Actualitat

La Història és el relat dels vencedors?

La Història és el relat dels vencedors. La Història amb majúscules, la Història Oficial que s’alça amb la rotunditat del monument, articulant consensos i legitimant les estructures del poder. Però qui conta l’altra història, la dels que no van guanyar? Qui remou les runes d’aquelles vides que ja no semblen importar a ningú?

El passat dijous 6 de juny es va presentar a AureaSocial el projecte «Vencidxs, la memòria de les nostres lluites», del col·lectiu DateCuenta. un projecte de memòria històrica que busca donar veu als supervivents de les lluites socials durant la II República i la resistència antifranquista que, després de ser portat a terme en una primera fase en format de documental, veu la llum ara convertit en una publicació finançada a través del portal lanzanos.com amb el micromecenatge (crowdfunding).

[imagebrowser id=4]

En aquesta oportunitat es van explicar les característiques del projecte, un llarg procés de quatre anys de treball durant els quals es va aplegar el testimoni d’un centenar de supervivents. «Les generacions de la por», com les anomena Aitor Fernández, coordinador del projecte, i la resistència, quan precisament aquesta por s’ha constituït en el motiu i enfocament articulador de la proposta.

Encara que, sense cap dubte, el principal atractiu de la conferència va ser la presència de tres dels seus protagonistes directes: Manuel, Rafael i Joaquina (vegeu-les a les fotos de més amunt), que mitjançant el relat de les seves experiències van aconseguir donar-li un rostre i un nom a les dades i a les dates i portar al present, com en un renovat acte de resistència, aquesta història ja gairebé oblidada dels vençuts. Perquè més enllà de l’anècdota –i fins i tot del mateix projecte–, veure tres persones grans recuperar els seus records amb una precisió sorprenent ens fa pensar inevitablement en la magnitud del recordat. Com un fet traumàtic que va marcar les seves vides per sempre, però que al mateix temps les ha omplert de sentit, semblen dir-nos que en realitat la lluita encara no acaba, i el que en un moment va ser una reacció al feixisme, a la injustícia i als horrors de la guerra, ha acabat per convertir-se en un acte quotidià de resistència contra la dictadura de l’oblit.

Perquè no «tot temps passat va ser millor» és responsabilitat de tots preservar aquests esdeveniments que la Història Oficial tracta de fer desaparèixer entre simulacres i consensos. No solament per una obligació moral o per sensibilitat nostàlgica, sinó com un exercici de reflexió crítica que recuperi aquest saber tradicional segons el qual aprendre del passat suposava entendre el present i així construir millor el nostre avenir.

[Crònica de Paulo Escobar.]

Tags:

Comments are closed.