Articles/Opinió / Economia comunal

Anarquistes sense pla econòmic: el problema dels diners

[Article publicat, sense signar, a la revista anarquista mensual Todo Por Hacer.]

«Perquè les eines de l’amo mai no desmantellen la casa de l’amo.» Audre Lorde.

Per als qui no acceptem representants polítics perquè ens neguem a delegar en algú la nostra capacitat de decisió, el parlament és la casa de l’amo. L’urna, la seva eina. Per això ens neguem a votar. I ens neguem a votar tots els dies de l’any. No votar només cada quatre anys és un gest tan simbòlic i inútil com votar només cada quatre anys.

El sistema ens convoca a eleccions tots els dies de la nostra vida, no una vegada cada quatre anys: Les caixes registradores de les botigues i els caixers dels bancs són urnes on ens demanen que dipositem el nostre vot diàriament. L’euro és la papereta que fem servir per ratificar diàriament les nostres autoritats monetàries (bancs centrals, ministres d’economia i hisenda, etc.) I qui diu «euro» diu «dòlar», «lliura», «ien», etc. Totes aquestes són monedes compreses dins d’una categoria de diners molt peculiar, coneguda com «diner fíat». El terme fa referència als diners que és creen per decret de l’Estat («fíat» ve del llatí «que es faci»). Totes les monedes fíat tenen en comú que estan recolzades per la maquinària coercitiva d’un Estat que assegura la seva emissió i circulació mitjançant la imposició del pagament de tributs en aquesta moneda i una altra sèrie de garanties proveïdes pels cossos legislatius, judicials i policíacs.

La moneda fíat és una eina genuïna del sistema, intrínsecament seva. Des d’una perspectiva revolucionària tan reformista és pensar que l’euro és dolent o bo segons per a què s’empri com pensar que podem fer servir el vot electoral en benefici de la revolució social. Citem de nou Audre Lorde: «Perquè les eines de l’amo mai no desmantellen la casa de l’amo. Potser ens permetin obtenir una victòria passatgera seguint les seves regles del joc, però mai no ens valdran per efectuar un autèntic canvi». Per què els anarquistes no apliquem aquest raonament als diners fíat amb la mateixa fermesa que al vot electoral? Els anarquistes sempre hem entès molt bé què és un vot electoral —ens neguem a fer servir aquesta eina que no és la nostra— i vam assajar amb èxit organitzacions polítiques basades en la democràcia directa. Però pel que fa als diners fíat, la majoria d’anarquistes no en veiem el paral·lelisme i continuem usant aquesta eina aliena a nosaltres sense plantejar cap alternativa. Emprar diners fíat per sufragar causes revolucionàries és un consol, però el lema amb què obrim aquest article ressona insistentment: «Les eines de l’amo mai no desmantellen la casa de l’amo». L’euro mai mai desmantellarà el Banc Central Europeu.

Les alternatives econòmiques anarquistes

Per què llavors els anarquistes ibèrics no es preocupen de buscar i assajar alternatives econòmiques als bancs centrals, igual que es busquen i assagen alternatives polítiques als parlaments? L’explicació podria trobar-se en aquesta altra pregunta: quin sistema econòmic està assajant ara l’anarquisme ibèric? Ens temem que molta gent dirà a cop calent: el comunisme llibertari! I aquest és el problema. Que es respongui això. És improbable que hi hagi una sola organització anarquista a la geografia peninsular que estigui assajant actualment el comunisme llibertari. Per començar a assajar el comunisme llibertari cal conjugar els següents factors:

  1. Propietat col·lectiva dels mitjans de producció.
  2. Propietat col·lectiva del fruit del treball.
  3. Distribució en funció de les necessitats de la comunitat.
  4. Absència total de diners.

Això no ho va fer ni la gent de la Revolució espanyola de 1936. Efectivament, es van cremar llavors munts de pessetes, la moneda oficial de l’Estat, però les cendres van ser immediatament reemplaçades per carnets de productors, que és la moneda típica d’un règim econòmic col·lectivista. La revolució de 1936 va ser anarquista en el polític, però en l’econòmic va ser col·lectivista, no comunista llibertària. L’economia col·lectivista té els següents factors d’inici:

  1. Propietat col·lectiva dels mitjans de producció.
  2. Propietat privada del fruit del treball.
  3. Distribució en funció del treball aportat a la col·lectivitat.
  4. Diner col·lectivista.

Com distingim una economia col·lectivista d’una economia comunista llibertària? Precisament, una de les claus per distingir quan som davant d’un experiment anarquista col·lectivista o davant d’un experiment comunista llibertari són els diners. Com que el comunisme llibertari té un sistema de distribució basat en les necessitats de les persones, no en el treball que aporten, no calen mitjans de canvi ni instruments de mesura de valor. No hi ha pagaments, ni tan sols preus. És a dir, no calen diners. El col·lectivisme sí que necessita diners, però és perquè la distribució es realitza en funció del treball aportat a la col·lectivitat i, conseqüentment, els productes necessiten ser valorats. [En economia, qualsevol instrument de mesura de valor és diner, encara que no tingui altres funcions clàssiques del diner (com a reserva de valor o mitjà de canvi).]

Els anarquistes potser experimentem el comunisme llibertari a una escala íntima, familiar, en entorns d’afinitat, etc. Tanmateix, a l’hora de muntar projectes econòmics organitzats, el que experimentem en realitat és el col·lectivisme o el mutualisme (sovint tots dos alhora). Quan tres persones s’associen per produir pa, acorden una jornada laboral i es reparteixen el producte del seu treball en relació a aquesta jornada laboral, estan experimentant amb el col·lectivisme. Però quan aquesta mateixa associació de tres persones productores de pa estableix un sistema d’intercanvis amb altres associacions de persones productores de cervesa, verdura, etc., estan experimentant amb el mutualisme. Aquestes formes de distribució de productes característiques del col·lectivisme i del mutualisme (el repartiment i l’intercanvi, respectivament), van aparellades a la forma de propietat dels mitjans de producció. El repartiment implica una capacitat de decisió col·lectiva sobre el producte del treball de les persones associades que prové del fet de compartir entre elles la propietat. L’intercanvi implica una capacitat privativa de decisió sobre el producte del treball que prové del fet de no compartir la propietat dels mitjans de producció amb l’altra part de l’intercanvi. El mutualisme és el tercer sistema econòmic practicat històricament pels anarquistes. Els factors inicials del mutualisme són:

  1. Propietat privada dels mitjans de producció.
  2. Propietat privada del fruit del treball.
  3. Distribució per intercanvis de mercat.
  4. Diner mutualista.

Fins i tot una vegada aconseguida la desitjada revolució social anarquista, és improbable que el comunisme llibertari absorbís totalment al col·lectivisme i al mutualisme. Reforcem aquesta opinió amb una cita de Luigi Fabri:

«Fins i tot en un règim completament anàrquic estem persuadits que, encara que l’organització de la producció i del consum sobre bases comunistes serà el tipus dominant i la regla general —i precisament perquè serà una regla lliure i no obligatòriament imposada a tots—, no s’impedirà que subsisteixin —o per voluntat dels individus o per especials necessitats de l’ambient o del treball— formes diverses d’organització, col·lectivistes, mutualistes, etc., i fins i tot algunes formes de propietat individual, a condició que aquestes no impliquin submissió o explotació de ningú.» [Vegeu: Revolución no es dictadura. La gestión directa de las bases en el socialismo.]

Tornem a la pregunta que ha originat aquest breu recorregut pels tres sistemes econòmics practicables pels anarquistes: quin sistema econòmic estan assajant ara els anarquistes? No discutim que a una escala domèstica i familiar hi hagi anarquistes que practiquin amb el comunisme llibertari, però la veritat és que en el terreny concret de l’economia, és a dir, en el terreny de l’organització de la producció i el consum, els anarquistes estem assajant només un col·lectivisme i un mutualisme molt desvirtuats. Per què desvirtuats? Perquè estem emprant exclusivament diner fíat i no ens estem preocupant per crear el diner col·lectivista i mutualista que requereixen aquests sistemes. La conseqüència immediata d’aquesta incoherència és la ineficàcia revolucionària: un col·lectivisme amb diner fíat esdevé un bast cooperativisme reformista i un mutualisme amb diner fíat esdevé una basta economia de mercat capitalista.

El panorama és el següent:

D’una banda, trobem que una immensa majoria d’anarquistes rebutgen fer els seus propis diners perquè es consideren comunistes llibertaris, però, òbviament, no estan assajant cap forma de comunisme llibertari perquè tots fan servir diners en la seva activitat econòmica quotidiana. Sense saber-ho, voten tots els dies a favor del Banc Central Europeu.

D’altra banda, la minoria d’anarquistes que assagen premeditadament formes d’organització econòmica col·lectivistes o mutualistes tampoc no sembla que estiguin per la feina de crear el corresponent diner col·lectivista o mutualista i empren diner fíat en el seu lloc, amb què malmetent qualsevol possibilitat d’obtenir resultats revolucionaris a través de la seva pràctica econòmica conscient. Sense saber-ho, voten tots els dies a favor del Banc Central Europeu.

No volem dir que les persones assalariades que cobren les seves nòmines amb euros i paguen amb euros el lloguer, la llum, el gas, etc., estiguin promocionant al BCE. Certament, hi ha multitud de transaccions quotidianes de les quals depèn la nostra supervivència que de moment només poden ser realitzades usant euros i per les quals ens neguem a sentir-nos còmplices de qui ens obliga a usar-los. Però, no és menys cert que si eludim la responsabilitat de crear alternatives al diner fíat que se’ns està obligant a fer servir ens situem en una posició de submissió o complicitat que no s’adiu gens amb el tarannà anarquista.

El punt de partida

Amb el risc de fer el nostre argument circular, tornem al nostre punt de partida: la revolució social es construeix amb eines pròpies, no amb les de l’enemic. Si als parlaments hi oposem les nostres associacions lliures federades lliurement, al diner fíat cal oposar-hi diner col·lectivista, mutualista o cap diner.

L’abstenció —aquesta tàctica que consisteix en un no fer, en una inacció— no hauria de limitar-se al vot electoral. L’abstenció a l’euro, la inacció en l’ús de diner fíat, està tant o més justificada que l’abstenció al vot electoral, ja que ens empenyen a usar-lo cada dia, no una vegada cada quatre anys.

La campanya per l’abstenció a l’euro, igual que totes les campanyes anarquistes, hauria d’estar basada en una propaganda pel fet. L’abolició del diner fíat és un concepte buit si no demostrem que podem funcionar amb diner mutualista, col·lectivista o sense cap mena de diner. I és possible. És clar que ho és. A Madrid ja hi ha pel cap baix una comunitat que està experimentant un sistema d’intercanvis amb diner mutualista a través del qual ens estem relacionant diverses persones i associacions, moltes d’elles col·lectivistes en el seu funcionament intern. La finalitat d’aquesta comunitat anomenada La Canica és el comunisme llibertari (en conseqüència, la desaparició de la nostra pròpia moneda mutualista). Per assolir aquest objectiu, La Canica ha previst una sèrie de mesures tendents a adquirir mitjans de producció col·lectivitzats que es posaran posteriorment a disposició de les persones associades en funció de les seves necessitats.

Aquest és, al nostre parer, el camí econòmic de l’anarquisme: associacions lliures de productors i consumidors lliurement federades entre si que assagen coherentment models econòmics compatibles amb l’anarquia. En coherència, vol dir associacions sense explotació laboral de cap mena, sense jerarquies ni autoritats, on el diner (en els casos en què calgui usar-lo) no sigui cap factor de decisió sinó un mer instrument de mesura del valor del treball controlat per les assemblees. Els punts de fuga, les esquerdes del sistema, es troben i s’engrandeixen a través de la pràctica quotidiana d’aquests assajos. Les revolucions socials no arriben amb assalts al palau d’hivern. Els esclats insurreccionals sense suport organitzatiu econòmic són fàcilment reconduïbles pels Estats, però els esclats insurreccionals amb suport organitzatiu econòmic poden desembocar en una revolució social. Un diner controlat per les assemblees d’associacions lliures de consumidors i productors federades lliurement entre si, treballant coordinadament per establir les bases d’una societat comunista llibertària, és a dir, les bases de l’abolició del diner… Aquest sí que és el malson de qualsevol Estat. En aquest sentit, l’Estat és el primer beneficiat d’un anarquisme constret en els seus marges d’actuació tradicionals (ateneus, okupes, escoles lliures, anarcosindicats, etc.), és a dir, un anarquisme en què l’acció social, cultural, sindical, educativa, etc., està completament desbrancada de l’acció econòmica.

Fer servir exclusivament diner fiat, com ja fa una multitud d’anarquistes, ajornant sine die l’organització econòmica revolucionària, és tan ingenu com esperar que l’organització política d’una societat revolucionària s’aconsegueixi per la via parlamentària.

Comments are closed.