[Aquest article, que valorem com a interessant per al debat polític, ha estat escrit per l’anarquista social i comunista llibertari Lusbert per al portal Regeneración Libertaria.]

Segurament, en no moltes ocasions, hem sentit a parlar de cooperatives integrals, d’ecoaldees, de projectes d’okupació (des de pobles okupats a edificis abandonats a la ciutat) i, fins i tot, de barris autogestionats i comunitats senceres fora de les xarxes mercantils. Són espais alliberats dins del sistema capitalista que demostren que hi ha models alternatius d’organització social i econòmica que, d’alguna manera, permeten experimentar, posar en pràctica i donar exemple sobre alternatives al sistema capitalista. No obstant això, molts d’aquests projectes no tenen una pretensió confrontativa contra el sistema, sinó que més aviat funcionen com a vies d’escapament. Aquest tipus de petits espais fora dels centres de circulació de mercaderies es coneixen com a societats paral·leles. Ara bé, aquests projectes podrien ser una mena de poder popular?

A diferència de les societats paral·leles, el poder popular porta en el seu si la bandera de la confrontació contra el sistema dominant a través de la creació d’un contrapoder que el desafiï. Aquest tipus de contrapoder suposa la creació de moviments populars que articulen institucions al marge de l’Estat que es tradueixen en assemblees de barri, sindicats, organitzacions estudiantils, coordinadores, etc., que pretenen substituir i superar l’ordre establert tot materialitzant un model de vida socialista llibertària. Això vol dir que el poder popular és una estratègia de confrontació i disputa en tots els nivells contra el domini capitalista: social, econòmic, territorial i polític. Un altre matís important és que el poder popular també s’articula a nivell polític, és a dir, que porta un projecte polític de majories i es dota d’eines com les anàlisis de conjuntura, els fulls de ruta, les agendes, estratègies polítiques i altres, que permetin l’avenç qualitatiu de tot el moviment popular. Això, per exemple, no es dóna en les societats paral·leles, on no hi ha una direcció política clara i es pren com a fi la mateixa realització del projecte sense portar cap política de confrontació. No obstant això, podríem apuntar que les línies entre les societats paral·leles i el poder popular no són ben marcades, sinó que hi ha ocasions en què es veuen difuses. Vegem-ne alguns exemples.

A Grècia hi ha hospitals, clíniques i ambulatoris autogestionats pel fet que el sistema de salut estatal està patint ajustos molt agressius. D’una banda, les experiències autogestionàries poden servir com a pegats davant la situació aguda de reestructuració neoliberal que viu el país. Però, d’altra banda, podria suposar una sortida cap endavant si aquests projectes es vinculen amb altres sectors en lluita i serveixen com a mitjans per crear un sistema de salut públic no estatal. De manera similar, podríem dir-ho sobre la qüestió de les cooperatives integrals o l’okupació de pobles abandonats. Si bé aquests models poden servir per no haver de viure del treball assalariat i portar una vida més sana, si no tenen vinculació amb el conflicte de classes no constituirien cap problema per al sistema capitalista. De fet, el capitalisme tolera les societats paral·leles. No obstant això, ¿i si es donés el cas que les cooperatives integrals servissin com a matalassos per lluitar contra l’atur i tinguessin bones relacions amb els sindicats en les ciutats i vinculació amb projectes socials en els pobles i als barris? Quina seria llavors la prima línia que les separaria de ser societats paral·leles o possibles institucions de poder popular?

Les alternatives autogestionàries en les societats paral·leles no són revolucionàries per elles mateixes si no estan vinculades a projectes revolucionaris de confrontació a través de la lluita de classes. A Argentina, l’any 2001, davant del tancament massiu d’empreses, els treballadors i les treballadores es van llançar a l’autogestió, però no es va plantejar el socialisme com a projecte polític que superés el neoliberalisme que va arruïnar el país, encara que això sí, gràcies a l’autogestió van poder sobreviure i es va demostrar que és una sortida viable. Els zapatistes i el moviment d’alliberament kurd a Rojava serien els exemples més destacables de poder popular, ja que, a més d’implementar una organització social diferent de la del capitalisme, porten una orientació política amb la qual creen les seves pròpies institucions que substitueixin les del Estat en els territoris on han declarat la seva autonomia.

Les societats paral·leles són, doncs, bombolles aïllades dins el sistema capitalista que poden funcionar amb més o menys grau d’independència dels fluxos mercantils, el que vol dir, també, que no tenen cap vinculació amb el conflicte de classes en els centres —entenent-los com no només les grans metròpolis, sinó territoris on el capital llança les seves ofensives (des de les ciutats més grans, passant pels pobles, fins a les zones on es vulguin fer megaprojectes d’extracció com grans mines, fracking, etc.)—, en altres paraules, no tenen pretensió de disputar-li terreny i espais al sistema dominant on majors són els graus de conflictivitat social i de classes. En canvi, el poder popular sí que actua en els centres del conflicte de classes i sí que manté aquesta disputa a l’ordre establert, al contrari que les societats paral·leles que actuen en les perifèries, on el capital no té tant pes. Llavors, perquè una cooperativa integral, un poble okupat, una clínica autogestionada o el que sigui, passi a ser una institució del poder popular, haurien de trencar la bombolla i orientar-se com mitjans per crear un contrapoder efectiu al sistema dominant, assumint el paper d’alternatives de confrontació en comptes del de l’evasió, és a dir, crear vincles entre diferents sectors en lluita (multisectorialitat), passar de veure’s com a fins a veure’s com a mitjans i dotar-se d’una orientació política que tingui com a finalitat el socialisme llibertari.