[Aquest article d’Ana Álvarez, en què s’entrevista, entre d’altres, un company de la CIC, ha estat publicat al periòdic Diagonal el 17/01/2016. Traducció de Xavier Borràs]

Tres grups de persones disconformes amb el sistema psiquiàtric integren a Barcelona una xarxa per cuidar-se mútuament i polititzar els seus malestars

«Des de fa ja gairebé dos anys ens hem anat ajuntant persones dissidents i fugades del sistema psiquiàtric amb el propòsit de cuidar-nos mútuament i polititzar els nostres malestars. Vam crear un grup de suport mutu, sense jerarquies ni professionals, un grup de persones afectades que volien i volem parlar en primera persona (del plural) de la salut i de com ens desequilibrem i, també, de com autogestionar i combatre per les nostres vides.»

Així es presenta en el seu web la Xarxa de Grups de Suport Mutu (Xarxa GAM) de Barcelona, ​​grups que sorgeixen des de «la necessitat de compartir amb iguals, amb gent a la qual li ha passat una cosa semblant», assenyala en Germán, un dels seus integrants, a Diagonal.

La Xarxa GAM es caracteritza per un funcionament assembleari, autònom de les institucions i allunyat de la direcció d’«experts». Els grups estan integrats per persones diagnosticades i crítiques amb el sistema de salut mental que «cansades de ser l’objecte del saber expert d’altres, han decidit ser el subjecte de la seva pròpia experiència viscuda», expliquen.

En les seves xerrades i tallers posen l’accent, sobretot, en que el seu fer és de suport i no d’ajuda: «Estem farts d’assistencialisme, perquè ja n’hem tingut prou. No és una qüestió de parlar un cop a la setmana i sentir-nos bé i ja està. Això no és el que volem fer», relata en Germán.

Per a ell, la diferència rau en el fet de polititzar aquest malestar. «Partim de la base que el patriarcat i el capitalisme emmalalteixen i trenquen les persones. Nosaltres oposem a l’individualisme capitalista i al sexisme, que transforma tot en mercaderia i subjuga, el suport mutu, la solidaritat dels iguals, l’alegria de lluitar juntes, compartir i cuidar-nos», expliquen.

Un pilar important dels grups, al costat de l’escolta, és la cura entre els seus membres.«Si a algú l’ingressen, anem i intentem parlar amb els psiquiatres que l’atenen.»

Molts integrants del grup han establert què volen fer si tenen una crisi. «Si jo em poso malament, criden als companys i els he establert a qui vull veure, amb qui vull parlar, de quina manera vull que em tractin», ens explica en Germán, indicacions que prèviament ha donat en base a les seves pròpies experiències . Aquesta resistència des del dia a dia ja ha donat els seus fruits. «La gent ingressa molt menys que abans», i això és tot un èxit per al col·lectiu.

Les persones que integren la Xarxa són molt diferents. «Hi acaba d’entrar una dona que deu tenir uns 70 anys», posen com a exemple. «Fins i tot, políticament, també. No volem ser dogmàtics amb el que fem. Hi ha gent que sí que tenim un compromís més polític, de teoritzar, i hi ha gent que va més al seu aire. Per a mi, un dels problemes dels moviments socials és el d’encaixonar la lluita. En el nostre cas, lluitem per la nostra salut, i això és el més important», apunta.

Al final, els motius que porten a cada persona a acostar-se a aquests grups són tan diferents com les seves històries. «Unes persones aspiraven a abandonar el psiquiàtric, d’altres a no entrar-hi a la força, algunes altres a baixar les dosis de drogues psiquiàtriques, altres a abandonar definitivament, d’altres a no caure en la cronicitat i la tancada permanent, altres buscaven suport per acompanyar el seu procés d’adaptació a una nova identitat sexual, altres per superar l’estigma de la bogeria», sostenen.

A més dels tres grups que integren la Xarxa, aquesta també compta amb l’anomenat «anell exterior», format per persones que donen suport als seus integrants. «Hi ha un psiquiatre, que és com un assessor en medicació, per dir-ho d’alguna manera, i anem parlant amb ell sobre el tema, i alguna vegada ell parla amb els psiquiatres que ens tracten. També hi ha un psicòleg de l’alliberament, molt compromès políticament, amb el qual vam fer un taller per parlar de possessió i estigma», explica Germán.

Però l’important d’aquest grup és que funcioni dins de l’horitzontalitat: «El que intentem és que la gent que està en l’anell funcioni amb nosaltres de tu a tu, que no sigui des d’una expertesa».

Ser protagonista

Amb l’objectiu d’adquirir un coneixement teòric del que els està succeint i que aquest no sempre depengui d’un professional, la Xarxa ha posat en marxa dos grups d’estudi: un sobre medicació i un altre sobre corrents de la psiquiatria.

“Estem fartes que se’ns dirigeixi, que hi hagi una verticalitat en els nostres processos. Volem ser part activa de la nostra pròpia vida i tenir un coneixement del que estem prenent per poder jugar amb això, dins de l’addicció que això provoca», reclamen.

«Fins i tot, intentem desenvolupar estratègies per parlar amb els psiquiatres, que vegin que tenim un coneixement, poder dir-los que “el que m’estic prenent em fa això i allò altre, i ho he llegit, anem a provar a baixar la dosi”, però aquesta estratègia de vegades funciona i de vegades no. La gran majoria dels psiquiatres va amb la medicació per davant. No es plantegen ni que hi hagi alternatives», es lamenta en Germán.

Dins el grup moltes persones tenen un coneixement enorme de la medicació, ja que fa més de 20 anys que en prenen. «I és increïble el poc cas que se li fa a la persona usuària i el coneixement que té dels seus processos, i del que li ha fet la medicació en cada moment.»

La postura de la Xarxa és clarament crítica amb els corrents psiquiàtrics majoritaris i amb la sobremedicació. «El problema és que t’encaixen en el sistema perquè funcionis amb ell, no te’l fan qüestionar. Es limiten a dir que això et passa perquè el teu cervell està malament i te’l van a regular», diu en Germán.

«Hi ha una dominació de la ciència biologicista i, igual que amb el “gen vermell” de Vallejo Nájera, sembla que naixem predeterminats d’alguna manera pel que tenim al cos, i que això no és discutible.»

Aprendre sobre aquestes qüestions els atorga eines per tractar el seu propi malestar i negociar amb el seu psiquiatre: «Quan vas allà igual estàs fet una merda. T’agafes a un clau ardent i et creus el que et diuen. Però, dins del que susceptible que estàs cal analitzar com t’ajuda el que et diuen i com crees una autonomia en la qual tu decideixis el teu procés», explica.

Els integrants del grup reconeixen que la seva relació amb els seus psiquiatres és complicada. «Hi ha una jerarquia molt gran, en la qual tu li contes tot el que et passa i ell no t’explica res. I això ja és una relació de poder d’ell sobre tu. A més, hi ha alguns que critiquen al grup de suport mutu i li han dit a gent que no vingui. Creuen que els estem convencent per deixar la medicació, com si fos una secta o alguna cosa», expliquen. I posen l’exemple d’un company que assistia a les reunions amb un permís del psiquiàtric on estava ingressat i a qui ara ja no deixen assistir-hi.

El mateix passa amb les famílies, en les quals troben reaccions de tota mena. «Hi ha famílies a les quals no els agrada gens el que fem. I altres que ens animen a venir.» Refererir-s’hi és un tema complex. «Si els patrons que tingui la família t’augmenten el patiment, estar amb ella a vegades no ajuda», es lamenta en Germán.

Guillermo Rendueles, psiquiatre i assagista, reconeix aquesta dificultat: «A Espanya, quan es tanquen els manicomis, l’única estructura d’acollida que sobreviu és la família. La bogeria es viu i es conté avui en la família, i per això ningú no s’atreveix a conjecturar o investigar el paper patogènic de la sagrada institució», explicava a la revista Viento Sur.

Lluita contra l’estigma

Com a part de l’estratègia per polititzar el malestar, una de les principals activitats de la Xarxa és fer visible la seva forma de treballar, encara que aquesta tasca esdevingui difícil.«És dur quan fas una xerrada, quan parles amb la gent, quan vas a reunions totes les setmanes i tornes a remoure el que estàs passant.» Però tenen clar que com més se’n parli, millor, i que naturalitzar ajuda a combatre l’estigma social que comporta.

La Xarxa ha donat xerrades sobretot en centres socials i espais okupats. «Alguns venim d’experiències molt doloroses en l’activisme. I sí que falten cures en general en aquests espais, perquè no hi ha recursos. Quan una persona s’emparanoia molt amb la policia , o per un assetjament, o per qualsevol cosa, normalment no hi ha eines. És molt important el tema de com ens sentim, és molt important per fer el que fem», reconeix en Germán.

«En els centres socials no parlem de com ens sentim, com fem les coses, si estem a gust, si algú té una crisi… Quan fem una xerrada sí que estem obrint una mica això. I és aquí quan la gent et veu , quan et comença a explicar», conclou.

Ingressos forçosos en hospitals psiquiàtrics

L’ingrés forçós en una unitat psiquiàtrica és el malson de totes les persones que integren la Xarxa GAM. Les seves experiències són tan traumàtiques que han arribat a recollir-les en un fanzine [pdf] on narren tortures i vexacions.

«Em van dir que em lligaven perquè no em fes mal, però justament el deliri que tenia és que tothom em volia fer mal, jo mateix no m’anava a fer mal. Se’n van anar de l’habitació i la van tancar. Vaig romandre-hi tres dies, sol, lligat al llit, em deslligaven un braç quan em portaven el menjar i la medicació, el que agraïa molt per poder tenir mobilitat, i allargava el menjar el màxim possible. Jo no sabia què em passava, desconeixia completament per què em trobava així i cap infermer ni auxiliar en el moment de l’ingrés no es va parar a parlar amb mi per preguntar-me què em passava, què temia, o per oferir-me una petita conversa tranquil·litzadora, el que era una gran necessitat», relata en Joan.

«Tothom decideix per tu, la teva veu no val res, et fan mil aberracions, et lliguen, et diuen mentides, et contenen farmacològicament…», explica l’Eugènia.

L’ús de la contenció mecànica, la immobilització del pacient mitjançant lligams, està més que normalitzat en les unitats psiquiàtriques espanyoles i amb prou feines se’n parla, com denuncien des de la web Primera vocal, que impulsa el debat al voltant de temes relacionats amb la salut mental. Ningú no parla «sobre la seva relació amb la falta de personal, amb les pròpies relacions de poder que es plantegen en els espais de reclusió, sobre el seu efecte real i tangible en un context que es defineix terapèutic, sobre la manera en què s’incorporen en el sofriment psíquic de la persona lligada i com afecten a la seva autoestima i percepció del perill, sobre la seva freqüència, les greus complicacions que comporten, les alternatives que hi ha al seu ús o les persones que han mort en aquest país estant lligades durant llargs períodes de temps en unitats psiquiàtriques…», denuncien.

El que amaguen aquestes pràctiques és una altra realitat, explica el psiquiatre Guillermo Rendueles en declaracions a Viento Sur [pdf]. Les estades han de ser breus perquè «els llits dels hospitals són absurdament cars. Amb això, avui s’administren unes dosis de neurolèptics que multipliquen per nou o per deu les dosis que es donaven als bojos que passaven llargues estades al manicomi. Aquelles dosis de neurolèptics tradicionals fan riure avui».

Ens trobem, segons aquest especialista, amb «unitats hospitalàries de salut mental en què en 15 dies has de resoldre un quadre impossible de resoldre en aquest temps, i on els pacients estan tancats, lligats, molt vigilats i pressionats per tothom», i afegeix que «les actuals unitats psiquiàtriques estan sempre tancades i tenen unes mesures de seguretat que riu-te’n del nombre de pacients lligats dels antics manicomis. Avui hi ha un nombre 20 o 30 vegades més gran de pacients lligats —lligats literalment— als llits».

Solucions ràpides que vulneren tots els drets del pacient.

Altres exemples de GAM a l’Estat són Ram-a a Andalusia i un naixent grup a Madrid.