Enric Duran, 5 anys a la Clandestinitat !!!

Avui fa 5 anys que l’Enric va deixar clar que no acceptava l’autoritat de la “justícia” del Sistema i quan va esser requerit per aquest, la seva resposta va estar no presentar-se a la Audiència provincial de Barcelona. Aquell 12 de febrer de 2013 moltes companyes estaven atentes a la reacció dels estaments corruptes de l’estat, la banca i el poder judicial i policial.

Aquí deixem constància del comunicat que es va llegir front l’Audiència Provincial de Barcelona aquell 12 de febrer de 2013.

La desobediència, l’única opció per garantir que es respectin els meus drets avui

Els tres jutges que componen el tribunal de la secció segona de l’Audiència Provincial han decidit que no es pot suspendre el judici oral que té programat el seu inici per avui dimarts al matí.

No els ha semblat suficient raó per suspendre el judici el fet de no tenir una nova defensa després que hagi perdut la confiança en el meu advocat per no haver sabut la data de judici amb els 4 mesos d’antelació que va ser convocat, sinó amb només tres setmanes.

Encara que el dret a la defensa és un dret fonamental reconegut per totes les constitucions i tractats internacionals, prefereixen considerar que és un frau processal el voler canviar d’advocat amb tan poca antelació després de tants anys esperant el lent procés judicial, quan, com és evident, és a partir del fet que conec la falta d’informació esmentada, que s’ha generat la indefensió en què m’he trobat.

De qualsevol manera, potser aquesta decisió no hauria de sorprendre perquè, segons l’acte del 4 d’octubre al que no vaig poder accedir fins a fa menys de tres setmanes, l’acceptació i la revocació de testimonis ha anat de la següent manera:

– testimonis de l’acusació, acceptats 15 de 15.

– testimonis de la defensa, acceptats 0 de 23.

Segons es pot veure en aquest acte, els arguments per justificar aquesta desproporcionada decisió són escassos. Citaré un paràgraf, del propi tribunal, perquè penso que el text parla per si mateix

«Procedeix denegar la totalitat de les testificals proposta sota nombres 1 al 23 per la defensa de l’acusat Sr. Duran Giralt ja que les mateixes cap relació tenen amb els concrets fets delictius atribuïts al mateix. D’entrada ha de dir-se alguna cosa que per obvi no hi hauria ni que esmentar-ho. El que constitueix objecte d’enjudiciament són unes presumptes falsedats documentals com a mitjà per cometre unes presumptes estafes a diverses entitats bancàries per part de D. Enrique Duran Giralt, així com un delicte d’insolvència punible atribuït al mateix. No es jutja conducta alguna atribuïda a entitats bancàries, de manera que tots els testimonis proposats amb la finalitat d’acreditar el que la defensa qualifica de pràctiques bancàries abusives són impertinents i innecessàries.»

Sota la mateixa pauta són denegats tots i cadascun dels testimonis, repetint en textos d’una o dues línies, la màxima «ja que les mateixes cap relació tenen amb els concrets fets».

I amb aquesta acció, és el propi tribunal qui està vulnerant el meu dret a la defensa. I ho fa perquè contradiu tractats internacionals signats per l’Estat espanyol com el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, que diu en el seu article 14. 3. i:

Tota persona acusada d’un delicte té, durant el procés, en plena igualtat, la garantia d’interrogar o fer interrogar als testimonis de càrrec i a obtenir la compareixença dels testimonis de descàrrec i que aquests siguin interrogats en les mateixes condicions que els testimonis de càrrec.

Però, sobretot, vulneren el meu dret de defensa perquè estan prejutjant-me quan no deixen que l’argumentació presentada en l’escrit de la defensa es pugui corroborar a través dels varis testimonis que havien estat escollits pels seus coneixements i experiència, i que podien demostrar que la meva decisió, per realitzar l’acció de reapropiació de diners dels bancs, va ser motivada per un estat de necessitat. Un estat de necessitat que provenia del fet de conèixer informació fefaent que ja l’any 2005 el crèdit bancari sense control acabaria en una gran crisi econòmica que s’encebaria en contra dels drets socials de la majoria de la població.

L’estat de necessitat és un eximent penal de primer ordre i tot l’escrit de la defensa gira entorn de demostrar que existia aquesta situació d’exempció penal, tal com queda expressat entre uns altres en l’article quart de l’escrit:

Quarta. – Circumstàncies modificatives de la responsabilitat criminal.

Subsidiàriament, i pel negat suposat que es pogués considerar que l’actuació d’Enric Duran compleix algun tipus penals del que se li acusa, concorreria el *eximent complet de l’article 20.5 del Codi Penal a concórrer, com s’ha relatat a la conclusió primera, tots els seus requisits.

Està recollit en l’article següent:

Estan exempts de responsabilitat criminal:

5. Qui, en estat de necessitat, per evitar un mal propi o aliè, lesioni un ben jurídic d’una altra persona o infringeixi un deure, sempre que concorrin els següents requisits:

1. Que el mal causat no sigui major que el que es tracti d’evitar.

2. Que la situació de necessitat no hagi estat provocada intencionadament pel subjecte.

3. Que el necessitat no tingui, pel seu ofici o càrrec, l’obligació de sacrificar-se.

Em sembla que a hores d’ara és bastant obvi a la llum dels fets esdevinguts aquests anys, que el mal que es tractava d’evitar era tan i tan gran que qualsevol acció era poca per poder fer alguna cosa. Tan gran, que l’estat de necessitat és almenys un argument a considerar en lloc de menysprear-ho i ignorar-ho abans de començar el judici, com ha fet aquest tribunal.

Un tribunal que em vol portar a un judici penal en el qual em poden sentenciar a 8 anys de presó, sense haver-me assabentat de la data en temps hagut de, sense advocat de confiança, sense testimonis i per tant sense forma de poder justificar l’estat de necessitat com a forma d’exempció de presó, què pretén fer?

Abans de res això, crec que la situació que es podria donar en aquest judici, només té un nom i és el de farsa judicial.

Segons la Wikipedia (http://es.wikipedia.org/wiki/farsa_judicial):

Farsa judicial és una expressió utilitzada per referir-se a la situació en què, per dissimular la intenció de condemnar a una persona en particular que resulta especialment molesta per al poder establert, i conferir-li a aquesta maniobra una aparença de legalitat, la hi sotmet a un judici fraudulent, el resultat final del qual és previsible, i en el qual no se li confereix a la persona contra la qual s’entaula cap de les garanties pròpies d’un degut procés que li permetin obtenir accés a la justícia.

Així doncs, davant un tribunal que per passiva i per activa, m’ha demostrat que està disposat a passar per sobre dels meus drets fonamentals, què hauria de fer jo? Hauria de presentar i confiar que una vegada a la sala acceptaran les meves sol·licituds que abans no han estat acceptades? I que podria fer si no fos així? Reclamar-ho en el tribunal constitucional? I quan trigaria a respondre? I, mentrestant, fins a on ens portaria la impunitat judicial?

Entenent que si participo en el judici d’avui puc ser afectat d’una acció judicial il·legítima i potser fins i tot delictiva, concloc que la millor decisió que puc prendre és no presentar-me i fer valer així, des de la desobediència civil, el respecte als meus drets fonamentals.

En la meva absència i sense la capacitat d’exercir directament la seva coerció contra la meva, el tribunal tindrà aquest matí la seva última oportunitat de rectificar i acceptar la suspensió del judici sobre la base dels meus drets o criminalitzar la meva decisió i protagonitzar una nova fugida avanci.

Enric Duran Giralt

12/02/2013

.