència de gènere
ja n’hi ha prou que cadascuna de nosaltres hagi patit agressions masclistes dia si i dia també.
ja n’hi ha prou que es qüestioni dia enrere dia el feminisme i les agressions masclistes
ja n’hi ha prou, de què “si tens la regla” de què “si ets una amargada” o “necessites follar” quan no rius les gràcies del que no fa gens de gràcia.
ja n’hi ha prou que en els processos assemblearis moltes vegades estigui amagada una lluita de galls per tenir el poder del comú, tant en els fets com en el torn de paraula.
ja n’hi ha prou que en les preses de decisions, en els tallers i les noves tecnologies com el Blockchain no hi hagi dones

ja n’hi ha prou de medalles i feminisme, o de dones més feministes que d’altres

ja n’hi ha prou d’una setmana de feminisme a l’any

ja n’hi ha prou del masclisme que té nocions de gènere i fa bandera del feminisme
ja n’hi ha prou del victimisme de la pèrdua de poder
ja n’hi ha
prou de sentir-se ofès
ja n’hi ha prou que alguns companys homes no estiguin defensant al costat nostre uns drets d’igualtat que són per tothom i de totes.
ja n’hi ha prou de tanta vergonya i de tanta estupidesa, i de tanta por i de tant reduir les problemàtiques com si fossin qüestions personals quan en realitat pertanyen a l’espai públic i a l’espai comú.

El meu agraïment a totes les companyes i companys que lluitem juntes

“Quan torno a casa vull ser lliure , no valenta! 

 

Tags:

Comments are closed.